Com la mort de cent anys

Fa vora quatre hores que l'ordinador, un Pentium IV —crec—, està pegant-li voltes a l'actualització del Windows. Eixa «agilitat» enlluernadora és que la que fa que entre normalment en l'Ubuntu, que amb el mateix maquinari li pega quaranta bacs al sistema operatiu de Microsoft.

Hui, però, aprofitant que havia d'eixir, l'he deixat actualitzant-se en la sessió de Windows. Quin patiment. I, bé, per no haver-lo de repetir, agafe el miniordinador Asus i entre en l'Ubuntu per a escriure estes ratlles amb el Writer de l'Open Office. En l'Asus també tinc dos particions, una per al Windows xp amb què me'l van vendre, i una altra per a la versió d'Ubuntu per als minis (que no recorde ara com es diu).

Pel que fa a altres coses, després del matí amb uns madrilenys que dien que no entenien el valencià, però que no tenien cap problema si volíem traduir el la interfície del programa que mos mostraven, m'arriba una carta del síndic de greuges que diu que la conselleria d'economia ha penjat finalment els pressuposts en valencià. Com si no m'ho creguera. Ho hauré de mirar. Al cap i a la fi, no sé per què m'hi hauria de creure, ni per què s'ho creu el síndic sense comprovar-ho: fa més de vint any que ho havien de fer, i ara es conforma que li prometen que ho faran. Això són les lleis a voltes, simples promeses incomplides, oblidades... Com la mort de cent anys, que diu ma mare.