Acabe un llibre i he de fer una pausa, una desconnexió racional i emotiva. Però hi ha moltes lectures que m'esperen... En realitat, sóc jo qui espera, sóc jo qui espere trobar el temps i les ganes per a continuar immers en eixe món de símbols i idees que ressona en silenci dins del cervell. I que fa nyic-nyic quan frega algunes idees que apareixen fregant els límits del pensament, per baix de la pols dels sentits.
A fora d'eixe cap de trons el món es mou sense cap necessitat de posar-li lletra impresa a la lletania. Ara que he acabat Si je mens... de Françoise Giroud acabe amb una sensació coneguda i que l'edat no fa més confirmar: fa molts anys que grinyola al voltant de l'eix. De tant en tant, alguna acció o activitat humana amb gràcia ho fa anar més suau durant un temps, però en general els humans mos dediquem més a intentar que el rovell s'ho enduga tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada