Les obres gramaticals sobre l'ús dels pronoms i la combinació pronominal en català, és a dir, la descripció d'eixa faceta del discurs, de la sintaxi, té molta literatura darrere i em sembla que ha arribat a tractar les qüestions generals i quasi totes les peculiaritats dialectals. Si repassem la gramàtica de Sanchis Guarner, com les de Fabra i Poch i Badia i Margarit o, més encara, la Gramàtica del català contemporani, podrem trobar quasi tot els aspectes i variacions d'ús que mos puguen interessar i que mos vullgam explicar en qualsevol moment.
Tanmateix, i en sentit contrari, estem acostumats a una pràctica prescriptiva, reduccionista i perquisidora que fa dubtar els parlants i convertix l'ús dels pronoms en un sèrie de combinacions per a obrir les caixes fortes de la normativa. Llavors, en lloc de seguir la pràctica de la llengua parlada de cada lloc i de tots quasi sempre, mos posem a remugar qualsevol possible combinació inversemblant i inintel·ligible, comencem a substituir paraules en qualsevol oració i en qualsevol context, i aconseguim convertir una expressió clara i simple en un codi críptic, perquè d'això es tractava, ¿no?, devia ser que els nostres avantpassants parlants de català van crear els pronoms per a fer criptografia pronominal. ¡Posa-li un floc!
"Posa-HI un floc". Ai, els pronoms!
ResponEliminaLa cosa va per barris. En el teu poble ho diuen aixina; en el meu, allina.
ResponEliminaNo Miquel, no. Ni "li" ni els pronoms personals poden substituir inanimats. Això ho sap el gat de Burjassot i tot.
ResponEliminaLes afirmacions d'eixe tipus —amb sarcasme o sense—, solen fallar: «A eixe llibre li hem de reconéixer un gran valor històric.» Dit això, la diferència entre un circumstancial i un indirecte és rellevant en este cas.
ResponElimina