dimecres, 25 de novembre de 2009

Camins de mar

Solcs a vora mar

Tinc la impressió que hi ha qui tracta qüestions de normativa lingüística perquè, de fet i sense saber-ho conscientment, odia la llengua. I això per no dir que odia la forma com es parla, que no sé ja si arribaria al punt de dir que odia els parlants mateixos. Hi ha qui en lloc d'estudiar els fenòmens lingüístics per a tractar d'esbrinar per què es produïxen i com, intenta permanentment «corregir-los», com si hi haguera sempre un pecat original esperant a ser absolt. I corregint i corregint va passant les planes que escriu. Tanmateix, en llegir-les, mai no aclarim ben be quin és l'«error», d'acord amb què o per a quina finalitat... Ni per què és un error si en podem dir joc, oportunitat de fantasiejar.

De totes formes, a pesar que eixe camí siga bastant esquerp, és en part positiu, encara que siga més cansat del que seria una exposició d'idees mitjançant altres procediments. A voltes mos trobem un mica com si vullguérem fer un ou caigut amb guants de boxa: al capdavall, podem descobrir amb eixa pràctica certes coses sobre la física i les habilitats humanes. Doncs, això, al final trobem dades interessants, o ens veiem obligats a reflexionar tant sobre la natura de la llengua, de les llengües (que el plural no és ben bé el mateix), de la normativa, del dret, de l'estil, de la lògica i la metàfora, del contacte de parlants, i de molts aspectes més del que es parla i s'escriu.

En esta ocasió, un cas paradigmàtic amb què m'enfronte em proporciona una dada curiosa: la singladura és el camí que fa una nau (¿sobre la mar?, ¿sobre un riu?) en vint-i-quatre hores..., però, ¿de mitjanit a mitjanit, com volen el gdlc i el gd62 o de migdia a migdia com volen el diec i el dcvb? Trobe que deu ser cap al migdia, segons diuen en castellà, o puga ser que això siga irrellevant, tal com ho definixen els francesos i els portuguesos. Bé, pleguem veles.
Publica un comentari a l'entrada