dijous, 18 de març de 2010

Armes prescindibles



Hi han conceptes erronis o usos erronis d'alguns conceptes que només la bona voluntat els admet com a vàlids. Tanmateix, quan les persones de bona voluntat s'adonen que el concepte o l'ús són erronis, els haurien de corregir, sobretot perquè al ser erronis són instruments refutables i, per tant, inútils per a la finalitat que volien servir.

El cas del concepte «llengua pròpia» que s'aplica en una certa literatura legal o sociolingüística reunix eixa característica errònia que consistix a tractar com a connotat el que hauria de ser un simple terme denotat. Talment com denominar «escola» o «ikastola» les escoles que ensenyen en valencià o basc, enfront de l'«escuela» que és un centre educatiu genèric, quan es parla de llengua pròpia, són el basc, el català o el gallec-portugués, però no el castellà-espanyol, que es veu que no és de ningú.

Fins a un cert punt —un cert punt— té raó Fernando Savater quan en parla en el diari El País («¿Lengua propia o apropiada?», 16.03.2010), pel que fa al mal ús del concepte. Ara, que això siga conseqüència dels «nacionalistes o assimilats» que denominen «"llengua pròpia" no la materna o la que la gent preferix parlar, sinó la que ells consideren apropiada per a consolidar la singularitat del miniestat que volen administrar», tindria sentit si no fóra per les ganes que té l'articulista d'explicar la història de gairó, ja que no acaba d'explicar qui són eixos «nacionalistes o assimilats», perquè només veu la palla en l'ull de catalans, bascos o gallecs i ja sabem que no vol explicar que veu i fingix que no.

Per això, açò no està escrit en cap llengua pròpia, sinó simplement en una peculiaritat lingüística marginal aprehensible, comprensible, transferible, substituïble i absolutament prescindible. Com totes les altres.
Publica un comentari a l'entrada