divendres, 7 de desembre de 2018

El peu de ponciler

Em costa uns quants missatges que una companya entenga la inconsistència de la qualitat lingüística en les Corts. És més absurd del que sembla sobre els papers, perquè hi ha la tendència a fer que la suposada «sobirania del diputat» —expressió que mostra una concepció ben poc professional de la funció dels funcionaris de la institució— convertixca el funcionament administratiu de la cambra parlamentària en una rememoració de l'estil dels «procuradors» del règim espanyol previ sobre el que es construí l'actual sistema. (Per no parlar de la pèrdua de la boirosa concepció de la separació de poders que tenen alguns polítics. Un altre dia.)

Mig somric, en un primer moment, però veig que es tracta d'una nova mostra que, per a alguns —de l'edat que siga, no necessàriament cal haver vixcut allò per a desitjar-ho—, la democràcia és una extensió del règim feixista —o franquista, o autoritari i ja va bé— per altres mitjans. El que més mal em sap és que es tracta de persones que han estudiat dret en les universitats democràtiques.

Ma uelo em va dir, si no ho recorde malament, que tenia un taronger empeltat en un peu de ponciler. No sé l'efecte que fa això en les plantes, però es veu que empeltar democràcies sobre feixismes dóna sovint fruits que retenen més la substància del peu que la de de l'empelt.

Cap comentari:

Publica un comentari