dimecres, 25 de novembre de 2009

Camins de mar

Solcs a vora mar

Tinc la impressió que hi ha qui tracta qüestions de normativa lingüística perquè, de fet i sense saber-ho conscientment, odia la llengua. I això per no dir que odia la forma com es parla, que no sé ja si arribaria al punt de dir que odia els parlants mateixos. Hi ha qui en lloc d'estudiar els fenòmens lingüístics per a tractar d'esbrinar per què es produïxen i com, intenta permanentment «corregir-los», com si hi haguera sempre un pecat original esperant a ser absolt. I corregint i corregint va passant les planes que escriu. Tanmateix, en llegir-les, mai no aclarim ben be quin és l'«error», d'acord amb què o per a quina finalitat... Ni per què és un error si en podem dir joc, oportunitat de fantasiejar.

De totes formes, a pesar que eixe camí siga bastant esquerp, és en part positiu, encara que siga més cansat del que seria una exposició d'idees mitjançant altres procediments. A voltes mos trobem un mica com si vullguérem fer un ou caigut amb guants de boxa: al capdavall, podem descobrir amb eixa pràctica certes coses sobre la física i les habilitats humanes. Doncs, això, al final trobem dades interessants, o ens veiem obligats a reflexionar tant sobre la natura de la llengua, de les llengües (que el plural no és ben bé el mateix), de la normativa, del dret, de l'estil, de la lògica i la metàfora, del contacte de parlants, i de molts aspectes més del que es parla i s'escriu.

En esta ocasió, un cas paradigmàtic amb què m'enfronte em proporciona una dada curiosa: la singladura és el camí que fa una nau (¿sobre la mar?, ¿sobre un riu?) en vint-i-quatre hores..., però, ¿de mitjanit a mitjanit, com volen el gdlc i el gd62 o de migdia a migdia com volen el diec i el dcvb? Trobe que deu ser cap al migdia, segons diuen en castellà, o puga ser que això siga irrellevant, tal com ho definixen els francesos i els portuguesos. Bé, pleguem veles.

6 comentaris:

Allau ha dit...

Essent el migdia el punt de la jornada en el que el sol es troba més alt, mentre que la mitjanit depèn purament de les convencions horàries (idea històricament molt més recent), per lògica la singladura s'hauria de mesurar entre migdies.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

I jo que pensava, Allau, que la mitjanit era -fil per randa- dotze hores després del sol més alt i que en faltaven uns altres dotze per al següent sol més alt: punt cronològic, doncs, equidistant...

Pel que fa a la mentida del rellotge funciona de la mateixa manera a migdia que a mitjanit i si n'hi ha núvols o un és un xerevito, pixaví o pixapins -sinònims- haurà de mirar el rellotge igualment i deixar-se enganyar si no vol arribar tard a una cita.

Em preocupen molt, Miquel, més els odiadors inconscients de la llengua perquè implica que hi ha uns altres conscients d'aquesta inconsciència aliena. Deu ser cosa de situar la mitjanit on li toca. Ara el pitjor és la indiferència de la pràctica totalitat dels parlants: una inconsciència il·letrada i generalitzada.
Entre tots ho farem tot!

Tècnic lingüístic ha dit...

No puc resoldre per ara, Allau, si és cosa de lògica o d'història. Ho buscarem.

Quant als odiadors, Joan-Carles, també hi ha els conscients, que ja deuen ser de por. En canvi, la inconsciència i la indiferència... Per a això eduquen encara.

Anònim ha dit...

El fet de corregir les errades lingüístiques implica un cert interés i no pas odi. "Singladura" és un francesisme que ens va arribar per mitjà de castellà i fins al segle XIX no el deia ningú. Per què no usem, senzillament,"navegar"? Jes

Tècnic lingüístic ha dit...

Hola, Jes:

La meua impressió no es deu a l'interés per «corregir» que observe, sinó a la forma com es materialitza eixe interés i als prejudicis i pressuposicions de què partix en alguns casos. Ja dic que és la impressió que tinc. Espere que siga cosa només del meu caràcter.

Pel que fa a singladura, sí, hi ha altres opcions, però els interessos estilístics i les pressions lingüístiques tenen el seu efecte.

Pare Costeres Turmell ha dit...

El mot francès i el nostre cinglar esdevenen del llatí " cingulare " , cenyir . Compartim l'accepció de colpejar alguna cosa amb una corretja ; al cas francès en té també la de colpejar el vent les veles d'un vaixell i més encara la de navegar .