Humorades

El sentit de l'humor d'alguns dels que som aficionats a l'estudi de les paraules a voltes és tan subtil que segurament necessita algun enginy de traducció o transcripció simultània d'emocions. Per exemple, parlant d'una paraula com ara l'italià cardellino, Eugeni S. Reig informa en la llista Migjorn sobre el plaer estètic que li provoca i n'explica el motiu:

A mi m'agrada molt la denominació italiana «cardelino». És molt bonica. I en eixa sí que es veu molt bé que deriva de «card», perquè l'ocell s'alimenta de llavoretes de card. Ni metàtesi ni encreuament ni res. Una paraula preciosa.

L'humorada és evident: les metàtesis i els encreuaments «enlletgirien» les paraules; les derivacions, no. Podem somriure, si no riure encanats, ja que sabem que no és el procediment pel qual eclosionen les flors del camp el que els dóna la bellesa o la lletjor. Com dia aquell, ni la gàbia gran fa millor l'ocell ni l'ull de l'amo engreixa el cavall, però... I ho deixaríem ací, perquè ja mos estem baquejant massa en mirar d'estendre eixe punt de vista a molts altres aspectes de la vida lingüística i humana.

En tot cas, eixes humorades no són res comparades amb les que amolla de tant en tant l'encara president habillat de la Generalitat valenciana, Francisco Camps Ortiz, qui, un dia, en lloc d'explicar què li deu Álvaro Pérez, el Bigotes, —segons este personatge comentava en una conversa telefònica— li contesta al jutge que tots els valencians li devem molt a ell; i un altre dia, en lloc de no vullgues saber què, liu diu a Luna González:

A vosté li encantaria agafar una camioneta, vindre-se'n de matinada a ma casa i al matí aparéixer jo de cap per avall en una cuneta.

No sé per què he pensat ara en una de les lectures amb què em vaig adobar la joventut: Solo se mueren los tontos d'Álvaro de la Iglesia. Vaja.