Ho tenia en el rebost, és a dir, escampat per damunt la taula, però, hui, després de sentir Joan Tardà desitjant innecessàriament la mort d'una persona i la incapacitat dels diputats espanyols per a reconéixer que allà dins, en la cambra espanyola, n'hi ha que no pega ni un brot, crec que podem relacionar-ho tot una miqueta:
Els bisbes predicaren que la idea que «l'autoritat emana únicament del poble implica un diluvi de mals»; van titllar d'«immoral concubinat» la legalització del matrimoni civil; es van oposar amb virulència a la creació de col·legis mixts —«la coeducació de sexes és antitradicional i anticristiana»—; i van proclamar que era motiu inclús per a cridar a una guerra civil la llibertat de culte, la supressió d'«honors militars al Santíssim Sagrament», la secularització de cementiris o la separació de l'estat i les esglésies. Encara en 1973, la Conferència Episcopal va argumentar en «raons històriques» la intervenció de la seua església «en allò temporal». És l'enyorança dels temps que la nació espanyola considerava «timbre d'honor l'acatament a la llei de Déu segons la doctrina de l'Església catòlica i romana, única veritable» (Llei de Principis Fonamentals del Moviment, del 27 de maig de 1958).
Juan. G. Bedoya, «Discusión bizantina», El País, 01.12.2008.
L'església espanyola està al s. XV. Encara s'enyoren alguns capitosts seus dels temps de la Inquisició... quan mires la cara d'alguns d'ells (com ara Rouco o Garcia-Gasco), fan ganes de fer-se apòstata.
ResponEliminaL'església, alguns partits polítics i alguns clubs de futbol... No és el segle XV, és la ideologia.
ResponElimina