En el mateix diari que mos informen sobre la renovació dels caps de colla del partit socialista en València, que es preveu que tornarà a ser un bollidet sense substància, diversos articles tenen la santa paciència de ressaltar, per una banda, que no és casual tanta poca substància pública, perquè la substància és més aviat de caràcter privat, molt privat, de classe, d'estament. La participació social, com han explicat clarament els baluards de la dreta retrògrada que mos governa, només té la funció de llavar electoralment qualsevol responsabilitat legal de la gestió administrativa. Com si fóra torcar la taula després de dinar.
Això no està escrit en eixa constitució espanyola que establix l'actual sistema democràtic, però sí que té una explicació doctrinària ben clara, té altres orígens, que arrelen en aquella democràcia orgànica del règim franquista. Si més no, sona a això. El sabó democràtic constitucional, però, es veu que no llava gens i encara notem el greix d'aquell règim —fins i tot en el sentit més físic— que envisca els enllaços entre les neurones de la política de cada dia. Els qui s'enriquiren amb aquell règim i amb l'empobriment de la societat, no han tingut encara cap motiu per a tornar a les seues víctimes ni les obres d'art, ni els terrenys, ni les propietats, ni els diners, ni una miqueta de vergonya més o menys fingidament sincera.
Tornant al pspv-psoe, no conec de res el tal Salvador Broseta ni el candidat alternatiu Pepe Reig i tendixc a suposar que no en traurem més trellat que fins ara amb figures més conegudes com ara Carmen Alborch o Rafael Rubio. Al capdavall, quant al que a mi m'interessa, si no n'hem pogut traure amb un tal José Luis Rodríguez Zapatero i els seus ministres, que no han segut capaços de resoldre la circulació democràtica de la informació i dels mitjans al País Valencià i a l'estat, dins de les seues possibilitats reguladores —«reguladores», i no censores, com es practiva per ací— i que han permés que un Camps qualsevol siga un èmul d'un Berlusconi, i qui diu Berlusconi diu el feixisme «liberal», si és que eixa denominació és possible terminològicament, tal com ho és com la contradicció palmària entre les paraules i els fets.
Però el desànim i la renúncia no són la solució, sinó la ideologia-excusa que es difon des de la maquineta d'inventar demagògies i estupideses de consolació social, maquineta que creà la llegenda del socialisme espanyol dels anys huitanta i noranta, una joventut ideològica perduda, i que encara manté els seus fonaments, periòdicament restaurats pels qui més benefici en trauen: la dreta mateixa i, és clar, els aparells partidaris socialistes i esquerrans en general. (Una regidora socialista de Santa Coloma declarava en la televisió que encara creia en el projecte de Bartomeu Muñoz. «¡Mira si es buena persona!» que diria aquell senyor de l'apm.) No entenc altrament la preocupació de barra de bar d'un assessor socialista en les Corts per la continuïtat de la seua retribució assessora —la seua faena,entre cometes—, retribució precària en comparació amb la tranquil·litat laboral dels funcionaris... ¿Oposicions m'has dit? Ai, ara a estes hores, quina gossera.
Una mare pepera de la Vall m'ampliava fa poc eixa panoràmica en pretendre que jo li diguera on podia trobar un lloc en l'administració per a la seua filla advocada i desocupada, sí, però, aixina, més directe, parlant amb algú, sense oposicions, un lloquet d'eixos que fan tant de goig de lluir i que donen tant de rendiment a canvi de cap responsabilitat. És que les mares volen el millor per als seus fills... Contra l'exemple dels Costa Climent i la seua mare, la mare de Leire Pajín ha mostrat que això no és incompatible amb el que es creu millor per a la societat —i ho dic sense saber-ne res de Benidorm—, tot i que sí que puga ser incompatible amb el que sol ser considerat millor per a això que en diuen «partit» polític, en la versió que es fa servir per ací d'eixes organitzacions d'interessos familiars. Això, bollidets familiars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada