Caiguts en el pou

Els xiquets caiguts en els pous, els morts de Veneçuela —tan preats per alguns— enviden la falta pels d'Ucraïna o d'Aràbia Saudita —tan devaluats per a un estament social de persones rapinyaires embarcades en el psoe, en Ciutadans o en qualsevol institució prou remunerada, que agraïxen que les dictadures siguen «eficaces» en algun sentit—, els que es perden en la mar i que no tenen dret a votar ni tan sols en un parlament de nàufrags...

Llibres sobre l'opinió pública i les formes de manipular-la. N'han escrit uns quants, però els llegim poc i en fem poc de cas. Els de Walter Lippmann, per a començar.

La realitat mos galteja

Ha mort un company de faena, de poc més de cinquanta-cinc anys. Pel que recorde, no dec haver parlat amb ell mai durant vora la vintena d'anys que treballem en les Corts. Ni tan sols quan va fer de porter un partit o dos ja fa uns quants anys. És a dir, en realitat, no el vaig ni tan sols conéixer. Quan passava pel bar o topàvem pels corredors només mos saludàvem educadament amb dos paraules. Em semblava que devia ser xarrador i agradable, però no ho sabré ja mai, això.

La vida hauria hauria de ser un viatge agradable entre eixes dos temors innates que mos marquen els temps. Pense que tinc records i que això «hauria de ser» una energia eterna que es recomponguera en una memòria completa i vivent en algun univers paraŀlel. Això sí, somiar-ho forma part d'eixa sensació agradable que no aconseguim perpetuar més enllà del món de les idees. La realitat mos galteja i mos fa marcar sempre un compàs, un ritme i un to desmesurats, contraposats, nocius.

Cita dominical / 532: Manuel Rivas Barros

Cada volta és més difícil, quasi exòtic, escoltar en ràdios i televisions d'àmbit estatal cançons interpretades en català, gallec o basc. És més fàcil, i no exagere, escoltar a una gran intèrpret com Mercedes Peón (premi Folkworld) en ràdios alemanyes que en les d'Espanya.

Manuel Rivas Barros, «Mal, muy mal, malamente», El País Semanal, 13.01.2019.

Extinció conscient

Mentres estenem la roba, una rapaç ben gran pega voltes sobre el centre de València. En un pal de la llum para una merla blava —si això és possible i ho he vist bé—. Els coloms i les tórtores. Uns gafarrons parats en les antenes que refilen. Un gat que perseguix durant un moment una cuereta despistada vora les restes de la muralla àrab. No veig teuladins.

Acabe el diari per la columna de Fernando Savater («La cita», El País, 19.01.2019). Subratlle unes frases:

El seu marit, un romàntic (els hòmens ho solen ser, per això se'n suïciden tants) [...].

L'any 2016 es van suïcidar 2.662 hòmens i 907 dones a Espanya. ¿Romanticisme? O és possible que siga una extinció conscient, per a compensar.

Noms que mos embarbussen

Hi ha professors universitaris —en este cas era de la Universitat Catòlica de València, però em sembla que també els passa a professors d'altres universitats— que parlen en castellà i, pel que sembla, es veu que això els impedix saber que les llengües oficials al País Valencià tenen diversos noms, és a dir, quatre en total: valencià i català, per a una; castellà i espanyol, per a l'altra.

El que em sembla estrany és això els passe a alguns professors d'universitat i que, el fet problemàtic per a ells siga només la doble denominació del valencià. Sé que se n'ha fet un ús i abús polític demagògic i estúpid, però en determinats àmbits acadèmics hi ha alguns coneiximents bàsics que no s'haurien de rifar d'eixa manera.

Bé, exagere fixant-me només en la cosa de la llengua, perquè continuem havent de sentir acudits masclistes, comentaris classistes, racistes, etc., amb l'excusa de la tradició, la frase feta, la saviesa popular i totes eixes inèrcies que mos porten en la vida. Per sort, no fan ja ordalies.

Totes les tecles

Els dies que hi ha un poc de pausa, entre altres d'eixes coses sempre pendents, torne a pegar una mirada a les macros i les ordes del Word. Esta setmana, entre festius, mentres tractava de recordar com reduir o augmentar el nivell de llista en una enumeració amb vinyetes, he localitzat l'orde «ListCommands» que et permet obtenir una llista de les ordes i les combinacions de tecles del programa. A més, té dos modalitats: llista d'ordes amb combinació de tecles i llista global d'ordes (encara que no tinguen combinació associada).

Per a fer-ho pràctic, a més d'una icona en la franja, li he associat una combinació de tecles: «Alt+L». Combinació que apareix en la llista d'ordes. Per cert, la llista d'ordes no apareix en anglés, sinó en la llengua de la teua versió del Word. Això complica un poc trobar les ordes, però la gimnàstica lingüística t'obliga a obrir els ulls i a activar les neurones.

En la inconseqüència

Em demanen què em provoca estrés. Comence a fer una llista i em pareix que això seria un no parar d'afegir línies. No li dic que em provoca estrés fer llistes de coses que em provoquen estrés, però un poc d'això hi ha també. En tot cas, apunte que em provoca estrés la subordinació lingüística dels qui envien documents en dos llengües i, contra tota lògica, posen el castellà en primer lloc. Pitjor és, segur, quan ni el posen, perquè provoca més estrés encara haver-lo de reclamar.

I com a hàbit tòxic incloc respirar l'aire de la ciutat. El cos i l'ànima humans patixen els efectes del comportament social. Mos refugiem en la inconseqüència.

Cambra pròpia

Els portem a les nostres xiquetes llibres sobre dones inspirades, perquè també les puguen inspirar ad elles. I, per sort i professionalitat editorial, són llibres en valencià. Intentem complir i escampar les nostres militàncies. L'afany no garantix l'èxit, però adoba el terreny. De moment, les tres tenen cambra pròpia. M'adone que els falta el llibre de referència. A l'altra.

El mos de la lluna

Mos hem alçat matí, com cada dia de faena, i hem mirat pel balcó de la cuina, davant cap amunt. ¿Per què hi havia eixe mos fosc a la banda de baix de la lluna? S'alternen les mosses de claror i fosca al ritme dels rodar dels astres i del batre de les nostres vides. Fea frescor.

Cita dominical / 531: Joan Burdeus Soler

Els humans som aquells éssers que, si no vigilem constantment, preferim riure per la nostra autodestrucció que avorrir-nos pel nostre bé.

Joan Burdeus Soler, «FAQS. De Laura Rosel a Cristina Puig, el mateix somriure incòmode», Núvol, 14.01.2019.

Els versos que no trobe

Busque literatura en valencià en l'Fnac de València. Ja quasi ni retolen res en valencià. És possible que recorde malament que abans hi haguera retolació en valencià. El cas és que la secció de les obres en valencià (narrativa i poesia) no arriba a ser d'una de 60 centímetres d'ample. Pareix que vaja de dalt a baix, però en realitat a dalt són coses en castellà que no cabien en algun altre lloc. A mitjan estanteria comença la secció.

Busque poemes. Dos pams de llibres. Per sort, més representació de dones que la mitjana. Però no trobe els versos que estic buscant que relacionen la terra, els arbres, els fruits i les dones. Tinc quimera que eixos versos de dona i sobre la dona que busque deuen representar més una concepció masculina del que són o han de ser les dones que res que els interesse o que conceben realment les mateixes dones. Això sí, també entre les mateixes dones hi deu haver de tot, però les que es dediquen a la poesia és possible que no estiguen sempre disposades a glossar la seua relació atàvica amb la natura, la terra, el fet de concebre o donar fruits i la bellesa... En tot cas, encara he trobat els versos que vullc trobar. Els prejuís són idees simples que compliquen el fet de pensar.

Condensats i embolicats

Els divendres, faves tendres... La vàlvula cedix i toca un poc de descompressió laboral. Continuem amb el curset condensat i embolicat sobre infografies. La visita del rei d'Espanya no sé a on quasi mos impedix accedir al palau de Colomina de València. El policia m'entén —només li dic «és que vaig ahí, a eixa porta»—, però em respon que li ho consulte al seu oficial. Vaig cap a l'oficial, un xic jove que està disposant el seu personal, que m'entén també i em diu que passe, però que és possible que no puga eixir durant un temps. Cap problema, però no puc evitar pensar en les presons «provisionals» dels presos polítics..

D'altra banda, tornant a les coses de les llengües, no sé fins a quin punt en esta ocasió el personal policial té un mínim de formació. No he comprovat els seus números de plaques, però no crec que cap dels dos siga el número 89710 que mos va tallar el pas al 2011 perquè no mos entenia. A més, segur que ja ha aprés encara que siga a entendre-mos durant estos anys.

Tebeos sense gràcia

La policia espanyola mos entreté amb un nou episodi dels «Pepe Gotera y Otilio» del clavegueram contra la cup l'independentisme més activista. Les detencions d'ahir en Girona sense necessitat ni ordre judicial mos fan recular precisament a eixa època fosca de la societat espanyola en què la claror eren les aventures dels tebeos. Però ara no fa gens de gràcia. I un poquet de sal afegida: un policia li explica a un dels advocats dels detinguts, Benet Salellas, que només l'atendrà si li parla en castellà.

Vaig fer una volta pel riu. Ja no sé si córrec per fer salut o serà que de veres que és per fugir: 07:05 + 06:59.

El caràcter unitari

«Dans chaque communauté, le patois du lieu est une langue unitaire»... Eixa citació del volum 25 de la revista Communication & Cognition (tretat de Google Llibres) em desperta la curiositat sobre el concepte «llengua unitària», que també apareixia en l'editorial del diari El País (12.01.2019) que comentava ahir: «El español es un idioma muy unitario»..., que podem localitzar que és una expressió també de Víctor Hurtado Oviedo (Otras disquisiciones; Google Llibres), que afegia: «pues se escribe casi como se pronuncia».

Diria que deu ser un de tants tòpics lingüístics (vinguts de la política o de la religió) que no deuen voler dir res massa concret però que et deixen ben satisfet després d'haver-los deixat anar. A més, també servixen per a malparlar en sentit contrari, com ara quan es parla del «caràcter unitari i centralista de l'estat»...

Les millors són totes

A voltes en el diari El País —ara només el lligc els caps de setmana— també publiquen articles sobre llengua o lingüística que no contenen refregits d'idees patrioteres o identitàries sobre qui la té més gran. No sé si és un descuit o una manera de compensar que, en general, estan pendents de continuar una visió de la llengua com un mitjà polític impositiu en lloc d'estar pendents de l'ús del castellà i dels drets lingüístics que faciliten i promouen eixe ús.

Com a mostra, l'article simple i salmòdic de dissabte passat de Lola Pons Rodríguez titulat «El árbol de la lengua» (consulta: 15.01.2019). A pesar de la metàfora vegetal, l'article condensa un seguit de tòpics, concepcions i convencions sobre la llengua —sobre el castellà i, de fet, sobre qualsevol llengua— que reflectixen les idees polítiques que hi ha darrere i que l'autora reclama que es revisen.

En resum incomplet, en una frase:

Quan mos cregam de veritat que no n’hi han llengües que siguen millors que altres.

La sororitat és maga

Una de les magues de la festa d'ahir en València era «Sororitat-Fraternitat» (La Veu, 13.01.2019). No sé si el nom de la maga ha tingut relació amb el fet que la paraula de l'any haja segut, en valencià (upf-iec, 18.12.2018), sororitat. Una casualitat que podria ser un bon senyal per a un futur on hi ha qui no s'està de provar a mantindre els valors més tronats i suats del passat patriarcal, masclista i nacionalista. La democràcia posa magues i fa màgia amb les paraules.

Cita dominical / 530: Alberto Manguel

El mal no exigix motius.

Alberto Manguel, La biblioteca de noche, a partir de la traducció de Carmen Criado.

El refugi de cada u

Ara que sembla que una nova passa mos ha de fer oblidar com funciona esta democràcia, a canvi de fer-mos caure de nou en el refugi de la pàtria (segons va dir aquell que va dir aquell altre), hauríem de continuar mirant, entre altres obres d'entreteniment educatiu, Hazte bankero i B Bárcernas.

Després cal llegir, pensar i rellegir. I tindre en compte que això és una faena a llarg termini i sense final, com la vida. És a dir, que ja sabem com acaba. Per això hem de triar el refugi.

La quota del procés

Comence un curs d'infografia per a la comunicació als ciutadans després de llegir unes anàlisis estadístiques que «demostren» que «el procés alimenta el lideratge de tv3 en Catalunya» (El País, 06.01.2019). Per sort la professora de la primera sessió mos iŀlustra sobre el fet que la infografia servix per a informar, transmetre dades, que no és art, però que ha de ser atractiu i, vaja, també s'utilitza per a mentir, per no llançar ficcions carregades d'ideologia.

Amb el procés català cap a la independència, es veu que molts ciutadans catalans van decidir continuar mínimament informats sobre els fets socials i polítics del seu país. Tampoc és que en siguen animalades, més o menys voregen sempre el 14 %. Però la infografia sumava 76,9 % en 2008, quan liderava Antena 3 amb el 18 %, i en 2018 suma 54,5 %, amb el lideratge de tv3 amb un 14 %.

A més, entre el 2017 i 2018, els espectadors favorables a la independència que veen tv3 era el 78,1 % i va pujar 3,2 punts en 2018; els contraris a la independència, curiosament, també va pujar 2,8 punts.

Tal com dia la professora, tot això es veu millor en els gràfics. Però em sembla que les idees sobre eixos gràfics continuen depenent del text, començant pel titular. I, és clar, la decoració gràfica no evita que la redacció aprofite la gossera interpretativa dels lectors.

No sé a què es degueren dedicar els espectadors que van fugir de vore La1, Tele5 i Antena 3. Devien estar fent manifestacions per a mirar-se en tv3.

La immortalitat de milacre

El primer emperador de la Xina prenia mercuri per a mirar d'aconseguir la immortalitat. Això diu el documental. En les notícies de la tv3 comenten l'arxiu del cas de l'espionatge dels mossos d'esquadra als polítics i periodistes contraris a l'independentisme. Repassant els vídeos en què es comentava la notícia de la troballa dels papers de camí a una incineradora, fa vergonya. Tant de «presumpte» que repetien quan es tractava dels casos de corrupció política, en este cas, en canvi, tot eren afirmacions de culpabilitat. No van contrastar cap informació ni van investigar res. Puix era contra l'independentisme, era cert.

El mercuri, és nociu per al cos humà, sobretot quan adopta formes solubles i assimilables, com ara els vapors o les sals. I alguna cosa aixina li prepararen a l'emperador xinés perquè anara fent-se immortal. No cal dir que va aconseguir acurtar-se la vida —i la de milers de persones més que va matant pel camí d'una forma o altra—. Hi ha moltes fórmules i elements miraculosos per a tot —fins i tot en un sistema democràtic— que aconseguixen el contrari de l'efecte pretesament anunciat, que no necessàriament és l'efecte realment pretés. A pesar que sabem de què va la cosa i la seua història, hi ha qui encara anuncia que estem a tocar d'un altre milacre —democràtic o quasi millor que no—. Com si no haguérem vist mai que tots els anteriors eren falsos.

Perquè el cas és que un milacre té la virtut de ser invisible. Els milacres tenen la peculiaritat de la impossibilitat, de la falsedat. De fet, quan són evidents i reals, no són milacres. Això sí, són les ganes que tenim d'enganyar-mos. O, més encara, d'enganyar. Una mar de mercuri deu ser molt bonica, però absolutament nociva.

S'acosta el fred

Hi ha diverses estratègies per a fer front a les onades de racisme, masclisme, xenofòbia, classisme, etcètera, que periòdicament mos toca aguantar. Hi ha la de rebotar-se a reacció i posar-se igual d'irracional que els rivals ideològics. En canvi, n'hi ha una altra que és fer com si ploguera, fent cas d'allò de quan discutixes amb un idiota, hi ha dos idiotes discutint. Sense arribar a l'extrem de desatendre el deure de fer progressar els drets i llibertats dels éssers humans ni a exaltar-se exigint el paradís en la terra per a despús-ahir, supose que cal combinar els mitjans d'argumentació i d'actuació.

De totes formes, estic temptat de pensar que eixes onades no són realment un problema, vist que fins ara no hem trobat que tinguen solució. Deuen formar part de les diverses estratègies humanes per a aconseguir la preeminència i el poder. Les tendències humanes són la competició i la col·laboració. El mercat social que formem els humans ha de conviure amb variacions d'eixes propostes.

Abans que arribe el fred que diuen que s'acosta, ixc a pegar un revol pel riu. El paró del Nadal ha tingut conseqüències: 07:14 + 07:01.

El rovell polsós

Acabe un llibre i he de fer una pausa, una desconnexió racional i emotiva. Però hi ha moltes lectures que m'esperen... En realitat, sóc jo qui espera, sóc jo qui espere trobar el temps i les ganes per a continuar immers en eixe món de símbols i idees que ressona en silenci dins del cervell. I que fa nyic-nyic quan frega algunes idees que apareixen fregant els límits del pensament, per baix de la pols dels sentits.

A fora d'eixe cap de trons el món es mou sense cap necessitat de posar-li lletra impresa a la lletania. Ara que he acabat Si je mens... de Françoise Giroud acabe amb una sensació coneguda i que l'edat no fa més confirmar: fa molts anys que grinyola al voltant de l'eix. De tant en tant, alguna acció o activitat humana amb gràcia ho fa anar més suau durant un temps, però en general els humans mos dediquem més a intentar que el rovell s'ho enduga tot.

Més complex que una galtada

Les lliçons positives de la història s'aprenen a força de víctimes. Més tard, i inevitablement, s'obliden. Amb un poc de sort, les podem recordar gràcies a l'estudi dels documents que narren els fets i, més encara, perquè tenim el somni que disposem dels mitjans per a arxivar i recuperar la saviesa i les accions positives del passat. Tanmateix, ¿què és positiu o negatiu i per a qui? La història també dictamina que no en traurem mai l'aigua clara.

Les estafes ideològiques habituals en política, tornen a pretendre emboirar una panorama negre que es vol aclarir. ¿Violència domèstica? ¿Domesticada? És més complex que una galtada i més simple que continuar repetint els dogmes:

Per poder diferenciar la violència domèstica de la violència masclista cal especificar qui pot ser víctima de violència domèstica. Mentre que en la violència masclista la víctima únicament pot ser una dona i l’agressor un home, en el cas de la violència domèstica els homes i les dones poden ser tant les víctimes com els agressors, indistintament, ja que dependrà del fet que es tracti de persones que integren el nucli familiar, o en els casos de persones vulnerables que per aquesta raó es troben sota la guarda o custòdia d’altres persones físiques o jurídiques. (Generalitat de Catalunya, pla 2015-2018; consulta: 07.01.2018)

La vida és una història de moltes violències diferents.

Cita dominical / 529: Toni Mollà Orts

Algunes campanyes institucionals recarreguen en la gent la responsabilitat del manteniment de la llengua. Apeŀlen a la seua lleialtat lingüística com a condició de la supervivència de l’idioma. Els sociòlegs pensem que el que realment determina els usos i els hàbits socials són les motivacions globals, socials. Hi ha sociolingüistes que més que sociolingüistes semblen mestres d’autoajuda.

Toni Mollà Orts, segons l'entrevista que li fa Violeta Tena en la revista El Temps (16.03.2018).

Al·lèrgia cortesana

Em sembla que m'ho hauré de tractar: m'ha agarrat una certa aŀlèrgia a la faena funcionarial que estic fent en les Corts. Allà on abans anava amb interés i perspectives laborals i professionals que m'atreien, veig ara un cau fosc on trobe molt de desinterés, desídia, mal ús dels béns públics, arrogància i presumpció administratives, oblit de la funció pública de la institució i malbaratament o menyspreu de les capacitats dels funcionaris. I no és un fenomen inevitable ni un mal constructiu dels edificis —que també necessiten unes quantes millores—, sinó una mancança de la gestió administrativa, laboral i professional que s'hi du a terme. Per tant, té solució, perquè depén de les persones.

A més, també he de reconéixer que és una sensació personal i cadascú tindrà la seua, coincident o divergent. La meua espere que siga temporal. Desitge —sense massa convenciment que això passe— que els canvis estructurals que s'entreveuen per a l'any que comencem promoguen les millores en lloc de l'aprofundiment en el burocratisme i la ineficiència. Serà important el fet que les persones vullgam coŀlaborar i dur avant un projecte de millora professional i institucional, però serà decisiu que la direcció política i institucional siga conscient de l'instrument que té entre mans i vullga utilitzar-lo com a peça essencial de creiximent democràtic i no com a sala de jocs cortesans.

Uf, comença a pesar-me la perspectiva del dilluns.

Els badallets de les idees

No es pot negar que vivim en un estat democràtic. El que no es pot assegurar és que els dirigents, els polítics i els funcionaris que conformen l'estructura dels poders d'eixe estat siguen realment demòcrates. Això és normal, cada u té les idees que té, per estranyes que mos semblen. En canvi, hauríem de considerar ben anormal, indesitjable i preocupant que no es posen (o que es lleven) els mitjans per a mantindre i aprofundir en les propietats, funcions i característiques de l'estat democràtic.

No fa tants anys formaven un cert sentit comú moltes coses que, vistes ara mateix, mos semblen barbaritats, tant si es tracta dels drets de les dones a treballar en qualsevol àmbit com dels drets sexuals, els drets d'expressió, els drets lingüístics... Drets que són «deures», cal no oblidar-ho, per a l'administració i els poders de l'estat, que no tan sols tenen el deure de garantir-los, sinó també d'ampliar-los i posar-los a disposició dels ciutadans.

El mal, pel que sembla, és que oblidem de tant en tant que ni la llum elèctrica ni els drets i llibertats són elements de la vida dels quals podem disposar en la natura, com qui troba raïmet de pastor en la muntanya —mentres la contaminació no el faça desaparéixer—. Cal estar sempre revisant-los, refent-los, millorant-los, corregint-los, com qui apanya les goteres de casa o un badall en una finestra. Si no ho fem, la culpa no és de l'aigua, del fred o de la pols, sinó de la gossera i desídia pròpies. ¿Per què els lluminosos informatius de la pista de Silla no apareixen també en valencià? Vaja, un badallet per on entren la discriminació lingüística i una causa d'inseguretat —per a qui es quede mirant el rètol esperant la versió en valencià—. Por em fa el que em dirà el defensor del poble.

Dret a caure mort

El cambrer arriba a dir una expressió i quatre paraules més en valencià, com si fóra el francés o l'anglés que recordem de l'institut. Això sí, avancem més pel cantó dels drets: ni sorpreses desagradables ni males cares. En suma, més aviat es deu tractar del dret —de l'idioma— a caure mort pel desús. Bé, amb un poc d'optimisme arribarem a no vore el documental sobre l'últim valencianoparlant.

Una lleixa sobre el cap

Almenys el segon dia de l'any pose un estant en la paret del capçal del llit. Estret i blanc, sobre un fons de tapís verdós fosc a fulles. Això ha de ser un senyal que enguany les manualitats i el bricolatge s'imposaran sobre la contemplació lectora. Segons com es mire, serà bo resoldre alguna cosa, perquè també en este punt tinc molta faena pendent.

En l'altre, el de les lectures i les escriptures interminables, espere no desesperar-me massa. Sé que no em llevaré de damunt el sentiment que no arribaré, però espere que altres hi arriben —com ara Josep Lacreu (Més que paraules), Abelard Saragossà (El valencianisme lingüístic), Toni Mollà (Tot entra en el pes) o [... poseu-hi noms vosatros mateixos ...], que no paren— i que tingam temps polític, social i econòmic per a fer una societat millor, també millor en valencià; no cal pensar, en canvi, en un valencià suposadament millor, com si el fet que siga més lleig o més bonic justificara les discriminacions permanents que patim els ciutadans encara ara, començant en les Corts Valencianes —amb el president Morera Català fent propostes de l'estil de cal sabater...— i acabant..., bé, no mos ho acabarem mai.

Any sense garanties

Anem guanyant un poc del temps que mos queda per davant i perdent a poc a poc el que anem deixant arrere. Per davant, tenim de nou els desitjos i els perills; per darrere, intentem compensar simbòlicament el pes de les renúncies i els oblits. Uf, un altre any, sense garantia i sense llibre d'instruccions. De moment, fa solet, passegem i mos acostem al Cabanyal: dinem en Fumiferro. Bon preu i bona qualitat. I bon passeig tornant, sense quasi trànsit i amb el solet de la banda nord de l'avinguda de Blasco Ibáñez. En els Vivers, una cacatua nimfa en la gàbia dels pardalets. A la banda sud, les façanes que miren al nord, l'ombra, la humitat.

Quatre versos de dona

Intente trobar quatre versos d'una poetessa —és a dir, d'una dona que haja escrit poesia—, però em costa, tant pel tema que vol el meu cosí que toquen els versos com per l'absència durant massa temps de poetesses antologades. Mos costa pegar una volta per Fan Set a vore què tenen. La cosa pareix que va deixant d'estar tan desequilibrada pel que fa als llibres publicats que hi ha en la secció corresponent de la llibreria.

Veig que n'hi ha una antologia on em sembla identificar, entre tots els autors de la generació del tercer miŀlenni, 27 dones sobre 64 (no arriba a la mitat, però ja s'hi acosta). I aixina i tot, és possible que no hagen escrit «encara» això que voldríem llegir i tal com pensem que ho llegirem.

N'hi haurà de tot, i aixina hauria de ser. I no sé si cal que mos posem a tremolar a causa de l'efecte papallona poètic que Javier Marías («¿Evitar a las mujeres a toda costa?»; consulta: 31.12.2018) deu estar predint.

Cita dominical / 528: Ave María Vila Coro

En la continuïtat de l'home cal tindre present no tan sols el punt de vista físic, com en els animals, sinó també el moral, inteŀlectual, etc., ja que els caràcters psíquics de la parella elegida influïxen notablement en el fill del matrimoni.

Ave María Vila Coro, Higiene prenatal.

Les fotos compartides

Repasse i penge fotos durant unes hores. Les compartixc amb els familiars. És temps d'això, d'enyors diverses, també en temps de xarxa, però això es fa ara a distància, sense la tassa de te, sense coca d'ammetló ni rotllets d'anís, sense la caloreta del braser elèctric que hi havia baix la taula, sense l'àlbum roig lluent aquell amb les fotos mig soltes i el paper de seda mal plegat. Sense tant, sense el temps congelat en cada imatge, sense que el vídeo rugós arribe a transmetre la calidesa d'aquells riures que sentim com una promesa complida.

L'espill de les travesses morals

En un espill, vivim interpeŀlats pels reflexos de la realitat. Ja no em sorprén gens la capacitat que tenim de mirar els espills de gairó per tal de no vore-mos-hi retratats. Per tant, no em sorprén que Manuel Jabois («Barcelona, el día después»; consulta: 28.12.2018) no esmentara cap déjà vu, déjà entendu quan descrivia uns fets i unes opinions que quasi podem considerar un tòpi dels temps:

Pot servir com a exemple l'agressió a un periodista d'Intereconomía. El colp és greu i en calent es pot pensar que és el més greu de tot, però la gravetat no és un violent fent de violent, al cap i a la fi és la seua naturalesa, sinó els no violents que dien que no era per a tant, que era un muntatge, que el colp l'havia pegat un infiltrat, o contaven —com ara el mitjà RAC1— que el periodista s'havia encarat, que li havien colpejat i que el colp el condemnava el pp, com si el fet que el pp condemnara una agressió la fera «un poc» mereixedora. En la major escala de gravetat es situa, no obstant això, el xic que en el vídeo censurava el colp, però el contextualitzava a la seua manera: «Aneu provocant».

Fa més d'un any que hi ha una colla de polítics, opinadors i periodistes que no paren de justificar la reacció dels poders de l'estat davant la «provocació» que van posar en marxa els ara presos polítics i exiliats, activistes i polítics que sabien que els poders de l'estat adoptarien mesures de reacció, de castic o de revenja, que alguna conseqüència tindria contra ells les seues actuacions, que ja els ho havien previngut, que estaven avisats... I ells van continuar «provocant».

L'independentisme que s'afanya a trobar travesses morals per a restar-li gravetat a la violència és un percentatge major. I este té una influència política que arriba fins a [...]

Eixes travesses morals no són noves, a una banda de l'espill són caminals dubtosos, foscos i minoritaris, mentres que en el cas dels poders de l'estat —i acòlits inevitables— esdevenen autopistes sense peatge en plena temporada d'embús ideològic cap a les vores de la democràcia.

¿Nola lo egin duzu?

Espentat pel meu cosí, hui faig una hora de pràctica de guitarra. M'ix una bambolleta en el dit gros, però trobe que això no acaba de sonar. La pràctica trau els mestres, dia ma mare, però també està clar que d'on no n'hi ha, no se'n pot traure, que dien al meu poble. D'altra banda, ni hi he dedicat ni n'hi han prou hores en quaranta anys per a que jo avance en això. Els interessos esparsos i interruptes fan que, com que no tinc cap habilitat especial, avance en tot a pas de puça. La cosa és que, almenys, trobe que avance. Per exemple, gràcies a Takse puc demanar: «¿Nola lo egin duzu?» Repetint-ho uns quants anys espere que me se quede.

En canvi, segons ho vea el meu cosí, amb tan poc pràctica i sense aprofundir en eixos estudis, no arribaré a res. A ser persona, li vaig dir, que és essencial i primer. I com que faig de funcionari, a intentar que l'administració pública estiga als servei dels ciutadans, en lloc de ser un reducte per al control i l'exercici del poder sense finalitat democràtica. Pareix que no, però això és prou, a pesar que molts ciutadans no li vegen el trellat ni sàpien que eixa hauria de ser la finalitat de l'administració i dels funcionaris. Em sembla que solen pensar que els funcionaris estan al servei de la pàtria o de la nació o dels poders de l'estat... Llàstima que, en açò també, la pràctica demostre que és cert molt sovint, i que no n'hi ha més i no en podrem traure massa, almenys mentres no ho practiquem prou per a traure els mestres. ¡ikimilikiliklik!

Mo se puja la conversa al cap

Un dels debats familiars d'ahir va ser l'ordre dels pronoms «me se» o «se me» davant del verb. Encara hui continuen les formuletes que menyspreen i tracten de vulgar i d'erroni l'ordre més habitual i més general que eixos mateixos parlants utilitzen. I em sembla que arriben al punt de no adonar-se de l'ordre en què ho diuen, però sí de sentir-se malament i culpables quan els indiquen que han utilitzat l'ordre «roín»...

Els assenyale que això té a vore amb manies normatives i que, de fet, en l'ensenyament ningú no els ha explicat mai realment que hi haguera cap problema real amb eixe ordre de pronoms «me se» —«la setmana va abans que el mes» era la cançoneta per a esmenar-se—, sinó que simplement l'han menyspreat, se n'han burlat i han fomentat, de passada, un sentiment d'inferioritat derivat de la cultura apresa a casa i al carrer. Per sort concordem que l'ensenyament hauria de fomentar uns altres valors i actituds, començant per la realitat local i ampliant la perspectiva sense subordinacions frustrants.

No he acabat de convéncer els qui han rebut i interioritzat el dogma que la norma lingüística és una millora o una expressió millor que supera la llengua comuna que sabem i compartim. Com si la norma fóra ciència i la ciència fóra un instrument per a corregir sense explicar.

Família a crits

El dia del dinar de família per extensió —no sé si per exceŀlència— note com passen els anys, sobretot perquè hi ha nebots que veig aixina, d'any en any. Una neboda que s'estira més del compte o que arriba a la pubertat i que deixe de conéixer. També hi ha el tio o el cosí que s'aqueten un poc, però de manera ocasional, segons la temperatura ambiental de cada temporada. En tot cas, els debats van a crits, com quasi sempre, crits que discutixen i crits que demanen un poc de silenci.

La part que més m'agrada, és l'hora de repartir els llibres (i les estrenes). Enguany n'he tornat a repetir algun, perquè van canviant d'edat o d'interessos i els que li podien anar bé a uns en un moment, ara els van bé a uns altres. En resum i en format de llista per al record:

• On és Wally? de Martin Handford
• L'onada d'Stefani Kampmann
• 813, Truffaut de Paula Bonet
• Gran i petit 1 de Santiago González Riga
• La nena que va salvar els llibres de Klaus Hagerup i Lisa Aisato
• Anna Frank. La biografia gràfica de Sid Jacobson i Ernie Colón
• Maps d'Aleksandra Mizielinska i Daniel Mizielinski
• Corto Maltés: el mar d'or d'Hugo Pratt
• Bola de Drac 1 d'Akira Toriyama
• Arbre de curiositats: món natural d'Amanda Wood

I gaspatxo manxec per a dinar —plat que em recorda ma uela quan jo era menut, trencant les coques, l'olor d'aquella cuina—, que repetirem segurament perquè a mon tio li ha resultat més còmode que els putxeros, les pilotes i l'arròs.

La banalització de la democràcia

De passada, discurs del senyor rei, eixe senyor que va acceptar en silenci aprovatori i sense immutar-se l'apallissament democràtic dels votants en un discurs odiós i innecessari. Les paraules i els actes van coincidir a imposar la democràcia a garrotades. I es veu que, en una democràcia, segons alguns, tots els actes dels poders de l'estat són tautològics, és a dir, són democràtics perquè es produïxen en una democràcia.

Els torturadors, els apallissadors, els espies, els corruptes, els contaminadors, els malbaratadors, els prevaricadors, etc., siguen policies, jutges o empresaris, són demòcrates. En canvi, no ho serien tant els ciutadans que fan referèndums sense valor legal, els dirigents que proclamen independències irreals, els qui fan bromes de mal gust, els qui es caguen amb fervor laic en les advocacions religioses, fent ús de les llibertats públiques i dels drets humans ni els qui es manifesten i tallen carrers i carreteres cremant gomàtics.

Al final, la democràcia també esdevé banal, no sé si necessàriament. És possible que calga estar donant-li sempre contingut, efectes, importància social i personal, per tal que no siga com la corona o el vestit d'anar a fer un discurs o a fingir que som això o allò.

Cita dominical / 527: Ludwig Heyde

És una de les idees fonamentals del Tercer Reich el fet de comprendre el poble com un tot indivisible i l'estat com la forma dins la qual viu eixe tot. La direcció del poble és direcció de tot el poble, que ha arribat a la consciència d'ell mateix en la personalitat del Führer.

Ludwig Heyde, La situación del obrero alemán, 1941.

Ça sent si bon...

Vaig topar fa unes setmanes amb un llibre de ma mare, Si je mens... de Françoise Giroud, que havia anat cap ací i cap allà per les estanteries i els calaixos de casa. L'òbric i té l'olor aquella dels llibres vells d'altres temps, eixa olor de fusta i vainilla del paper groguenc i térbol. Tinc la sensació que ma mare li tenia devoció a l'autora, però només puc suposar ara per què devia ser, cosa de simpatia amb les dones d'esquerres d'aquells temps parisencs. Veig que Giroud va estudiar a l'institut on podria haver anat jo, el Molière, si haguérem continuat vivint en París, ja que estava davant del cantó del carrer que enfilava cap a la meua escola. En la contraportada l'autora lluïx un pentinat com els que duia ma mare. Espere no fer-ne una lectura massa sentimental.

La cambra i la responsabilitat

Sembla que hi haja massa normes, però sovint notes que encara en fan falta més, sobretot quan el marge d'actuació que dóna la política està en desús o és abandonat pels polítics. No estic pensant només en el cas català actual, en què es va traslladar als tribunals ja fa temps una responsabilitat que no haurien d'haver acceptat. Però eixa és la qüestió: quan els representants polítics dels ciutadans, per interés, desídia o mala pata deixen de fer política institucional i, per tant, impedixen que els seus representats en puguen fer, sol passar que la fan alguns funcionaris. I sol ser contra els ciutadans i en benefici propi, personal o corporatiu.

En les Corts Valencianes, l'administració de la institució està deixada de la direcció política actual. Ni la Mesa de les Corts ni la Presidència tenen cap projecte polític per al present i el futur de la institució. A causa d'eixa deixadesa, en lloc d'iniciativa política democràtica per a l'estructura, les funcions i la gestió del parlament, solem topar amb la imposició irresponsable de la ideologia, els desitjos o els prejuís d'uns quants funcionaris. N'hi han que tenen les atribucions i la presumpció suficients per a creure que poden utilitzar la deixadesa del poder polític com una delegació sortosa de la capacitat de decisió. Llàstima que no facen cas de l'oncle de Peter Parker: «Amb un gran poder ve una gran responsabilitat.» Ni de Roosevelt ni de Montesquieu.

Roda i regola Barcelona

S'ha de produir la trobada dels summes sacerdots en Barcelona. Tota l'obra modernista de Barcelona rodarà i regolarà com en els efectes especials del film Doctor Strange. Llàstima —per a alguns— que també en la realitat —com en la ficció— res no es mourà més que en el desig, tot serà a lloc i no s'haurà derrocat cap edifici. Tot el que ha de passar ha de ser la continuació de l'ús dels drets democràtics, els de reunió, expressió i manifestació. I hauria de ser sense gomàtics cremant, perquè això no és reivindicació, sinó suïcidi ambiental. No sé quin país ofegat volen els qui reivindiquen aixina. Aplaudiments i xiulits, això expressa i no poŀluciona.

En les manifestacions, com sempre, espere que qui agredixca els drets d'algú, que l'identifique la policia —un poc millor que com ho han fet amb els policies agressors del l'1-O— i que hagen d'assumir les seues responsabilitats. Mentrestant, ja posats, que els polítics avancen també en la millora de la regulació de les responsabilitats dels jutges, magistrats i autoritats públiques, perquè no siga impune fer males interpretacions, fantasiejar o practicar una desídia evidents amb els drets i llibertats democràtics.

Continue perplex i descontrolat pel riu: 07:12 + 06:48.

La perplexitat per a sempre

Em sembla que passaré uns anys perplex. Això de fer anys en lloc de curar-me d’espant m'està aguditzant una incomprensió del actes humans que em torba. Em console pensant que tot això és gràcies al fet d'haver vixcut, com dia Zweig, un món d'ahir que en realitat no és el de depús-ahir. He pogut menjar, dormir en pau, estudiar i treballar i fins i tot respirar aire sense envasar, perquè em va tocar nàixer en un lloc i en un temps que ho permetien.

La temptació de pensar que l'evolució era anar millorant sembla un desig tan enganyós com eixe de l'acer inoxidable que s'acaba rovellant.

Pensaments violents

No sé si hi ha filosofia del dret que explique el que es deduïx del documental Causa especial 20907/2017 (tv3) com ara que un jurista dels que entrevisten siga capaç de «pensar» la possibilitat d'ajustar el concepte penal d'alçament o de violència com qui s'allarga els camals o convertix una jaca en una falda: com que ara no «es porta» la mateixa violència que abans, hem de pensar que la violència ara és saludar dient «iep!» i posant mala cara...

L'advocat Jaume Alonso-Cuevillas sentencia més tard en Més 324: «Això és un càstig d'estat». El professor de filosofia del dret suggerix que quan vegen el documental és magistrats és possible que es repensen el que estan fent. Doncs, sí, és possible que canvien el vellut ranci si els pica el cul.

Prevarica quasi sense voler

Empar Moliner destapa en to de broma en el Tot es Mou de hui una acusació encoberta de prevaricació que fa Jordi Cañas contra el tribunal constitucional espanyol quan fa un raonament que ho exposa implícitament. Segons el polític de Ciutadans, el tribunal constitucional ha acceptat els recursos dels polítics presos perquè no els puguen tirar en cara que no els accepta i no per motius jurídics. És a dir, es tractaria d'una decisió interessada i conscientment fora dels paràmetres del que ha de ser el funcionament de la justícia.

Alguns titulars (Eldiario.es, 16.12.2018) destaquen l'assalt del president nicaragüenc Ortega contra les llibertats de premsa, d'informació i d'expressió. Es suposa que això descriu d'alguna manera la situació d'aquell estat americà. Llàstima que massa espanyols no accepten tan fàcilment que si hi ha presos polítics, si el tribunal constitucional poc menys que prevarica i si fins i tot hi ha jutges que autoritzen la policia a requisar les agendes i els papers dels periodistes d'un cas de corrupció (El Temps, 16.12.2018), actuació que podria provocar la nuŀlitat de la causa —i la llibertat dels mafiosos—, l'estat en què passen totes eixes i més coses podria vore's també com si fóra una barreja de república bananera —com es dia fa no tants anys— amb elements de democràcia formal en lloc de sistèmica.

I mos dediquem a donar lliçons i retratar els altres. Els nostre retrat només pot ser un autoretrat retocat amb bona cosa de filtres.

Cita dominical / 526: Iker Armentia Ortiz de Zárate

Vist que no tenen massa interés en canviar les coses, almenys podrien deixar-ne constància. I, per exemple, al centre cívic on porte la meva filla a nadar, l'Ajuntament podria col·locar una placa que diga: «El centre cívic de Salburua va ser inaugurat el 21 de maig del 2015. Durant la construcció, hi van haver treballadors que van realitzar jornades extenuants de fins a 11 hores i van dormir sobre matalassos a terra en un pis pastera».

Iker Armentia Ortiz de Zárate, «No te fíes de un político que habla de empleo digno: puede ser un explotador», Eldiario.es, 14.12.2018.

Cavalls desactualitzats sense gossos que els lladren

Amb un poc d'assessorament (seguint sobretot l'article d'Álvaro Fontela, un poc de traça i un molt de sort aconseguixc tornar arrere l'actualització del Wordpress 5 a la versió 4.9.9. La 5 (ara ha 5.0.1) té problemes amb les pàgines. Vaig actualitzar immediatament i va ser massa tard quan vaig llegir que era millor esperar cap al febrer de l'any que ve. Ja no m'anaven les pàgines.

Tots estos embolics es mengen les hores com si foren juanoles, de dos en dos, com a mínim. Per sort he pogut fer anar el Filezilla, després de les voltes que he hagut de pegar per a esbrinar com utilitzar eixe servei de transmissió d'arxius. És simple i ràpid, però només ho faig anar d'any en any i no sempre recorde com es fea.

Sense «lladrits» ni «lladrucs» —paraules que no havia sentit en la vida al poble, encara que, naturalment, els gossos allà també lladren, però el «uau» no tenia substantiu que l'identificara—, però amb una desfilada de genets a cavall que fan un passeig pel centre de València. No sé si seria una bona (des)actualització, canviar els patinets o les bicis pels cavalls.

Els humors traduïts

Una mostra entretinguda de la complexitat de la traducció, i de com podem riure igualment però amb referències i sentits humorítics ben distanciats, podria ser l'episodi 13 de la primera temporada de la sèrie The Big Bang Theory. Gràcies al web The Big Bang Theory Wiki he entés alguna de les expressions que arribava a desxifrar.

Pel que fa a qüestions semàntiques i de tipus d'humor, resulta molt interessant el canvi que han fet en castellà en el cas del comentari que fa Leslie Winkle sobre la sigla «PMS» de les samarretes. En anglés és la sigla de «premenstrual syndrome», i fa que Leslie diga (més o menys): «¿PMS? Encara falten uns dies». En canvi, en castellà fa: «¿PMS? "Podemos machacar a Sheldon"», que no fa tanta gràcia —per a això estan les rialles de pot— però fa el fet.

A més d'això, el web de fans de la sèrie també comenta moltes altres qüestions interessants, com ara coses de física. Eixes que deuen ser les realment de trellat científic, vaja, sí que em sap mal que me s'escapen.

Radicals sense arrel

L'adjectiu radical sol anar associat a l'esquerra. És quatre o més voltes més habitual que eixe adjectiu aparega amb esquerra que no amb dreta. Per això, em sembla indicatiu d'algun biaix ideològic que hi haja qui qualifique l'assassí d'Estrasburg de «radical», ja que si es tractava de religiós integrista o fanàtic, doncs, no és que siga «radical». De moment els diccionaris definixen el radicalisme d'una manera més comprensible i democràtica:

Corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’Estat.

Per tant, si el radicalisme és un corrent de pensament democràtic i l'adjectiu radical sol anar lligat a l'esquerra, quan s'utilitza per a qualsevol acte o activitat que ni són democràtiques ni són d'esquerres, sinó que serien totalment contraris al radicalisme, deu voler dir alguna cosa. I no deu ser que mos entretingam amb els seus jocs de paraules.

La traçabilitat ecològica

Continua sorprenent-me aixo de topar amb lingüistes i tècnics lingüistics que consideren que la llengua és una ruïna i que sembla que no pensen en altra cosa que en corregir-la, adreçar-la, depurar-la... Anava a posar «que la seua llengua», però veig que eixa concepció es fa extensiva a més llengües, encara que en el cas de la pròpia la cosa està més a prop de l'abocador que del taller.

Deu ser que tinc poques manies en això de l'expressió dels parlants. Només em sap mal que la demografia no done per a que els pocs periodistes de les ràdios i teles que treballen en valencià, treballen realment en una llengua completa i habitual. Però quan els senc, tinc la sensació que per a ells tan sols en un mitjà d'expressió professional eventual que abandonen immediatament quan s'apaga la càmera. I de tant en tant, davant la càmera també: «hoy» li se va escapar a Lluís Obiols l'altre dia fent el temps en À Punt.

Ve la meua cosina de l'Alqueria a vore'm i aplaudixc en silenci cada variant que amolla i la cançoneta que encara manté. Això és la llengua. I la norma hauria de ser la traçabilitat ecològica. L'empelt normativista fa que les tomaques siguen molt boniques i bessones totes, però que no facen gust de res.

L'Eslovènia d'Espanya

Mos entretenen amb les contradiccions. I no s'acaben mai, perquè això de la inteŀligència és un somni curtet. La policia li buida un ull a un ciutadà independentista. És una mala actuació, un accident, fins i tot acte reprovable, però no hi ha cap reprovat ni cap responsable que admeta que s'ha actuat malament i que ho repare. El problema i la culpa és de la ideologia «anticonstitucional» amb què mirava aquell ull.

Al capdavall, has d'aprendre que, quan veus un policia amb armes, t'has d'amagar, perquè la defensa dels béns i les institucions abstractes o reals és prèvia a la defensa dels drets dels ciutadans. I la línia entre la defensa dels ciutadans i la repressió dels indesitjables és una bala de goma en la cara.

Un escamot fa una acció reivindicativa i alça les tanques de l'autopista unes hores, i alguns periodistes i polítics ho narren com si es tractara d'un atemptat terrorista, com si els hagueren buidat els ulls als propietaris de les autopistes. Encara hui es poden narrar els «descobriments» de les colònies del passat com a gestes patrioteres, però si el president català aŀludix a la fermesa dels eslovens que van votar la seua independència i la van haver de mantindre contra un estat totalitari, una periodista de bon matí ho convertix en la cadena ser en una crida a la guerra.

Una cosa és tindre poca traça i una altra és tenir més ideologia que raons i estima per la reflexió racional. No cal buidar-los els ulls als qui no volen vore res. Només al qui miren massa o massa llunt.

L'autoritat frustrada

Tot el que fan els altres són xorrades per a alguns, principalment quan els ho donent fetet. Són capaços de dir-te «mira com és de fàcil» quan ho veuen fet i no hi han hagut ni tan sols de pensar, que sovint és la part més difícil de l'elaboració de moltes coses. Pensar-hi i recordar-ho, dos facetes inteŀlectuals que combine malament. Em sembla que és complicat, encara que hi ha a qui li resulte molt simple i habitual, sobretot quan han trobat que encara és més simple i còmode que ho facen els altres.

Una cosa és fomentar el talent o l'esforç dels altres i una altra parasitar-los mentres interessa. I arriba el dia que és una llàstima, que et demostren que també tenen un talent ocult: la rancúnia de l'autoritat frustrada.

També em desplace irregulament pel riu: 07:19 + 06:56. M'he de tallar els cabells, deu ser això.

Cita dominical / 525: Ramón Ruiz Amado

Primer i essencial de la cultura d'un poble és l'educació moral, religiosa i patriòtica. Esta (i no l'alfabetisme) és la que fa els pobles sans i forts, i els dóna, a la llarga, la preponderància sobre els pobles malaltissos i corromputs, per molt difós que estiga en estos el coneiximent de les lletres.

Ramón Ruiz Amado, «Errores del modernismo pedagógico. Alfabetismo», Historia de la educación y la pedagogía.

Un pam d'esborranys

Mire els esborranys de les fitxes del bloc fdt i, sorpresa, n'acumule uns quants des de gener d'enguany. Em sorprén, perquè no recordava que fera vora un any que les tinc a mitges. El temps passa volant, com diu el tòpic, perquè la idea era traure-les periòdicament però ja des del mateix gener. En canvi, me s'han quedat en el rebost i sense que trobara les ganes i un moment per a afinar-les. Dec haver trobat un munt de coses més interessants a fer cada volta que hi pensava. I és possible que també siguen coses que tinc a mig fer per algun racó de la taula, de l'ordinador o de la casa. Com ara torcar el vidre de dalt de la finestra que dóna a la taula d'estudi. En té un pam des de fa massa temps. Demà.

El peu de ponciler

Em costa uns quants missatges que una companya entenga la inconsistència de la qualitat lingüística en les Corts. És més absurd del que sembla sobre els papers, perquè hi ha la tendència a fer que la suposada «sobirania del diputat» —expressió que mostra una concepció ben poc professional de la funció dels funcionaris de la institució— convertixca el funcionament administratiu de la cambra parlamentària en una rememoració de l'estil dels «procuradors» del règim espanyol previ sobre el que es construí l'actual sistema. (Per no parlar de la pèrdua de la boirosa concepció de la separació de poders que tenen alguns polítics. Un altre dia.)

Mig somric, en un primer moment, però veig que es tracta d'una nova mostra que, per a alguns —de l'edat que siga, no necessàriament cal haver vixcut allò per a desitjar-ho—, la democràcia és una extensió del règim feixista —o franquista, o autoritari i ja va bé— per altres mitjans. El que més mal em sap és que es tracta de persones que han estudiat dret en les universitats democràtiques.

Ma uelo em va dir, si no ho recorde malament, que tenia un taronger empeltat en un peu de ponciler. No sé l'efecte que fa això en les plantes, però es veu que empeltar democràcies sobre feixismes dóna sovint fruits que retenen més la substància del peu que la de de l'empelt.

El malestar en Kakània

El malestar en la cultura, el malestar lingüístic, el malestar social, el malestar en la faena... Mos s'acumulen sobre els ossos diverses sensacions creuades de destorb i enuig derivades de les múltiples situacions personals en què un mateix individu carregat d'idees i pretensions diverses veu frustrats els seus interessos, pretensions o expectatives. És fàcil trobar la majoria dels responsables externs que causen cada un dels desficis. I és més complex localitzar, en la pròpia gestió de les nostres actituds i relacions personals i professional, les confusions i els errors que mos impedixen aconseguir molts dels objectius pretesos.

Finalment, i això és més simple però més ardu d'assimilar, cal aprendre a assumir que tant a causa del manteniment de la coherència com a causa del contingut d'alguns mètodes o principis d'actuació, hi haurà desitjos, objectius o pretensions que no podrem assolir o que haurem d'ajornar fins que trobem que el camí que mos hi ha de dur no és el que passa per justificar qualsevol mitjà a canvi de l'èxit.

El mitjans lícits i vàlids són nombrosos i suficients, i sovint haurem d'acceptar que els hem triat malament. No es tracta de renunciar als objectius, sinó de revisar els camins que convé seguir. Com ara el de la pau, la paciència i la reinvindicació constant contra la demagògia, la mentira i la violència d'un estat que es declara democràtic però que actua en massa casos com un règim d'allò que tant se'n podia dir «república bananera» fa uns anys, o com aquella Kakània de Musil.

La «barra brava» de la nació

Si la composició o la integritat territorial d'un estat no són fets polítics, és a dir, discutibles políticament i objecte de votació en una democràcia, deu ser que eixe estat i les persones que dirigixen les seues estructures de poder no estan component una democràcia, sinó un sistema de domini i opressió sobre la resta dels ciutadans. La solubilitat o indissolubilitat de la nació, en canvi, és clarament un dogma religiós que no té realment una funció política en la Constitució espanyola, sinó una funció opressiva i totalitària de caràcter antidemocràtic.

Dit això, veig el reportatge sobre les «barres braves» del futbol argentí i trobe que la cúpula judicial espanyola pareix que s'estiga convertint en la «barra brava» de la insolubilitat espanyola. Ahí sí que caldria que tonaren els «grisos» cridant «¡disuélvanse!».

Pressuposts amb pressupòsits

Durant la tramitació dels pressuposts la faena s'acumular exponencialment perquè els terminis es reduïxen fracionàriament, si no desesperadament. Els diners públics, de tots, han d'anar a parar a algun lloc i entre els polítics, a pesar del consens general que han d'anar a resoldre i atenuar els problemes i necesssitats de la ciutadania, pareix que també es produïx el mateix consens en la dissensió sobre quins són eixos problemes i necessitats. Això pareix, si realment es tractara d'això. Però els polítics no deixen de ser representants de la ciutadania i, per això mateix, no els representen, només els substituïxen. Per tant, els ignoren sempre que siga possible i tant com ho siga.

¿Cal dedicar els diners a crear o millorar els hospitals? Fan una proposta o una esmena per a que es dediquen a promoure l'orgull regional d'estar sa, que és una variant mèdica que combina els avantatges de la salut, del nacionalisme i l'alegria del triomf contra les altres regions de tarannà malaltís. ¿Cal fer accessibles els centres educatius? Fan una proposta o una esmena per a invertir en una inspecció contra l'adoctrinament murcianista: si n'hi ha, per a evitar-lo; si no n'hi ha, per a previndre'l; si fóra innocu, per a presentar-lo com un mal nociu i endèmic... I qui diu «murcianista» diu «valencianista» o qualsevol «-isme» que no siga el propi: la cosa és que l'adoctrinament mos faça vore les coses com cal vore-les.

Mentrestant, aconseguim quasi totes les coses que la ciutadania desitja: migrants i refugiats morts en la mar, malalts pels corredors dels hospitals, jutjats sense jutges però amb rates, peixets de plata i humitats que es mengen els expedients, a més de banderes immenses que s'han de rentar perquè mos representen ben netes, monarquies deficitàries que s'han d'alimentar perquè mos identifiquen ben llustrosos, llocs de treball ocupats en el foment de les armes i l'assassinat dels desconeguts perquè mosatros sí que hem de viure, foment publicitari del turisme per tal de millorar les condicions de vida «del sector» que cremen combustibles fòssils i empitjoren les condicions de vida de la humanitat... Perquè sí, que ja ho sabem, que hem de triar, perquè els pressuposts són limitats. Com els rius, els núvols i la mar, encara que no ho parega. Tot arribarà.

Els malsons també s'han de votar

Com sempre, les societats més civilitzades i, per sort, democràtiques, han de continuar lluitant contra l'apropiació i control de les estructures de poder que permanentment intenten i aconseguixen —si més no, temporalment— les minories que acaparen i depreden els recursos econòmics, socials i polítics en les societats del capitalisme desregulat.

Però d'això es tracta, de reivindicar, d'expressar-se, de manifestar-se, d'actuar i, de tant en tant també i finalment, també es tracta de votar. Els resultats de les votacions tenen moltes causes, però no podem pensar que s'ha de deixar la política i l'activitat pública rescloses en les cambres legislatives. La societat ha de generar propostes des de molts més àmbits —com ara la que proposa Proactiva Open Arms, que m'ha arribat a la safata d'entrada—. I això s'ha d'arribar a reflectir en els parlaments. Encara que siga amb un vot nul ben pensat. L'abstenció, en canvi, és el somni lúbric dels qui pretenen governar irresponsablement, sense la interlocució del votant genèric.

El treball polític també ha de poder mostrar els malsons en el parlament, per tal que els ciutadans decidixquen si la societat que tenen i la que els proposen és la que preferixen aplicar en la realitat. O si preferixen que li l'apliquen amb submissió i impotència. No és fàcil ni simple, com totes les coses que aprenem amb esforç. Després descobrirem que la satisfacció és haver fet el camí. I l'enyor de tindre somnis, encara que siguen malsons. La cosa és poder-los votar.

Cita dominical / 524: Gabriel Ferrater i Soler

La massa dels fets que d'una manera o altra toquen la llengua és enorme i amorfa, i no hi ha res més fàcil que de fer-hi penetracions a l'empait de qualsevol dèria, o simplement de pescar-hi a l'atzar: ni tampoc res de més estèril. O de més immoral, car l'exercici de la llengua és una de les ocupacions centrals dels homes (o, millor: constitutives de la humanitat), i la propagació d'idees tortes o trivials en aquest ordre ha volgut dir sempre, a la curta o a la llarga, donar a algú (virrei o mestre-tites) una justificació per ficar-se on no l'haurien de demanar, i per fer mal.

Gabriel Ferrater i Soler, «Els principis de la descripció gramatical», Sobre el llenguatge.

Inseguretat permanent

Me s'ocorre fer una còpia de seguretat i l'ordinador es passa la vesprada remugant les dades. En tinc massa, no sé per a què tantes i estic segur que n'acumule sense massa trellat. Més que una còpia de seguretat, hi hauria d'haver un programa que assegurara que acumules dades rellevants i útils... Però també és possible que les dades tenen un moment —o molts— d'utilitat i interés. En faig una còpia, doncs, per mirar d'assegurar-me que les tinc, tot i que segur que no les trobaré. Això ho convertix en una inseguretat permanent, doncs.