dissabte, 6 de març de 2010

Signes

Signes


Argentina. La comunitat indígena dels Chuschagasta, en la província de Tucumán, està amenaçada de desallotjament il·legal. Un terratinent va atacar la comunitat mentres intentava expulsar-la de les seues terres ancestrals i hi va deixar un mort per trets i quatre ferits.
Amnistia Internacional, núm. 100, pàg. 9.



Massa alternatives d'apunt per a un dissabte. Tres: polítics que «generalitzen» en la ràdio les bondats de les suposades faenes que fan fora dels plens parlamentaris, però que no expliquen per què sobren tots en eixos parlaments, llevat d'un que vote per llista electoral; articulistes i escriptors de la reivindicació lingüística a qui han «venut» la idea que fer un article, un llibre o un diccionari és millor per a l'ús de la llengua que fer queixes a les empreses, a les administracions o al síndic de greuges; finalment, l'última, banalitats i falsedats que conformen la veritat que u és per als altres, sobretot per a alguns que estan interessats a absoldre's d'alguna contradicció entre el que diuen, el que fan i el que diuen que fan.

No ho resoldrem hui, és clar.

4 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Amic meu:

Alguns llibre, articles i queixes. A veure si ens feu un monument. Fixa't en les darreres; especialment "el Tempir demana que el nou hospital d'Elx utilitze el valencià". La de la Fira de València que està en castellà i anglès entra la setmana pròxima. I una nova pestanya d'El Tempir aviat amb models per als qui no saben per on començar.
Crec que s'hauria de demanar el mateix a Joan Francesc Mira, catedràtic i acadèmics de la llengua catalana i de l'AVL o no, escriptors-polítics; alguns fins i tot viuen al terme de València i no a 200 km. però la farem, i tant que la farem.
Com es diu en català "el que mas puso, el que más perdió"? Després d'aquesta confessió espere un: ego te absolvo a peccatis tuis
http://www.eltempir.cat/

Tècnic lingüístic ha dit...

¿«Càrrega a gust no pesa»?: www.einesdellengua.com > «Queixes al síndic», des d'abans del 1998.

D'altra banda, tranquil, que dels pecats del piu... jo també me'n ric.

Als de l'AVL (i a altres) ja els ho he dit alguna vegada, però sembla que plou per a molts d'ells.

Llàstima que el cofoisme tronador articulista siga tan agraït per a alguns. I això que deu ser una faenassa.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

"Càrrega a gust no pesa" és el contrari del "que más puso el que m'has perdió". Jo diria "damunt d'un bony, un torondo!"

Pel que fa a l'articulisme a alguns els costa menys que a uns altres: especialment si la dona cuida dels dos pares molt malalts i octogenaris enmig del camp, tens fills adults i no t'agrada gens la tele i ixes poc al carrer per un seguit de motius que no venen al cas explicar al ciberespai. Si la teràpia personal té algun efecte benefactor diguem mèl de catèm! Pel que fa a la faenassa hi ha a qui li costa molt escriure dues línies i qui n'ha fet un centenar sense adonar-se'n. No parlem ara de qualitat que és tot un altre tema.

Hi ha queixes al Síndic i queixes que no es fan al síndic però que arriben on han d'arribar. Així de memòria i en català d'enguany: una a l'aeroport d'Alacant, una altra al Centre de Salut d'Altabix (Elx), una a la bústia de Mercadona, algunes a l'Ajuntament d'Elx... Sense comptar el fet de parlar català gairebé a tothora amb conseqüències molt estressants segons la geografia del país.
I també aquella cosa de reunir-nos a les 8.30h de la nit -despús-demà per exemple- per organitzar trobades valencianes -posar taules a les 7 del matí i atendre'n una en diumenge sense tenir xiquets en edat escolar també té el seu mèrit.
Ara, el que sí que m'apeteix és fer un article sobre "la Indústria de la Llengua" en la qual rumiaré sobre els qui cobren un sou gràcies a la llengua -uns quants milers al País Valencià- es queixen tot el dia i parlen sempre en castellà al carrer a desconeguts i troben amb més facilitat una errada tipogràfica d'altri que no una errada ortogràfica a la senyalització del seu poble que els hi dóna absolutament igual a l'hora de queixar-se'n.
I que conste que l'admiració que sent per tu deu ser almenys el doble de la que espere que sents per mi. I no ironitze i, per això, freqüente ta casa virtual.
La veritat és que Roma jubilava els seus soldats als vint-i-cinc anys de serveis.
Espere, sincerament estimat Miquel Boronat, que el darrer paràgraf no siga per a mi que tot i haver fet tan poquet no m'he guanyat gens la vida amb aquest tema i que si he fet alguna cosa de profit en aquest tema ha estat treballar molt i animar les tropes. En conec molts més d'aquesta escola antiga -ja sé que s'han de cobrar les traduccions en català i les classes que es donen malgrat no fer-ho- i els més generosos no acostumen a ser, generalment, professionals de la llengua.
Si fins i tot el llibre va d'enquesta sobre ús social i l'he fet a casa en vesprades, nits i caps de setmana!
Quin rotllo! Perdona'm però si ho esborre no sabries el que pense.

Tècnic lingüístic ha dit...

Joan-Carles, no calia tanta explicació, que entre amics no calen tovalles.

Com dien al meu poble, «qui siga, que s'entenga». En tot cas, sé que molts d'eixos «qui siga» no passen per ací, per això repetixc en altres llocs estes mateixes opinions. N'hi han que diuen que no m'entenen i avant, es queden més amples que llargs.

Ja veus que no em referia a la teua faena, que deu ser una d'eixes faenes imprescindibles que cantava aquell. Que les nostres activitats són millorables, ho sabem massa: l'esforç invertit no es sol correspondre ni amb l'eficàcia ni amb l'èxit que aconseguim. Però a més de rebre amablement i resignadament crítiques i propostes, tots hauríem de tindre un repte: millorar, intentar fer-ho millor. Massa voltes hi ha llançadors de flors que només intenten fer més tou el jóc (o el jou) del nostre fracàs. I si mos hi conformem, dormirem eixe son.

Tal com t'he assenyalat, si parlem de queixes efectives i indefugibles, para el cabàs. Sé que és una faena d'uns quants, i m'alegre de col·laborar tant i tan bé com puga i sàpia amb tu (i tu i tu, que sou vosaltres). Però ja he dit quina era la llàstima. L'ús lingüístic es pot donar sense estudis i articles sobre l'ús, sense diccionaris i sense gramàtiques, però no es pot donar sense ús o sense reclamacions formals contra el desús. L'estilística filològica sempre pot esperar. I t'ho diu un tècnic lingüístic que viu d'això (i això, com dius, és un factor econòmic i social a tindre en compte), però que sap perfectament que eixa tasca és ben secundària.