Ha mort un company de faena, de poc més de cinquanta-cinc anys. Pel que recorde, no dec haver parlat amb ell mai durant vora la vintena d'anys que treballem en les Corts. Ni tan sols quan va fer de porter un partit o dos ja fa uns quants anys. És a dir, en realitat, no el vaig ni tan sols conéixer. Quan passava pel bar o topàvem pels corredors només mos saludàvem educadament amb dos paraules. Em semblava que devia ser xarrador i agradable, però no ho sabré ja mai, això.
La vida hauria hauria de ser un viatge agradable entre eixes dos temors innates que mos marquen els temps. Pense que tinc records i que això «hauria de ser» una energia eterna que es recomponguera en una memòria completa i vivent en algun univers paraŀlel. Això sí, somiar-ho forma part d'eixa sensació agradable que no aconseguim perpetuar més enllà del món de les idees. La realitat mos galteja i mos fa marcar sempre un compàs, un ritme i un to desmesurats, contraposats, nocius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada