Alguns dies entens que ser europeu té algun avantatge afegit. Per exemple, el tribunal d'Estrasburg ha dictaminat una evidència (evident per a mi, vullc dir): que el crucifix ha d'anar fora de les aules italianes perquè la seua presència viola la llibertat religiosa. En realitat la dona que ho havia tirat a juí, Soile Lautsi, considerava que el símbol arrossegava massa significats negatius a partir de la discriminació de les dones i dels homosexuals (El País, 04.11.2009).
Dia que era una evidència per a mi, perquè no he percebut mai que la presència de la creu en l'aula responguera al foment d'alguns valors cristians que puguérem compartir, sinó a una imposició propagandística de l'església catòlica, per no dir-ne de més grosses. Això per ací; en altres llocs estic segur que pot tindre altres significats més pacífics.
Amb tot, això de pacífic cal entendre-ho bé, perquè alguns «pacífics» també en fan de grosses. Això és el que m'ha fet pensar la notícia de Santiago Navarro (El País, 01.11.2009) sobre els tres edils del pspv que han deixat l'acta de regidors de Benijòfar. Algunes expressions no diré ja que són molt preocupants —que ho són— perquè seria sorprenent que el periodista o alguns polítics es permeteren la gosadia de distingir entre la tasca política i la creença partidària o l'interés partidari.
El periodista destaca que amb la renúncia dels tres edils, «s'ha dictat una lliçó pràctica de bones arts democràtiques». Els polítics en qüestió consideraven que era «lògic i coherent anar-se'n a casa i que córrega la llista», a pesar que també diuen que el seu primer objectiu era «el servei al ciutadà», i, per tant, ja que no pretenen valdre's de l'acta i com que diuen respectar les sigles sota les quals es van presentar, atés que «la corrupció i el transfuguisme és una vergonya», doncs, peguen a fugir i deixen l'ajuntament en mans d'un alcalde amb el qual no estan d'acord.
Vet ací la confusa concepció del que ha de ser la democràcia d'elecció partidària: ¿mos aclarirem?, ¿servei al ciutadà o al partit? I el més gros és l'ensabonada que els fa el periodista, que es veu que també té molt clar quina és la funció de la política: la representació orgànica dels partits polítics. Una cosa aixina acaba de reblar Camps en nomenar un conseller portaveu parlamentari del grup polític en les Corts: ¿on està la ratlla que separa els poders legislatiu i executiu? Ni tan sols en la del monyo de Rafael Blasco Castany, que en lloc de ratlla té un front nacional. Parle del monyo.
Aquest és el dilema del polític "honrat": si me'n vaig, els altres que s'hi posaran potser estaran al dictat de l'òrgan. Si em quede, em faran bona cosa la punyeta i acabaré ben amargat (i per què m'he d'amargar si no em puc treure'n benefici: en aquest cas, fer que la democràcia rutlle, és evident).
ResponEliminaSobre el paper del periodista, és tan estranya aquesta actitud, que potser se'n feia creus que algú dimitira. Però com apuntes tu, tal volta no és una bona actitud lloar aquesta feta, sinó més aïna, hauria calgut quedar-s'hi i fer tota la "maldat" possible a aquell alcalde amb qui no estan d'acord, tot en favor del servei del ciuutadà.
El malentés que hi ha sobre el sistema polític i de representació té un origen prou clar: les actes pertanyen a les persones elegides, però eixes persones no són elegides pels ciutadans, sinó que hem de votar llistes tancades que pertanyen a partits polítics.
ResponEliminaA partir d'ahí, n'hi ha molts polítics que repetixen que estan al servei del partit. Si fóra cert, ja seria greu, però el cas és pitjor encara perquè estan al servei dels qui controlen eixes entitats, que no són precisament un exemple de democràcia.
La resta ja pertany al caràcter de cada u. Més et fan la punyeta treballant en l'obra...