Cita dominical / 406: Javier Rodríguez Marcos

Com que en els Jocs Olímpics bona part de la contaminació sonora té a vore amb l'exaltació nacionalista, una idea per mitigar-hi el soroll seria suprimir-hi els himnes.

Javier Rodríguez Marcos, «Torear en Wimbledon», El País, 25.08.2016.

Al riu, pas comme antan

He complit, he anat a córrer pel riu. No tan ràpid com pretenc, però constant: 6:50-6:46. Quasi ho clave, tot i que pretenia fer el segon tram prou més ràpid. No hi ha mans, fa uns mesos que estic instaŀlat en este ritme. No està malament, encara que pretenia anar un poc més ràpid, però encara no m'he aplicat durant prou mesos després de deixar el futbet. Com que pot ser que s'haja acabat definitivament eixa frivolitat lúdica socialitzant que em permetia tan alegrement, tinc temps —supose— per a anar millorant. Tot i que ja sabem allò que diuen de les neiges d'antan.

Vacances mentals

Tornem a començar les vacances. Enguany mos ha tocat partir-les. Esta segona fase més llarga supose que serà més moguda, perquè hi ha «tant de temps per davant» que l'haurem d'omplir... Una faenassa, certament, sobretot perquè sembla que tens l'obligació de viatjar, de passejar, de vore coses, de moure't sense parar amunt i avall buscant novetats. A vore com li contes a ningú que t'has passat el dia de vacances assegut en cadires, butaques, estores i sofans —sí, o sofanets, amb la mateixa -n de coixí— diferents llegint un munt de coses diverses i sentint música —o sorolls diversos, que a voltes també ajuden a reflexionar.

Perquè, clar, ho mostren les estadístiques, això de llegir és una cosa habitual els dies de faena, ¿oi? No fem altra cosa, vaja. I, és clar, en vacances, si no fas el turista, és a dir, si no depredes un poc de paisatge, d'entreteniment cultural, de ruïna històrica, de platja desmemoriada, no fas ben bé vacances, no estàs «gaudint» —que da poca gent que s'ho «passe bé», cal adonar-ho— que per a això fem les vacances, com si la resta de l'any estiguérem complint alguna condemna.

Cal fer vacances també de la faena, però més encara convé convertir la faena en unes vacances mentals permanents, si això és possible. Les vacances físiques, en canvi..., doncs, deu ser per això que cal mantindre's en forma durant l'any, per a aguantar-les. Uf, demà tocarà anar a córrer.

Programari interminable

Açò de la gestió de webs, blocs, ordinadors, sistemes operatius, mòbils, aplicacions, extensions, programes i un llarg etcètera, és un interminable joc de la rateta que no s'acaba mai, ni quan es pon el sol. Sempre són només uns minuts, per actualitzar el miniordinador Asus Eeepc 1000H i me se passa la vesprada volant. Sort que mentres el xiquet va fent em lligc el diari.

Li he actualitzat el Linux (versió Mint). I he aprofitat per a afegir-li l'Spotify. I funciona. Sona alguna peça d'Einojuhani Rautavaara, que és a qui estic repicant últimament. Tenint en compte les limitacions de maquinari, m'ha sorprés que la cosa anara mitjanament bé. El trasto va tan bé que em sorprén, al cap de huit anys d'ús, un poc lent, si vols, però per a les quatre coses que el faig anar, ¡de cine, però mut! —que dia ma mare.

Reclamació sense destinatari

Deu ser preocupant, almenys mos ho semblava molt fa anys, quan allò de «la policia no és tonta» i les pel·lícules d'espies i guerres fosques en blanc i negre. Però ara ho fem sense quasi adonar-mos-en: el Google em mostra els llocs on he anat de viatge estos últims anys i em diu d'on són les fotos que he fet. Les fotos no les situa sempre bé, ja, però resulta inquietant que m'envie una faena que no li he demanat. Per sorpresa em fa arribar dos àlbums que quasi titula com si els haguera fet jo: «Viatge a León» i «Viatge a Soria». Jo haguera escrit «Lleó» i «Sòria», però, a banda d'això... Tot i que m'alegra estalviar-me eixa faena de dir-li d'on són les fotos, no sé si em convenç que ho faça sense que jo li ho haja proposat. Bé, també diran que mos queixem de tot.

De totes maneres, mos hi haurem d'acostumar, és clar, però també haurem d'anar pensant fins a on, amb quines condicions i per a què els haurem de regular el negoci, eixe coneixement impertinent que tenen de mosatros. Perquè mos estan regulant les vides, els somnis i les intencions que tenim o que aspirem a tindre. I cal anar espai, que eixa propietat que han aconseguit del nostre bé comú —la nostra personalitat—, una volta s'acostumen a tindre-la sense més tràmits, concessions ni restriccions, es pensaran que és seua, que això sempre ha segut aixina i que haurà de ser sempre aixina. Cal transparència i control dels diners públics, però també de l'ús del coneiximent públic. Som la informació, som els clients, ¿a qui li enviem el full de reclamació?

¡Ha, ha, hum, halem!

Els arguments i les dades que haurien de servir per a fixar criteris o prescripcions normatives haurien de ser pertinents, rellevants. Per exemple, perquè em dóna la gana. ¡Bravo! No hi ha res més pertinent i rellevant, si t'ho pots permetre. Es veu que no estàvem pensant en un criteri estilístic o d'una normativa ètica i democràtica.

A més d'eixe cas, que és el súmmum de la rellevància, hi ha moltes més possibilitats del tot irrellevants i no pertinents, però ben amanoses. «No apostrofem les paraules que comencen per hac aspirada, que solen ser manlleus no adaptats d'altres llengües.» La segona part, evidentment, ni li pega ni li diu per al criteri d'apostrofació, però aporta un pessiguet de sal savant a la decisió. Encara que inicialment no m'ho semblava, podem apreciar la part bona de la idea, que a algú li s'encendrà la llumeneta i dirà, ja, ja, ¡ha, ha, hum, halem!

Convencions per barris

Reprenc la setmana amb la revisió d'eixos criteris que anem afinant. Vaig fent l'ampliació de les propostes alternatives i de l'alternativa a algunes propostes. Arran d'això, aprofite per a fer una petita llista de paraules que, segons el dnv tenen accentuació opcional tancada/oberta:

bérbol, brévol, émbol, frévol, grévol, rémol, ségol, ténia, térbol, trémol, terratrémol, tétol, trévol

Diu que, convencionalment (o estadísticament), hi ha més costum d'escriure'ls amb accentuació greu en el cas de: èmbol, tèrbol, trèmol, terratrèmol i trèvol. Són coses de l'estadística per barris i no ho discutirem. Amb tot, com que es tracta d'aclarir criteris o estils, sí que convindria deixar constància del fet que la llista de discrepàncies respecte a l'entrada primera del diccionari és tancada. I fóra anar cavil·lant amb «etcèteres» estadístics.

Cita dominical / 405: Chales Pinot Duclos

Les persones són massa nominals; quan una paraula coneguda els toca l'orella, pensen que han comprés, però sovint no entenen res.

Charles Pinot Duclos, Remarques sur la grammaire générale et raisonnée de Port-Royal.

Filets i puntets

Mire pel finestral obert, per on corre l'aire cap a fora, cap a la mar, passen uns núvols baixos grisos. M'hi fixe, però el que veig volant molt a prop meu són els puntets del desgast de la còrnia. Dic jo que deu ser això. Fa molts anys ja ma mare em va dur a l'oftalmòleg perquè vea un filet. Em van dir que això era normal, que només calia acostumar-s'hi i que ja passaria. Cèl·lules mortes. A més del filet, que trobe que encara el veig de tant en tant, hi ha els puntets. Puntets i filets, com la substància de la llum, ones i partícules. Un univers en un pot de cendres.

A penes cinc segons

El titular del diari deixava entreveure una acció lamentable:

La policía inglesa mata con una arma eléctrica a Atkinson, exjugador de la Real Sociedad

És ben trist, això, més encara si tenim en compte que no sembla que hi haguera cap motiu per a utilitzar eixa arma contra Atkinson. Per sort, tal com diu la periodista, «les Taser disparen dards connectats a l'arma que procuren una forta descàrrega elèctrica d'a penes cinc segons de duració». És clar, eixe a penes també m'ha mort a mi.

La fermesa de la sentència

A un company li apareix l'expressió següent en un decret llei:

Així mateix, l’experiència acumulada des de l’aplicació de la fermesa de la mencionada sentència ha demostrat la necessitat d’escometre amb decisió les disfuncions i efectes no desitjats de la gestió de la renda garantida de ciutadania, amb l’objectiu de pal·liar la greu situació d’emergència social que afecta coŀlectius molt vulnerables.

Estic quasi segur que és una traducció del castellà, però tampoc li podem demanar al traductor que faça algunes heroïcitats (i que possiblement no serien recompensades). En tot cas, la cosa és que cal fixar-se en el fragment «des de l'aplicació de la fermesa de la mencionada sentència». ¿Vol dir això que la sentència és molg greu, dura, inflexible? Després de llegir-ho un poc millor, pareix que no, que només vol dir 'des de l'aplicació de la sentència ferma'; o 'des que la sentència ferma s'ha aplicat'; o simplement, 'des que la sentència és ferma'. I punt.

És possible que els redactors s'hagen sentit poètics hi hagen repassat les seues velles traduccions escolars del Juli Cèsar del De bello gallico. N'hi han molts que obliden que el llenguatge de les normes democràtiques —un decret llei, com és el cas— s'ha d'adreçar als ciutadans, no a embolicar controvèrsies judicials o legals. El plain english ha fet més de trenta anys, però ací encara li posen flors al llenguatge franquista. Hi ha qui té al cap una democràcia en funcions.

Indefinit impossible

Em pape un relat curt d'Enric Lluch, Amor impossible, basat en la cançó Ja ve Cento de ca la nóvia. Segons una companya, que se l'ha llegit en el tren camí de la faena —supose que li'l voldria passar a la filla— l'autor sap introduir en els seus llibres fraseologia i modismes sense fer ortopèdia sentimental. A pesar que el relat no dóna per a molt, té prou de raó —tot i que un poquet d'edició literària haguera pogut millorar encara el text.

Més tard, un article d'André Joly, «Le problème de l'article et sa solution dan les grammaires de l'époque classique», per desenteranyinar un poc les meues nocions sobre l'evolució de les idees en eixe àmbit. La cosa té suc i et permet contextualitzar amb tendresa les inflamacions atrabiliàries dels aficionats actuals a la gramàtica i la normativa aplicades als parlants amb estenalles.

Acabe en la gcc, on Brucart disposa que caldrà dedicar-hi unes poques hores més a la qüestió que Saragossà no veia clara:

Les gramàtiques solen anomenar un com a «article indeterminat». Qui usa eixa expressió i la complementària («article deterninat») hauria de satisfer dos condicions: definir l'hipotètic concepte general article i fer que la definició proposada fóra aplicable tant a el com a un. Fins ara, no sóc conscient d'haver vist satisfetes eixes dos exigències teòriques.

Confusió sense estilisme

Repasse una segona edició de futurs «criteris lingüístics» per a l'administració del Consell valencià. Hi ha un problema amb el nom, que trobe que hauria de ser «manual d'estil» o «criteris estilístics», o coses semblants a les que coneixem en tantes i tantes empreses i institucions. Perquè no es tracta realment de criteris sobre l'ús de les llengües (que això hauria de tindre una administració amb dos llengües oficials), sinó que se'n van per viaranys prescriptius sobre el valencià. No m'ho esperava.

Pensat i dit això, observe que la confusió deu ser meua. M'esperava més eleccions sobre possibilitats d'escriure dosificant majúscules i trets tipogràfics, abreviatures, xifres, tractaments i opcions estilístiques diverses adequades al context valencià. Però arriba un punt en què hi veig més unes quantes eleccions estilístiques barrejades amb una profusió excessiva (per a uns «criteris» administratius) d'explicacions gramaticals (o normatives) incompletes, a voltes també innecessàries o confuses. Hi trobe a faltar que òmpliguen un poc més el buit del detall electiu: haurien pogut recopilar més llistes amb opcions.

Al cap i a la fi, no es tracta tant de si el pronom és «seleccionat» pel verb o de si un determinant és un article, un adjectiu o un exotopònim —com més sucre més dolç—, sinó de tindre clar que el pas de la descripció a la prescripció és útil davant del dubte però inoportú si esdevé una contravenció dialectal poc explicable. Això convida més aviat a la confusió en l'ús. O al desús dels criteris, que també és una cosa habitual en les administracions públiques. En fi, ben mirat, només mos acalorem alguns per tot això.

Acabarem envasats

¿I qui netejarà la mar? El tractor passa per l'arena, deixa la platja quasi tan neta com una patena, a punt perquè els estiuejants la tornen a enrunar. En canvi, l'aigua de la mar, segur que hi ha qui en té una mica de cura i fa per no deixar-hi res inconvenient. Ara no sé a on, diuen que han pensat de tornar a introduir el costum de tornar els envasos, això que féem quan érem menuts d'anar a la botigueta amb les botelles i et descomptaven uns cèntims de la compra. Immediatament han botat els fabricants d'envasos, que es veu que la producció capitalista no ha de tindre aturador, hi ha d'haver un «envasisme» desregulat, fins que puguen anar xafant les botelles de plàstic per la mar i per la muntanya. Bé, tenint en compte el que et pots arribar a trobar en qualsevol racó de la muntanya, tampoc no m'estranya tant.

Cita dominical / 404: Josep Maria Espinàs i Massip

Quan hi som, descobrim que «La Raconada dels Botijons» és un negoci abandonat. Hi ha un cartell que diu que es lloga. L'edificació és molt gran, hi devien invertir molts diners- Aqui, de fer-se il·lusions en diuen «fer calendaris». En aquesta raconada solitària, el calendari se l'ha endut la ventada del temps.

Josep Maria Espinàs i Massip, A peu pel Comtat i la Marina.

El so de l'HDMI

Després d'instal·lar el Lubuntu en el miniordinador Asus 1201N, la cosa anava lleugera, però el so no eixia per l'hdmi. Prove diverses solucions relacionades amb els programes Alsa i Pulse, però no hi ha mans. Al final tope amb el fons del problema: resulta que no tenia instal·lat el programari de la targeta Nvidia Ion del miniordinador. Vaig al Synaptic i l'instal·le. Reinicie i observe que ha millorat la definició gràfica. Configure l'opció de l'hdmi, que ara sí que apareix en el control del volum del so. Uf, ja està.

I tot això per mirar d'aprofitar l'ordinador i no fer-ne un residu humà innecessari, a pesar que sapiam que el sistema capitalista que dirigix la societat funciona gràcies a això, a la gestió dels residus fins a l'asfíxia i més enllà. Segur que serà millor per als humans conscients i per a la resta dels habitants inconscients del planeta, evitar cada dia un petit residu. No hi ha déu que ho premie això, però la física sí que mos diu que tenims unes opcions disponibles, tot i que acabarem igual, en un forat negre. La cosa serà si volem que algú ho veja i ho puga contar.

Einojuhani Rautavaara

M'ha tornat a passar, torne a descobrir un compositor (o un músic) quan tope amb la seua necrològica. Esta volta ha segut Einojuhani Rautavaara, que no coneixia de res fins fa dos dies, quan va aparéixer l'article en el diari. Va morir el 27 de juliol passat.

He pogut escoltar hui mateix diverses composicions seues en l'Spotify. M'han agradat sobretot Cantus articus i el Concert per a violoncel número 2. No crec que s'acabe ahí la llista de les peces interessants (ara mateix sona Autumn gardens). Bé, no ho diu l'Spotify, però relacione eixe estil musical amb Górecki, Arvo Pärt i un poc de Xostakòvitx. Intensitat dramàtica, diríem.

Menyscapte d'idees

Després de comentar el cansament democràtic d'alguns —¿llarg d'esquena, curt de faena? Això ho díem abans, però no crec que tinga massa relació amb el cas—, després d'haver descobert el nostre Borgen valencià (l'antic alcalde i actual diputat a Madrid Joan Baldoví) i després de fer un apunt per a salvar la llengua de les canonades contrafàctiques, veig que he perdut (¿en el reciclatge de paper?) el cantonet del diari on apunte les idees que em vénen de matí mentres me'l lligc. Me'n faltava una per comentar. Té igual, segur que l'ha comentada algú molt millor que jo. Com ara Zygmunt Bauman en Wasted Lives. Modernity and its Outcasts, que vaig haver de carregar ahir en l'edició en castellà (Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias).

Mentrestant, li afigc l'extensió Simple Alert Boxes al Wordpress, que permet convertir al format del bloc les notetes que abans posava amb un botó i codi Javascript. Simple i clar.

Llengua contrafàctica

Hi ha qui va llegir algunes paraules de Pompeu Fabra sobre la «depuració» de la llengua i pareix que, sense tindre en compte la distància dels anys, el temps de reflexió que s'hi pot haver invertit i la diferència entre causa i conseqüència, hi ha vist la branca d'olivera que farà baixa la mar.

La cosa serà dedicar temps i esforços a assenyalar els castellanismes del català, no tan sols els actuals, sinó tots els que s'hi han inserit des del segle ... —poseu-hi qualsevol segle que vos faça el pes polític—. Sembla evident que eixa no devia ser la intenció de Pompeu Fabra. No sé si Fabra aspirava a la dogmatització de les seues paraules —supose que no&mdash, tenint en compte més paraules seues, com ara «Sempre disposats a rectificar les nostres opinions, res ens pot plaure més que la col·laboració dels més entesos en cadascuna de les qüestions que van contínuament suscitant-se».

Lamentablement, hi ha qui es pensa que aquella «depuració» sense vores és una tasca necessària. Bé, en són dos: la primera, convertir algunes de les paraules de Fabra en dogmes; la segona, denunciar i eliminar del català els castellanismes. I això equival a pretendre fer anar la llengua arrere cap al segle ... esmentat abans. I ací és on els hauria d'aparéixer el dilema (impossible, ja que els dogmes no són debatibles): fer reviscolar el català del segle ... abans esmentat no tan sols seria, paradoxalment, un castellanisme —atés que eixa pretensió deriva de l'existència i influx del castellà—, sinó que és impossible, perquè ni els catalanòfons ni ningú pot saber com hauria evolucionat la llengua en unes situacions històriques diferents.

La llengua del segle xxi només podria ser com la del segle ... esmentat abans, si ja no es fera servir com a llengua, si només es fera servir per a alimentar fantasies contrafàctiques sobre altres societats, històries i mons possibles.

En eixe món possible, tot el que apareguera després del segle ... esmentat abans, és castellanisme, ja que es veu que en aquell moment vam deixar de ser àngels. Amb tot, anem fent, i no està malament del tot.

La democràcia dels cansats

O és que som molt deixats o és que mos volen convéncer que la democràcia cansa. Bé, un poc sí. Hem conegut altres sistemes, com ara la dictadura franquista, i sabem que és molt relaxat estar exempt d'opinió, de decisió i de responsabilitat. Ja m'ho dia un tio meu una volta, que tot això que n'hi ha ara és molt embolicat, tan simple com era abans el món... I ara, total, després de dos votacions en sis mesos, no paren de servir-mos comentaris sobre com és de cansat, avorrit, angoixant, marejador —posa-li el floc que millor li vaja— això de votar en les eleccions.

Entendria que es referiren a la campanya electoral i al fet que és una despesa innecessària, sobretot si es tracta de repetir la mateixa cançoneta, si les dades i els debats són falsos i sense responsabilitat. Però, ¿votar és innecessari, cansós, inútil? ¿La democràcia no es basava precisament en el vot? Cert és que la democràcia no pot ser plebiscitària, però no per un problema de principi, per un impediment ontològic, sinó per problemes de gestió, per impossibilitats tècniques. I, vaja, votar cada sis mesos, no és precisament un excés de res. Ja no cal alçar-se del sofà a canviar el canal del televisor, però quan calia la majoria ho féem. El dia que pugam tindre un comandament plebiscitari, el farem servir, segur, fins i tot per a delegar el vot, si considerem que cal.

¡Borgen Baldoví!

Ja està clar, tenim la possibilitat del nostre Borgen particular, malgrat que «encara» siga home: Joan Baldoví president, d'acord amb els índexs de popularitat d'algunes enquestes, segons les notícies. Això sí que hauria de fer funcionar el parlament espanyol contra el «partidisme» parlamentari actual, que ha segrestat el debat a canvi de l'«adhesió incondicional», la «disciplina parlamentària», les «sancions» a la independència de vot dels diputats... O, coneixent-los, és possible que no. Però, com a mínim, una negociació aixina seria un gran pas en eixe sentit. ¡Borgen Baldoví!

Cita dominical / 403: Antón Costas Comesaña

Els nostres reformistes, especialment els que viuen plaentment en els seus despatxos de Brussel·les, han actuat com uns cirurgians roïns, intervenint sense anestèsia ni analgèsics. I encara pitjor, en casos com l'austeritat i les multes per dèficit excessiu, comportant-se com uns veritables sadomasoquistes morals, sense tindre en compte per a res que els principis de la bona economia desaconsellaven actuar aixina.

Antón Costas, «Lo que los reformistas pueden aprender de los cirujanos», El País, 07.08.2016.

Vam haver de dir-ho

Veig els informatius de la televisió de passada, quasi sense atendre-hi. A pesar d’això, note que estem en temporada de vacances, per la quantitat de notícies sobre accidents i catàstrofes diverses, fenòmens meteorològics espectaculars, allunamentes d’uns o altres... I perquè els redactors de guàrdia o són velles glòries habituades al respecte a l’autoritat o jovenets que no entenen la diferència entre «la policia va disparar» i «la policia va haver de disparar». No és la calor, deu ser que els manuals d’estils no en diuen res i, no ho notem, però estem xops d’ideologia.

Irradiacions prohibides

Va i resulta que un dels protagonistes del film Forbidden planet (1956), que és una d'eixes pel·lícules que tinc mitificada en el record, és Leslie Nielsen. No m'esperava que eixe fóra un dels seus primers papers d'èxit. Bé, la vida dóna per a molt, a pesar de com mos sembla de curta. Ningú no diria que jo vaig arribar a fer un programa de ràdio al meu poble, que el va sentir algú i que fins i tot m'ho va dir. Crec que li va agradar, a pesar de com devia ser de lamentable. Bé, la cosa era la música. I, per tant, els meus silencis. Quan vaig dir o llegir res va ser quan la cosa va anar malament. De fet em van reballar d'un bac al carrer per llegir un poema d'Estellés, evidentment, aquell del Suetoni, «que és un fill de puta». En realitat jo era més roín que ofensiu, però hi ha qui es pensa que té dret a no ser ofés.

Ara amb Lubuntu

Altra volta toca la informàtica. No avance en altres coses, però estic fent un poc de neteja en tots els ordinadors que tinc per casa. Ahir no vaig poder posar al dia l'Ubuntu de l'Asus 1201N. Es veu que la instaŀlació té algun error en les fonts. Per tant, com que no vaig poder resoldre-ho i atés que la versió 16 d'Ubuntu era massa per al miniordinador, busque una versió més lleugera: Lubuntu. Me l'abaixe, la clave en un usb i li la instaŀle —això sí, després de pegar alguna cabotada amb el Grub, que no arribava a deixar arrancar des de la llapissera usb.

Com a compensació, mentres m'entretinc amb tot açò, lligc el diari. Demà de matí podré agarrar alguna altra lectura durant les primeres hores del matí, mentres desdejune. Una cosa per l'altra.

Les fonts de l'Ubuntu

Tope amb la mateixa pedra de l'actualització de l'Ubuntu. Hui no li l'he poguda fer a l'Asus Eeepc 1201N que acabe de recuperar. No és tan vell com l'altre Asus i espere que done un poc més de joc en algunes coses. Però es veu que hi este té algun problema amb les fonts, el document «sources.list»: hi ha una adreça «ftp.gui.uva.es» que es veu que no deu anar massa bé. Intente refer el document, però no m'acaben de donar resultat les noves adreces que crea el generador de fonts dels programari.

Alguna neteja més hauré de fer. En vista de l'èxit, ho deixe per a demà.

L'estafa i la multa

Un govern estafa els ciutadans del seu país. El partit polític perd les eleccions. El nou govern ha de patir una «multa» per l'estafa del govern anterior. La «multa», és clar, és per als ciutadans d'eixe país estafat. Els membres del govern anterior formen part del partit del govern que multa el nou govern. I aixina aixina es va corcant la idea de la democràcia en Espanya. Al País Valencià hem de pagar les «multes» a la democràcia. Les estafes, però, no tenen preu.

La vesprada per l'Ubuntu

M'he passat tota la vesprada fent anar l'actualització de l'Ubuntu a la versió 16.04 lts. ¡Vaja!, una millora que he notat immediatament és que la tecla f3 per a fer anar els autotexts de Libre Office no em dóna un error a la primera (que es resolia amb una falsa petició de creció d'autotext). De moment, supose que deu ser la novetat, però en la primera activació tot pareix que vaja un poc més lent a l'hora d'obrir-se. Després pareix que va tan fi com sempre.

Supose que tocava. Ahir vaig posar al dia el Mint de l'Eeepc 1000h, miniordinador que encara funciona —i molt bé— per a eixir del pas quan no estic amb el principal. Li he llevat el Windows, que va deixar de funcionar i li he posat el Mint, perquè volia que tinguera un versió lleugera de Linux. I va fent quasi de tot.

Finalment, vaig comprovar anit que la taulat Asus Transformer TF101 també funcionava encara, tot i que amb l'Android 4.0.3, i no crec que m'atrevixca a canviar-lo per una versió més moderna. Si està al dia i funciona —llevant-li tota la palla—, avant.

Ja, ¿a qui li interessa tot açò?: a no ningú, segur, però en deixe constància, per tal de recordar els marejos a què em dedique habitualment i amb els quals «perc el temps», una metàfora recurrent dels qui no sabem mai si es pot aprofitar realment.

Cita dominical / 402: Gonçal López-Pampló

La literatura del nostre temps demana una base sòlida de producció assagística, que done recer a una determinada forma de pensament subjectiu i provoque la reflexió dels lectors interessats, una reflexió que després haurà de contribuir a orientar l'acció social.

Gonçal López-Pampló, «L'assaig, un gènere impossible?», L'Espill, 51.

La cosa és l'aigua

Vam topar amb Josep Lozano pel carrer dels Abaixadors de València. Li comente les fotos que vaig vore de la celebració que van fer de la seua promoció de l'institut d'Algemesí, on va topar amb mon tio, «que pinta aquareŀles i estan molt bé». Tots estan ara de vacances permanents. Me se queda mirant i amolla: «Fornillet, ¿eixa te l'havia dita?» Li dic que no i me l'apunte. Coses d'Alginet i d'Alfarb, «els de la botja», que diu. Me'l mire i em veig de menut, davant del paper blanc amb la llapissera, mirant d'imitar els traços fins i proporcionats del paisatge que s'acoloriria amb aigua, dedicació i molta traça. La cosa és l'aigua, com sempre.

Libant ací i allà

Em deixe dur per la posta de sol, que es deixa caure per darrere de la muntanya, molt a la dreta del meu horitzó. He estat amunt i avall com una abella, de flor en flor, libant d'ací i d'allà, amb Xostakóvitx i Mahler, Josep Iborra i Garcia Richart, Ken Follet —sí, també fem recerca per eixe cantó—, Toni Mollà, Enric Balaguer i López-Pampló. Ara, a última hora del dia, em deixe desconnectar lentament. S'encén la nit.

Previsió d'esmena

Sovint pareix que la major dificultat dels «nostres» —políticament parlant— siga mantindre un grau suficient de consistència entre la suposada ideologia i l'eficàcia i la coherència a l'hora d'aplicar-la en la gestió administrativa. No em sorprén, perquè coneguent el personal no m'esperava molt en eixe sentit, però el cas és que no han fixat encara en l'administració pública valenciana un protocol lingüístic diferent del vigent, que consistix en la sobreposició «invisible» del castellà. Hi ha ocurrències i actituds, és cert, però la militància cridanera no sempre equival a eficàcia. Ha passat només un any, n'hi ha temps per a ampliar el catàleg d'encerts per eixe costat. La decepció no ve tant de l'error, sinó de la poca previsió, revisió i esmena. Era previsible, però també convindria trencar amb eixa tradició.

Vacances de vore

La vida en vacances hauria de ser una altra cosa. Però matinc la compra del diari —subscripció que pense donar de baixa només puga—, l'atenció a les notícies i, a més, aprofite per a tramitar papers i per a intentar aclarir els petits enredros de la vida que mos han tocat enguany. Al meu ritme, això sí, cosa que vol dir que quan la setmana que ve torne a la faena, no m'ho hauré acabat. A més, me s'hauran acumulat unes quantes queixes al síndic de greuges, alguns apunts més concrets sobre coses de llengua en els altres blocs, la idea boja i habitual de tot tècnic lingüístic de conffeccionar un llibre d'estil que resolga tots els dubtes i les preferències amb coherència i consistència... I eixa deu ser la sort de les vacances, les coses que has d'ajornar mentres veus passar oronelles, falciots, gavines, un matrimoni que trau el gat a passejar per la platja. És cosa de vore.

El plaer de la física

No mos centrem en el que és important, perquè hi ha tantes coses que ho són que la gossera, el desànim o la resignació mos fan caure en la comoditat dels hàbits, dels costums, d'això que fins i tot sacralitzem com a «tradicions». En diem festes de moros i cristians, corregudes de bous, caça esportiva, concursos de bellesa... L'estudi, les ciències, les comprovacions experimentals, són activitats més àrdues, que enlluernen la ment i la comprensió del dolor interminable amb què mos entretenim. La física ho té, això, que quasi pot explicar el big bang i per poc no explica el plaer que sentim quan maltractem —així, en absolut.

L'espaitemps condicionat

La informatització dels tràmits administratius ha permés agilitzar la tramitació i la gestió de la documentació i, de rebot, que els ciutadans tingam més facilitats i possibilitats per a aportar i reclamar documentació en les relacions inevitables amb l'administració pública (i amb la privada, ai). Això està molt bé. Ara, és un procés permanent, gradual i que ningú no ha dit que no tinga marxa arrere.

En una oficina del banc no sabien com donar-me un justificant d'un traspàs que el caixer —d'una altra oficina— no m'havia donat. Mos toca anar a l'oficina del caixer, i per sort em donen uns papers que és possible que facen eixa funció, tot i que el justificant només me'l podia donar el caixer el mateix dia —i d'això en fa quatre—.

A l'oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social puc concertar la cita prèvia per Internet, pel mòbil o pel telèfon. En canvi, hi he d'anar en persona només per a dur-los els papers que justifiquen l'ingrés. Això ho podria fer també per Internet, però encara no està previst. La funcionària m'agarra els papers, hi posa el segell, els escaneja i me'ls torna. Fet. Un matí de solana i calor amunt i avall pel centre de València. Vacances.

Això és com tot, la simplificació dels tràmits i de l'accés a l'administració continua depenent —havia de ser aixina— de les persones, de l'educació que hem rebut, dels hàbits que adquirim i dels interessos personals més o menys discutibles de cada u. L'espaitemps no es deforma massa per molta cua que n'hi haja en l'oficina. Hi ha aire condicionat.

Cita dominical / 401: Juan José Millás

El subjecte alienat no és conscient de la seua alteritat. Per això l'èxit d'eixos sistemes polítics i econòmics [capitalistes], el principal suport dels quals procedix precisament de les seues víctimes.

Iñaki Gabilondo, personatge de la noveŀla Desde la sombra de Juan José Millás.

La por en funcions

Pareix que mos intenten atemorir amb el fet que només hi haja un govern en funcions a Espanya. I el cas és que el temor que tenim és que vinga el govern «oficial» a intentar aplicar les polítiques contra els ciutadans que ja han anunciat —amb l'excusa que siga: dèficit, refugiats, pensionistes, brèxit, la calor, la derrota en l'Eurocopa...—. Almenys en funcions no pot ser tan nociu —tot i que la falta d'explicacions i de rendició de comptes ja és prou tòxica políticament— com ho pretén quan siga plenipotenciari. Per contra, algú hauria d'explicar per a què servix un parlament que no excercix de «poder» i que pareix que només haja de servir de matraca mediàtica de l'executiu. I damunt, un senat espanyol decoratiu per a repassar-mos l'herència d'ignomínies polítiques que arrosseguem.

L'apòstrof líquid

Pretenia avançar hui en altres coses, però m'embolique enviant a uns companys una petita reflexió sobre l'apòstrof davant la essea «líquida»: s'hauria de fer servir sempre, atés que eixes paraules (skay, scout, scherzo, etc.) es pronuncien amb una e inicial. Aixina ho proposà fa anys el manual d'estil d'El 9 Nou. Curiosament, hi ha qui ha arribat a la conclusió contrària, que l'article masculí singular no s'apostrofe en eixe cas. Supose que darrere d'eixa idea hi ha un oblit de la base fonètica de l'apostrofació en català i un interés per una comoditat gràfica i ortogràfica que no casa amb el criteri general.

Sol passar això amb els refregits i les simplificacions que s'elaboren per a assimilar o fer assimilable la normativa lingüística: solen funcionar en molts casos, però fallen i, a més, contenen la llavor de la confusió. L'apòstrof no és un tret decoratiu de la llengua, no és només un exercici gràfic: té un fonament fonètic. Si no, podríem triar desfer-mos-en, i llavors hauríem de proposar una nova fonètica sintàctica.

Joia lèxica

M'escriu l'autora, Teresa, per a demanar-me l'adreça d'un tècnic lingüístic. Coses de terminologia. No la tinc, però li'n —ací tenim uns pronoms que fan un paper simple i útil— trobe una del xic en qüestió en el directori de la Universitat d'Alacant. A continuació pegue una mirada al seu bloc, Agafada al Vol: és una petita joia lèxica, bonica, suggerent i ben útil. Ha estat un plaer i espere haver estat útil, com a compensació per la descoberta.

El cinisme al sol

A vore si em pose en mode vacances i aconseguixc no acalorar-me més del compte barrejant la calitja i el cinisme d'alguns polítics. En fi, contra el sol, l'ombra i els refresquets; i contra el cinisme, la compassió, tot i que no la indulgència. Les llengües s'aprenen; les idees, s'esmenen.

Flocs pronominals

Les obres gramaticals sobre l'ús dels pronoms i la combinació pronominal en català, és a dir, la descripció d'eixa faceta del discurs, de la sintaxi, té molta literatura darrere i em sembla que ha arribat a tractar les qüestions generals i quasi totes les peculiaritats dialectals. Si repassem la gramàtica de Sanchis Guarner, com les de Fabra i Poch i Badia i Margarit o, més encara, la Gramàtica del català contemporani, podrem trobar quasi tot els aspectes i variacions d'ús que mos puguen interessar i que mos vullgam explicar en qualsevol moment.

Tanmateix, i en sentit contrari, estem acostumats a una pràctica prescriptiva, reduccionista i perquisidora que fa dubtar els parlants i convertix l'ús dels pronoms en un sèrie de combinacions per a obrir les caixes fortes de la normativa. Llavors, en lloc de seguir la pràctica de la llengua parlada de cada lloc i de tots quasi sempre, mos posem a remugar qualsevol possible combinació inversemblant i inintel·ligible, comencem a substituir paraules en qualsevol oració i en qualsevol context, i aconseguim convertir una expressió clara i simple en un codi críptic, perquè d'això es tractava, ¿no?, devia ser que els nostres avantpassants parlants de català van crear els pronoms per a fer criptografia pronominal. ¡Posa-li un floc!

Obsessions instrumentals

Pareix que qualsevol allunat ha descobert la manera de rendibilitzar les seues obsessions apuntant-les a una ideologia. No és massa estrany això, atés que el capitalisme, el comunisme, el liberalisme, la llibertat, «tot el poder per als sòviets», la nació, el poble i altres figures abstractes es convertixen en allunamentes generals per a amagar les obsessions particulars d'alguns per la riquesa, la desigualtat, el privilegi, la desídia, la gossera i tantes varietats d'abús d'uns contra els altres. I un déu qualsevol sempre en silenci.

Cita dominical / 400: Abelard Saragossà Alba

Quan des de l'edat mitjana fins als nostres dies hem tingut una grafia concreta i la llengua parlada pronuncia d'acord amb eixa grafia, cal respectar-la, encara que no hi haja correspondència amb la grafia de l'etimologia.

Abelard Saragossà Alba, «¿Quin paradigma incoatiu convé al valencià», Índex, 13, 2005.

Opinions sense argument

Comentava amb Takse hui —i ahir amb Víctor— que la febrada de la sociolingüística catalana dels huitanta i noranta s'havia rebaixat molt. Recorde aquells anys de lectures de tots els colors sobre planificació, gestió, normalització, normativització, implementació, registres, graus d'ús i un etcètera ben llarg de termes i reflexions sobre una matèria que mos semblava que teníem a l'abast, però que, en realitat, no va arribar a arrelar com pensàvem que volíem que ho fera en aquells anys, quan mos presentàvem a oposicions en l'administració local carregats de teories diverses d'aquella sociolingüística tan militant i engrescadora.

Hui m'he firat un llibre de Slavoj Žižek. Ja sé que no calia, que tinc molta fusta per cremar abans, però n'he llegit fragments en Abacus i m'ha semblat que podria aprofitar-lo, encara que fóra a trossos i per a fugir-ne, si convé. També per conéixer formes de pensar que tinguen un poc de fonament, més enllà de la «tradició escrita consolidada» i altres expressions d'eixe estil que s'utilitzen per a que semble que les opinions són arguments. Si me'l lligc, no crec que m'haja enganyat del tot.

El badallet de la finestra

Fem un dinar de retrobada. Anem a un restaurant tirant a bé, tot i que no mos acaba de xocar. El vi ho salva tot: Cueva del Pecado. Mos agrada.

Tenim ja mitja vida per darrere, sent optimistes, però encara mos hem de contar batalletes paregudes. O la repetició de les mateixes, com si haguérem de tornar a decidir que el català que ara és parla és pitjor que el haguérem volgut que es parlara i, per tant, mos hem de posar a reescriure la història...

Bé, no crec que arribarem a tant, només reescriurem els criteris lingüístics, ara que mos s'ha obert una finestra, o un badallet, d'oportunitat. Aixina i tot, seria bo que no posàrem els criteris per davant —ni per damunt— dels parlants. Ben al contrari, al servei dels parlants. I quan l'escriptura comence a grinyolar, revisem la norma en lloc de menysprear-mos com a parlants.

La trinxa de la traducció

La setmana passada van ser els coixins i els tirantets d'aire, el depassament, l'ungla, els calderins, el disc amb ganxo, la mordassa, el prisat, el bogi, la banda de redolament i unes quantes coses més; esta setmana tocava la trinxa, la cintura, els passadors, els rivets, els baixos, la llana freda i el drap, el butjacó* i la butjaca* rellotgera (o mistera), les calces, els botons de pasta en harmonia, el folre en contrast, la licra i l'elastà, el jupetí, la jaqueta, el teixit fil a fil... Això de traduir, encara que siga per al funcionament de l'administració, té moments interessants.

---

* Per si de cas, torne a explicar que eixes paraules a la Vall sempre han sonat aixina; de fet, fins i tot l'etimologia mos és estranyament favorable en este cas. Per tant, em permet la llicència d'escriure'ls aixina.

La navaixa de palla

L'home de palla és una figura retòrica recurrent en la pràctica quotidiana. Però tinc quimera que hi ha qui la fa servir sense adonar-se'n. Deu ser que sóc una ànima càndida —un aŀleluia, que dia ma mare—, perquè no m'entra en el cap que hi haja persones amb una certa ideologia i un cert bagatge inteŀlectual que es dediquen a carregar contra els molins que ells mateixos construïxen. Veig que ho haurà d'acceptar i prou. Hi ha qui viu «atemorit» envoltat de gent «políticament correcta» o de milions de «castellanitzadors» conspiratius... La navaixa d'Occam no té molta eixida per ací.

Música que toca

La peça Kuolema de Sibelius, que he sentit no fa massa (i també El cigne de Tuonela), són obres que em fan tornar arrere en el temps. La música té eixa propietat, que és molt intensa. No sé fins a on recule, perquè en el dormitori del col·lege de Sant Vicent Ferrer per a orfes —on vaig estar intern un any— em sembla recordar que mos posaven música russa a l'hora d'anar al llit.

Segur que alguna fibra semblant em toca la intervenció del regidor oriolà Karlos Bernabé Martínez, que lliga molt bé amb una música que necessitem sentir de tant en tant per a recordar que l'expressió d'un poc d'humanitat i empatia envers les persones no és una exercici que els valencians —uns quants centenars de milers de valencians, si més no— no pugam apreciar.

Senyals cap a enlloc

L'Hospital La Fe de València és immens. I es veu que han llogat un francés per a posar els cartellets que es suposa que t'han de guiar per dins dels edificis... No hi ha manera de trobar res ni de poder-los anar seguint: t'abandonen a mitjan camí. Sí, la referència als francesos és una broma personal: els indicadors en París, en el metro i, més encara, en els museus, mos va semblar que eren per a espavilats. O per a que t'espaviles. Deu ser això.

Cita dominical / 399: Antoni Rico i Garcia

El nacionalisme clàssic sempre ha posat el ciutadà al servei de la nació. Ara cal avançar cap al que anomene la «nació útil», on s'inverteixen els conceptes: és la nació la que passa a estar al servei del ciutadà, de la població.

Antoni Rico i Garcia, «Superar el mite per a arribar al logos», L'Espill, núm. 51.

Ingresos hospitalaris

Mire el titular de la notícia i l'entenc d'una altra manera:

Els ingressos hospitalaris per l'amiant creixen un 83 % en deu anys

Es tracta de malalts, però tal com entenem en el món en els diaris, la paraula «ingressos» fa pensar en l'economia. I si no fóra perquè encara considerem que la sanitat és universal i que la paguem entre tots, si pensem en els hospitals privats com el d'Alzira i alguns altres llocs, ja sabem què signifiquen els «ingressos». Més encara, en què es traduïxen les malalties.

Informació sense ningú

El gràfic del diari sobre els morts en l'Afganistan, l'Àrabia Saudita, l'Iraq i altres països de la contornada era obscé: perquè ni una d'eixes víctimes tenia fotografia, nom i aficions en els nostres diaris, ràdios i televisions. Tots tenim un melic que és el punt on gira la volta celeste. I ara el retransmetem per les xarxes socials. O dins d'una botella de bits en una mar virtual insondable. Allà llunt s'estan matant tant o més que ací al costat i no cal saber-ne res, perquè el que compta són els sis metres de vora de platja que has de deixar per davant de l'ona de la mar. També això és un corredor humanitari.

La baixa de les cometes

Acabe una macro en Word per a convertir totes les cometes (simples i dobles, altes i baixes, tipogràfiques o no) a l'estil jerarquitzat sistemàticament que necessitem. I amb això me se passa més o menys una hora pegant-li voltes al molinet. Aconseguixc que distingixca l'apòstrof de les cometes simples —una frivolitat, ja, perquè no les solem utilitzar, però si m'hi pose...—, i ara cal que funcione quan ho trasllade als altres ordinadors. No sé si els posaré un quadre de tria... Això és un poquet més de faena, però queda molt millor.

No confie que mos arribe el dia eixe de l'avaluació de l'acompliment, l'eficiència, la modernització, la productivitat, això que havia de ser la carrera professional en l'administració pública.

Lingüísticament aixina

Retarde hui una queixa mig feta per al síndic de greuges, perquè tinc un altre escrit pendent que m'estic repensant:

Benvolgut tal i tal:

He llegit la teua última comunicació amb el síndic de greuges i crec que t'he d'exposar el meu punt de vista sobre algunes coses, ara que hem parlat per telèfon i crec que has entés el sentit de la meua queixa.

Segons el web del síndic de greuges (que porta millor el recompte que jo), fa més de quinze anys que presente queixes davant el síndic de greuges. La curiositat és que ara les presente a una administració amb una idea diferent del que ha de ser la gestió lingüística. Amb tot, no estic tan segur que eixa idea diferent siga necessàriament tan bona com hauria de ser.

En primer lloc, la meua inicial al síndic de greuges va ser:

El web tal i tal ... incomplix la legislació lingüística, ja que la interfície i els continguts estan en castellà, però no en valencià, o al revés, ja que s'observa que no s'ha realitzat una gestió lingüística correcta del web.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la tal i tal resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Es tracta d'un formulari que tinc en què sol canviar el primer paràgraf i la referència orgànica del segon. Com pots observar, el meu text no té res a vore amb el que dius que vas rebre. Si això és aixina, et pregue que faces al teu torn una queixa davant el síndic de greuges per eixa tergiversació que han fet del motiu de la meua queixa.

En segon lloc, com comprendràs, la reacció d'un càrrec públic davant d'una queixa d'un ciutadà, tenint en compte la cultura política i administrativa que hem tingut i encara tenim, no pot ser demanar una comunicació amb el ciutadà. Supose que tu mateix podràs valorar com pot interpretar eixa reacció el ciutadà.

Considere que el que ha de fer un càrrec públic és atendre la queixa i agrair que els ciutadans tinguen una voluntat de millorar l'administració. T'assegure que en tota la meua trajectòria «queixosa» n'he vist de tots els colors. Algunes respostes escrites han segut molt aspres i prepotents. La teua telefonada, al capdavall, ha estat amable i comprensiva quan ha localitzat el fonament de la meua queixa.

En eixe sentit, parlant dels webs que tenen versions bilingües o trilingües, t'he de dir que situar el valencià en segon lloc i en lletra grisa (menys contrastada i menys llegidora, és evident que emet el missatge següent: «ho escrivim en valencià perquè estem obligats a fer-ho encara que és sobrer, ja que, si ho heu llegit en castellà, per a què ho heu de tornar a llegir; per si de cas vos voleu evitar la relectura, ho posem en lletra menys llegible i teniu motiu per a no llegir-ho en valencià». Això és una explicació un poc pedestre, però és el que em fa pensar una administració democràtica que gestiona lingüísticament aixina.

Lamente xafar-te un poc la guitarra de la satisfacció per haver inclòs la versió en valencià. Per cert, no ho fa una treballadora pel seu compte o el director general, m'és igual això: ho fa l'administració pública.

En fi, t'agraïxc la bona voluntat personal i lingüística i espere que els webs que gestioneu es doten també d'un protocol d'actuació lingüística que siga just i eficaç per a atendre les vostres obligacions institucionals. Hauríeu fet un pas que crec que encara no ha fet la Generalitat, i estaria molt bé, això.

La joveneta irlandesa

Als 19 anys pots no conéixer Elton John, encara que parega que això no és possible per a una irlandesa. No és un tret del caràcter ni és imperdonable. És un fet. El món és inabastable, més encara si mos el reduïxen els hàbits, l'educació que rebem o els costums i tradicions que mos constrenyen. Per molt que intentem abraçar-lo del tot, hi ha qui mira els microbis en les grapes dels insectes i qui es preocupa dels forats negres que hi ha en la nostra imaginació espacial.

Per tant, la xica irlandesa pot ser que no conega tampoc Planxty —deuen ser molt coneguts, però els acabe de sentir per primera volta esta semana—, però encara aixina et pot ensenyar alguna cosa amb el seu desconeixement, que és pot alleujar amb un poc de mà esquerra, bona voluntat, paciència, i bona cosa de conversa inicialment ininteŀligible. Sön 19 anys...

Apedaçats

Ho mirem i ho remirem, perquè pareix que no mos acabem de sorprendre mai prou. Les anàlisis dels resultats electorals prometen que endevinaran la solució, però es tracta d'un problema inexistent: no hi ha soluciós, només pedaços de sort.

Cita dominical / 398: Terenci Moix

Al cap i a la fi, la religió no deixa de ser en ella mateixa el procés sadomasoquista per exceŀlència.

Terenci Moix, Historia social del cómic.

L'organització de la biblioteca

Entre les opcions que he localitzat per a millorar la gestió de la meua biblioteca hi havia només Librarything i Goodreads, i cap dels dos no em sembla que servira als meus propòsits, que és canviar l'organització del bloc La meua biblioteca: ara vullc que cada publicació tinga el seu propi apunt.

Per tant, m'he descarregat tot els contingut en un document i ara em tocarà editar el codi html i donar-li la forma necessària (segurament un csv) per a que el Blogger l'importe correctament. I mentres prepare tot això, ja que hi estic subscrit —i no recorde per què— aniré provant si el Goodreads em servix per a res.

Ah, deu ser més útil llegir que organitzar, però arribem fins a on arribem.

La revora electoral

No paren d'analitzar els resultats electorals, i pareix que estigam mig deprimits perquè no hem guanyat les eleccions. Hem d'aprendre a assumir que les eleccions són com la borsa o la vida, sempre les perden la majoria i les guanyen uns quants. Però esta volta mos havien anunciat amb platerets veneçolans estadístics que s'acabava eixa rutina. Suma-li que els afavorits per la predicció pareix que s'ho van creure i els va eixir una veneta de política rància. Es veu que mos acostumem massa ràpidament a les coses bones i ja no recordem que estem fent un camí, no una asil de vots i idees.

Hem consolidat un espai, una tendència ideològica. Omplim-la amb arguments i, millor encara, amb fets. Encara que ara mos deprimixca un poc eixe ¡ai! en la revora de l'urna.

L'ocasió del temps

El temps està passant i estan passant les eleccions generals i els seus efectes paradoxals. L'alegria de les municipals i autonòmiques era massa justeta, molt adobada i pactada, però justeta d'eixe aire fanàtic i beat que dóna tanta seguretat encara en la nostra vida política quotidiana. Amb poca faena de la dreta i unes quantes allunades de l'esquerra, la dreta retrògrada ha unflat de nou el seu globus ideològic, però l'aire de dins és el mateix de sempre.

Cal ser crític, discutidor i propositiu, i encara més convindria aprofitar el temps i l'impuls dels canvis que pensàvem que havíem de fer, abans que les generalitzacions faŀlaces que tot ho empastren tornen a fer creure que té igual un corrupte o un altre, un inepte o un altre, un mentirós o un altre, mentres siga el d'ells.