Reclamació sense destinatari

Deu ser preocupant, almenys mos ho semblava molt fa anys, quan allò de «la policia no és tonta» i les pel·lícules d'espies i guerres fosques en blanc i negre. Però ara ho fem sense quasi adonar-mos-en: el Google em mostra els llocs on he anat de viatge estos últims anys i em diu d'on són les fotos que he fet. Les fotos no les situa sempre bé, ja, però resulta inquietant que m'envie una faena que no li he demanat. Per sorpresa em fa arribar dos àlbums que quasi titula com si els haguera fet jo: «Viatge a León» i «Viatge a Soria». Jo haguera escrit «Lleó» i «Sòria», però, a banda d'això... Tot i que m'alegra estalviar-me eixa faena de dir-li d'on són les fotos, no sé si em convenç que ho faça sense que jo li ho haja proposat. Bé, també diran que mos queixem de tot.

De totes maneres, mos hi haurem d'acostumar, és clar, però també haurem d'anar pensant fins a on, amb quines condicions i per a què els haurem de regular el negoci, eixe coneixement impertinent que tenen de mosatros. Perquè mos estan regulant les vides, els somnis i les intencions que tenim o que aspirem a tindre. I cal anar espai, que eixa propietat que han aconseguit del nostre bé comú —la nostra personalitat—, una volta s'acostumen a tindre-la sense més tràmits, concessions ni restriccions, es pensaran que és seua, que això sempre ha segut aixina i que haurà de ser sempre aixina. Cal transparència i control dels diners públics, però també de l'ús del coneiximent públic. Som la informació, som els clients, ¿a qui li enviem el full de reclamació?