dimecres, 12 de desembre de 2018

La traçabilitat ecològica

Continua sorprenent-me aixo de topar amb lingüistes i tècnics lingüistics que consideren que la llengua és una ruïna i que sembla que no pensen en altra cosa que en corregir-la, adreçar-la, depurar-la... Anava a posar «que la seua llengua», però veig que eixa concepció es fa extensiva a més llengües, encara que en el cas de la pròpia la cosa està més a prop de l'abocador que del taller.

Deu ser que tinc poques manies en això de l'expressió dels parlants. Només em sap mal que la demografia no done per a que els pocs periodistes de les ràdios i teles que treballen en valencià, treballen realment en una llengua completa i habitual. Però quan els senc, tinc la sensació que per a ells tan sols en un mitjà d'expressió professional eventual que abandonen immediatament quan s'apaga la càmera. I de tant en tant, davant la càmera també: «hoy» li se va escapar a Lluís Obiols l'altre dia fent el temps en À Punt.

Ve la meua cosina de l'Alqueria a vore'm i aplaudixc en silenci cada variant que amolla i la cançoneta que encara manté. Això és la llengua. I la norma hauria de ser la traçabilitat ecològica. L'empelt normativista fa que les tomaques siguen molt boniques i bessones totes, però que no facen gust de res.

Cap comentari:

Publica un comentari