Cinema japonés

Recorde que fa molts anys ja em va agradar Ran d'Akira Kurosawa. No tinc molts més records del cinema japonés d'aquella època d'estudiant i versions originals subtitulades. Volia trobar ara un film policíac que anava del suposat segrest del fill d'un empresari ric, si no recorde malament, en blanc i negre dels anys cinquanta o sixanta. L'he trobat: Tengoku to Jigoku (1963) (versió espanyola: El infierno del odio). A més d'eixa, ja posats a entrar en eixa filmografia (prou accessible per Internet), faig una consulta per la xarxa i faig una petita llista de peŀlícules que es veu que caldria vore o tornar a vore:

• Rashomon d'Akira Kurosawa (1950) - Youtube
• Tokyo Monogatari de Yasujiro Ozu (1953)
• Ugetsu monogatari de Kenji Mizoguchi (1953) - Youtube
• Sansho dayu de Kenji Mizoguchi (1954)v - Youtube
• Shichinin no Samurai d'Akira Kurosawa (1954)
• Ningen no joken I de Masaki Kobayashi (1959) - Youtube
• Ningen no Joken II de Masaki Kobayashi (1959) - Youtube
• Ningen no Joken III de Masaki Kobayashi (1961) - Youtube
• Midaregumo de Mikio Naruse (1967)
• Dersu Uzala d'Akira Kurosawa (1975) - Youtube
• Ran d'Akira Kurosawa (1985)
• Mononoke-hime de Hayao Miyazaki (1997)
• Sen to Chihiro no kamikakushi de Hayao Miyazaki (2001)

I més que n'hi han en les llistes de «Las 50 mejores películas japonesas de la historia» (veg.) i «Nippon Cinema - My All-Time Favorite Japanese Films». Per a compensar la sobredosi de «bon» cinema, peguem una mirada al repertori del cinema japonés roín. També té bon nivell...

La reputació ben aconseguida

A partir de Michel Petrucciani, un pianista fantàstic, arribe a Avishai Cohen amb la ràdio del Spotify. Una bona descoberta musical. Senc un programa de Ràdio Klara i arribe a Lilit i Dionís, dels quals em va agradar la versió que han fet de La mauvaise reputation de Brassens. És una bona versió musical, seguint l'estil pandèmic valencià implantat per Obrint Pas. És una adaptació ben aconseguida, més encara pel que fa a la pronúncia i a l'expressivitat del cantant.
M'hi pose unal mica i localitze tres versions de la cançó amb tres estils diferents de traducció i de representació: Miquel Pujadó, Lídia Pujol i Lilit i Dionís.

Miquel Pujadó (Josep Maria Espinàs)	Lídia Pujol (Isabel Olid)	Lilit i Dionís
Al meu poble, i no és pretensió,/ tinc molt mala reputació./ Obri el bec o em quedi callat,/ em miren com a un empestat./ Tanmateix, no faig cap barrabassada/ tot fent la viu-viu lluny de la gentada./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom diu penjaments de mi/ —llevat dels muts—,/ és clar que sí!/	En el poble, sense intenció,/ Tinc molt mala reputació./ Tant se val si faig mal com bé/ Tothom em pren per no sé què./ No em fico amb ningú, sóc tranquil de mena/ Només vaig tirant, jo vaig fent la meva./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Em maleeix tota la gent/ Excepte els muts,/ és evident./	Al meu poble, sense voler jo/ Tinc molt mala reputació/ Faça el que faça és igual/ Sempre han de xafardejar./ No pense que faig mai mal a ningú/ Seguint el camí que crec oportú./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom em maleïx/ Llevat del mut,/ li ho agraïsc./
Quan passegen una bandera/ i una cabra li va al darrera,/ més m’estimo quedar-me al llit,/ no és cosa meva aquest brogit./ Penso que a ningú li faig la punyeta/ si em nego a escoltar el timbal i la corneta./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots m’assenyalen amb el dit/ —llevat dels mancs—/ de dia i nit./	Quan és la festa nacional/ Em quedo al llit, que m’és igual./ No desfilo seguint el so/ Que va marcant cada cançó./ No vull molestar cap bona persona/ Passo d’escoltar el flabiol que sona./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom m’assenyala amb la mà/ Excepte els mancs,/ i doncs és clar./	Sempre el dia de la Hispanitat/ Jo tinc ressaca i mal de cap/ Que la música que marca el pas/ Sempre m'ha tocat el nas./ No pense que faig mal a cap persona/ No volent seguir el cornetí que sona./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent,/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom m'assenyala amb el dit/ llevat del manc/ Ja vos ho he dit./
Quan veig un xoriço empaitat/ per un burgès gras i suat,/ faig una traveta eficaç/ i es fot de cap el senyoràs./ Tanmateix, em sembla que hi ha pitjors bromes/ Que deixar fugir un lladregot de pomes./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tothom se’m vol llançar al damunt/ llevat dels coixos/ i algun difunt./	Si veig un lladre malaurat/ Que el persegueix un pobletà/ Faig la traveta i no, no em dol/ Si cau a terra el pagerol./ No vull molestar cap bona persona/ Si deixo escapar el lladre de pomes./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vol fer-me cops de peu/ Tret dels invàlids,/ ja m’enteneu./	Si veig un lladregot pel carrer/ I darrere seu va un banquer/ Al banquer li faig la traveta/ I que se'n vaja a la quinta punyeta./ No pense que faig mal a cap persona/ Deixant lliure al que sols furta una poma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ Que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom va darrere meu/ tots menys els coixos/ Com ja sabeu./
No em cal ser bruixot o endeví/ per a intuir la meva fi./ Trobaran una corda barata/ i me’n faran una corbata./ Penso que no vaig contra cap axioma/ seguint una ruta que no porta a Roma./ Però els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ No els decents no poden sofrir/ qui no segueix el seu camí./ Tots em veuran gronxant-me al vent/ llevat dels cecs,/ és evident!	No cal consultar cap augur/ Per veure clar el meu futur./ Ja busquen una corda llarga/ I em penjaran qualsevol tarda./ No vull molestar cap bona persona/ Seguint el camí que no porta a Roma./ Però la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Sí, la gent troba impertinent/ Que facis ruta diferent./ Tothom vindrà a veure’m penjat/ Excepte els cecs,/ és obligat.	No es necessari ser endeví/ Per a conèixer el meu destí./ Si troben un gruixut penjoll,/ Me'l posaran al voltant del coll./ No pense que faig mal a cap persona/ Seguint els camins que no van a Roma./ No li agrada a la bona gent/ Que faça un camí diferent./ No li agrada a la bona gent/ que tinga la meua pròpia fe./ Tothom, tothom vol vore'm penjat,/ Llevat dels cegos,/ Que no podran.

Lilit i Dionís podrien haver dit «mancos» en llocs de «mancs», que haguera estat més ajustat a la versió que han fet de la cançó. Ara, el que m'ha arribat és eixe «Ja vos ho he dit» cantat «ja vo ho ha dit». ¡Bravo!

El lliri entre energúmens

Descobrixc finalment que la «freixa» de què em parlava ma mare, que li havia regalat la seua amiga Encarna, i que també li havia regalat el nom, nom que jo no trobava relacionat amb una planteta amb una flor aromàtica blanca amb un toc groc, doncs, que tenia com a nom científica Freesia alba o Freesia refracta —això no ho he aclarit del tot— i que es tracta del lliri de Sant Josep que diuen els diccionaris (o d'una varietat).

Si pense en la planteta, me se passa el desconcert de llegir el diari, el d'ahir en particular, que m'havia deixat una afirmació de Garton Ash d'eixes que pareix que parla del Partit Popular valencià: «Hem de fer alguna cosa; això és alguna cosa; per tant, hem de fer això». I han fet una llei: «Llei de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d'identitat del poble valencià». A la Califòrnia dels eua un advocat ha proposat (El País, 29.03.2015) la «Llei de l'eliminació de la sodomia», que pretén legalitzar l'assassinat dels homosexuals. Per ací, l'avl ha ficat cullerada mediàtica contra la llei del pp, però sense arribar a l'encert d'una ciutadana americana que ha llançat la seua rèplica contra la llei del seu compatriota: «Llei del torracollons intolerant». Esta iniciativa té, a més, esperit (re)educatiu: que les persones que presenten propostes que animen a matar homosexuals siguen obligades a fer cursos de sensibilització i a donar cinc mil dòlars a una organització en defensa d'este coŀlectiu.

Si pretenien ser liberals, encara estan en el mateix punt d'eixida del franquisme assetjat per la conspiració «masónica izquierdista». Mos envilix la conspiració panca. Mira que dir-li «freixa» al lliri de Sant Josep.

Cita dominical / 333: Santos Juliá

En la llarga i sanguinolenta història de les religions, no és possible trobar-ne cap dotada de ritus que calga celebrar, de llibre sagrat en què creure i de clergues als qui calga obeir, que no haja servit com a instrument de mort i desolació quan el déu dels creients arriba a la categoria d'únic déu en el món, quan del llibre sagrat es trauen lleis que regixen la conducta dels membres de tota la societat i quan els clergues reclamen per a ells mateixos i conquisten el poder d'erigir temples sobre les ruïnes dels avantpassats, de destruir estàtues que el pas del temps ha convertit en símbols perdurables d'altres cults i altres creences, o d'enviar dissidents i heterodoxos a la mort.

Santos Juliá, «Con violencia despiadada», El País, 01.03.2015.

Raó sense garantia

La raó comença amb una renúncia. I la satisfacció no està garantida.

El mànec acadèmic

El psoe de València —que fa servir sovint el sobrenom pspv— està renovant les llistes que pensa presentar a les pròximes eleccions. Pareix que està mirant d'incorporar un poc d'independència de criteri i de matèria grisa en la gestió política. Caldrà vore si eixa aportació es pot integrar en l'estructura interna del partit, perquè hi ha matèries que no lliguen massa bé i serà cosa de vore com passen de la doctrina i l'«argumentari» a la reflexió ètica i el servei al ciutadà.

De moment, no sé si disparant al vol, no han acceptat Lluís Fornés, el Sifoner, com a «animal de companyia», és a dir, que no han acceptat la proposta d'un pp valencianerament crepuscular d'incorporar el cantant en l'avl. Una llàstima, perquè això podria haver permés l'extensió de l'acadèmia a terres de França. Ei, per a col·laborar amb els occitans, no per a imitar l'exemple del centralisme parisenc. Un bell nou llemosí podria reobrir la perspectiva europea de la nostra llengua. Llavors, Lo Rat Penat i la RACV haurien de mirar i remirar si volen anar cap on van o canvien de senda.

En fi, encara que davant un medi ambient cada volta més nociu, no saps mai com poden resultar les mutacions. Al remat, cal saber què pretens quan li dius que sí a Amadeu Fabregat (en el cvc) i li dius que no a Lluís Fornés (en l'avl). Espere que Fernando Delgado tinga la resposta a eixe dilema.

Biolingüística gens degenerativa

Estava començant a fer una recerca de citacions actuals i decimonòniques sobre la «degeneració» de les llengües, que és una d'eixes idees que, quan perds de vista que són simples metàfores instrumentals, acaba podrint-se i trobe que deu arribar a cucar-se. Estava en això, però he topat amb uns articles i llibres de Mendívil Giró i m'he posat a editar-los i a passar-los al Kindle. Per tant, acumule més faena i no em trac la pasta dels dits. Després dels articles d'Abelard Saragossà (sobre el valencià i com podem fer per millora la concepció que en tenim), del llibre de Cooper sobre la gestió de les llengües, he de fer una lectura atenta i reflexiva per a introduir-me en això de la biolingüística, que pareix que siga la contrapart actual respecte de la denominada lingüística cognitiva.

Comence amb un article indicatiu: «El relativismo no es inocuo»; després passaré a: «Vida y milagros de las lenguas»: continuaré amb el Origen, evolución y diversidad de las lenguas. Una aproximación biolingüística; i espere poder arribar a: Gramàtica natural. La gramática generativa i la tercera cultura, que es poden llegir a partir del rebost d'Academia.edu. Vorem fins a on arribe i fins a on degenere.

Singapur mediterrani

Pel que conten les necrològiques, caldria disposar d'un Lee Kuan Yew adequat per a cada país. Al País Valencià, que ve a tindre la mateixa població que Singapur, això no sembla l'horitzó polític més proper. Els autoritaris paternalistes del capitalisme local no són precisament refractaris a la corrupció.

Atzar democràtic

Els parlaments i els càrrecs públics haurien de tindre un percentatge de composició aleatòria sorgit de tots els ciutadans que poden votar, tal com passa amb la composició de les taules electorals. L'atzar repartiria un poc més la fatalitat.

Opacitat i saqueig

Els delictes són descrits i establits pels legisladors en les lleis. Els legisladors treballen per a les organitzacions polítiques i no per a la societat, ni per a la ciutadania que els elegix sense saber massa bé per què. Per això és possible mentir en el parlament, en els contractes públics que es desvien pressupostàriament i en la comptabilitat del pp. És a dir, allà on a molts d'ells els interessa no tant el liberalisme com la impunitat: la impunitat dels procediments (opacitat) i de les finalitats (saqueig). Els delictes i les innocències no són casuals, sinó causals.

Cita dominical / 332: José María Gironella

Els diaris catalans es llançaren a l'ofensiva. La Generalitat, en termes solemnes, es va adreçar al govern de Madrid per a exigir-li el reconeiximent immediat d'una sèrie de privilegis socials, d'ordre públic, administratius, que s'havia abrogat [sic]. I, per descomptat, l'acceptació de la Llei de contractes de conreu.

José María Gironella, Los cipreses creen en Dios, capítol xxvi.

Mímica burocràtica

Un dia calia mostrar el sip. Un altre dia, sense avisar, que si cal el dni també. L'hauries de dur damunt, però te l'has deixat oblidat. No entens per a què servix, per tant, el sip. O sí, és cosa de la burocràcia. Tornes a casa, l'arreplegues, perds el torn, li ensenyes el dni i ni mira per a comprovar que està atenent el titular del carnet. Als buròcrates els enxisen totes eixes pantomimes.

Escac i vot

Després de prou anys sense jugar a escacs, despús-ahir li vaig guanyar la partida a l'ordinador. En el nivell més baix, és clar, jugant amb les blanques i tirant arrere una jugada sense trellat. Vaig tindre sort i vaig aguantar un poquet la concentració suficient per a no fer massa animalades. Ni tan sols amb això dec haver connectat les neurones adequades per a entendre per què acceptem que mos segresten la voluntat, l'opinió i el vot durant quatre anys. Enguany pareix que en lloc d'un segrest podria ser el primer pas per a un alliberament. Hauríem de tindre les neurones més atentes.

Els lloms dels llibres

No tan sols les històries que contenen els llibres, també cremen els lloms dels llibres que t'acompanyen: «abedul-centeno / centrárquidos - granado / granates - perídoto / períodos - zumaque». Uns versos naturals i simples que et rimen amb els records.

El Partenó entaulellat

Es veu que en Alemanya tenen encara marge per a anar fent bambolles immobiliàries: diuen que l'edifici del Banc Central Europeu ha tingut una desviació pressupostària de vora un cinquanta per cent. I ara toca que els rebotats del bàndol contrari cremen contenidors, oficines i cotxes de policia, i la factura del cost d'eixe banc encara s'unflarà més. La cinta que tallava Draghi mos està eixint molt cara.

És a dir, a cals alemanys tampoc no manegen la riquesa financera conjuntural d'una manera tan neta com mos pretenen vendre. Si els grecs hagueren entaulellat el Partenó amb eixos diners, no vullc pensar-ho. Res de nou, vaja.

L'endemà mateix

Mentres passegem rapidet a buscar el diari observe que l'horitzó no té cap explicació, no hi ha rètols ni cartellets que posen nom als accidents geogràfics, no hi ha cartellets amb les dades econòmiques, socials i polítiques de cada vessant de muntanya. Realment, res del que vegem des d'eixa perspectiva mos explica per què una societat pot ser injusta, poc equitativa, deshonrada o fanàtica. Això no prové del paisatge, no naix de la terra. Per tant, hem de posar la imaginació, pensar el país que preferim, i és complicat, perquè no trobarem el país en l'horitzó, sinó dins de mosatros. Si no cultivem l'interior, a pesar del bon temps que puga fer a fora, tindrem un interior molt gelat i tèrbol. Un país just comença pagant la factura amb iva, arreplegant una botella de la muntanya i deixant-la en el contenidor correcte. I aixina, la reforma del capitalisme, l'endemà mateix.

El coet de la dimissió

Aprofitant que les falles comencen a entelar la ment dels ciutadans amb els sorolls, els colors multitudinaris i els caramulls ideogràfics que t'assalten en girar un cantó, arriba el moment de dimitir un poc. Els ninots de la plaça de l'Àngel estan un poc trencats de color. Intenta dimitir discretament el vicealcalde «investigat» de València, però la festa continua (també en el pp valencià, com dia aquell Ricardo Costa).

Cita dominical / 331: Herbert Greiner-Mai

home superflu, l' [en rus: Lixni txevlovek] Expressió amb què es designà un tipus literari de la literatura dels anys vint a cinquanta del segle xx.

Herbert Greiner -Mai (ed.), Diccionario Akal de literatura general y comparada.

L'assetjament de l'actualitat

Obrir un llibre i llegir amb la llum del dia sembla una heroïcitat o una excentricitat. La llum del sol, l'aire, es veu que són per a voltar pel món, per la ciutat, pel mar, per la muntanya, el bon temps és per a buscar algun espectacle natural o humà amb la mirada, sense fer anar el pensament més llunt. La lectura pareix que ha de ser només un exercici escolar o una píndola per a dormir. Això no era aixina fa uns quants anys, quan descobria hores i minuts de lectura en qualsevol racó. Des que em compre el diari, els llibres a mitges m'assetgen.

La mala sintaxi

I la mala del cas és que és Mireia Mollà qui hauria de fer-se vore la sintaxi i l'ordenació de les idees i del discurs. Em diu Takse que ha sentit la seua intervenció en la comissió de la CAM i que ha segut un desastre, com quasi sempre. És una llàstima que no arribe a posar en pràctica les idees que es suposa que vol promoure. La vella política encara ho empastra tot massa.

Menyspreu de rigor

Em toca revisar la redacció d'un vot particular relatiu al dictamen de la comissió de la cam en les Corts Valencianes. El nyap de redacció seria impressionant si a estes hores ja hi ha poques coses que puguen fer ses senyories per a sorprendre-mos. De fet, sí que n'hi ha alguna, com ara, si van a presentar l'escrit en valencià, redactar-lo en eixa llengua, amb la sintaxi general que fem servir els qui parlem eixa llengua per ací i seguint un fil de discurs consistent i lligan les idees. Però, no, es nota a una hora de camí que l'escriuen en castellà amb la sintaxi habitual del llenguatge juridicoadministratriu, li passen el Salt i mos ho envien. A la vista d'això, em resulta més lamentable encara que pugueren riure o indignar-se pel menyspreu lingüístic pel valencià de Rita Barberá. Almenys ella estava més cap allà que cap ací. La funció parlamentària hauria de tindre un poc més de rigor, en lloc del menyspreu de rigor.

L'escalfament racional

El documental An inconvenient truth (Una veritat incòmoda) protagonitzat pel sempre futur president dels eua Al Gore és ben interessant, per l'explicació de les dades que fa el polític i per els afegits de la seua història personal. Després de vore'l (i de llegir alguna crítica que el pose en el lloc, com la de Miquel Àngel Rodríguez-Arias en Mètode), convé convéncer-se que els humans podem desitjar viure enmig del fum i el sofre i aixina les mutacions mos faran evolucionar a no sabem què. Si vegem a continuació el documental The great global warming swindle, potser podem valorar que les maneres de dir les coses i les coses que es diuen són sempre rellevants, per a la salut i per al pensament.

Sí, molt excel·lent...

L'ocultisme amb què alguns fan anar l'administració pública, permet que el reportatge de Marta Hortelano diumenge en el diari Las Provincias «La jet set de los funcionarios», tan sols contant un bon grapat de detalls econòmics i laborals de les Corts Valencianes —no inclou la Sindicatura deCcomptes, que supose que estan per l'estil, pel que fa als funcionaris— semble que desvela un expedient ocult de la nostra política quotidiana. Barrejant el biaix ideològic del diari i la desinformació i l'ocultisme des de la mateixa institució, el reportatge adquirix químicament, per un procés que es deu poder explicar, una càrrega de sospita i corrupció.

La faena en l'administració de les Corts té uns avantatges —i alguns inconvenients— evidents econòmicament i laboralment. I són evidents perquè són públics, estan publicats i s'haurien de poder explicar amb dades. La cosa és que, a pesar que la lectura dels reportatge fa pensar que tot això ho gestionen els funcionaris, l'administració de les Corts la regixen i la gestionen els càrrecs polítics —psoe fa anys, i pp des de fa massa anys— i els seus assessors. Eixos mateixos polítics s'han fumat milions d'euros fent destrellats (per exemple, un restaurant inecessari i caríssim i un edifici per als grups parlamentaris que és un desastre en condicions bioclimàtiques i d'ecoeficiència), tal com han fet en la resta de la Generalitat. La llàstima és comprovar que la sèrie anglesa «Sí, ministre», que anava un poc de tot açò, té una continuació més o menys adaptada a la sàtira fallera.

Si els diners públics no se n'anaren pels albellons de la corrupció i el clientelisme, la Generalitat podria tindre tota sencera moltes de les condicions que hi ha en les Corts —que no deixa de ser un petit ajuntament unflat de testosterona política— i les institucions podrien fer totes una tasca més eficaç i eficient respecte als problemes dels valencians, inclosa la situació sociolaboral dels seus mateixos treballadors públics. Amb una rendició de comptes i una competència política actives i eficaces, els funcionaris fins i tot podríem tindre ja implantant el teletreball, que esperem aconseguir en les Corts també, ja posats.

La veritat entelada

L'ocultisme provoca la temença. I quan es produïx transparència, la sospita entela la percepció. La petita democràcia valenciana s'ha de ventilar des del mateix parlament.

Cita dominical / 330: Vicent Alonso i Catalina

Haver de demanar cada dia, i a crits perquè t'escolten, els teus drets lingüístics i culturals és una mena de condemna que ens han imposat els qui, en nom d'una altra llengua i cultura, no han deixat mai de planificar la desaparició de la nostra.

Vicent Alonso i Catalina, Trajecte circular.

Un poquet

L'escàndol que pareix que ha provocat la paga extra del 2012 que s'han adjudicat els diputats es veu que han pensat cobrir-lo d'una capa d'inactivitat. La carrera professional de les Corts Valencianes, que estàvem a punt de firmar, pot ser que es retarde fins després de les eleccions. La mala gestió laboral de l'administració no té a vore amb el retard o amb l'escàndol, és una tradició que també hauríem de revisar ara que anem a canviar-ho tot. Un poc almenys. Un poquet, va.

Sense preu

Tal com fea un anunci, podríem dir que contribuir a redactar una constitució democràtica per a un estat que encara no existix. Això viola l'adhesió nacional espanyola del jutge que ho puga fer, sobretot si es tracta de l'hipotètic estat català. En canvi, militar en un partit polític i ser magistrat del tribunal constitucional, si formes part del pp, això no té preu.

Santiago Vidal caurà com a jutge espanyol. Toca, amb més mèrit podrà renàixer com a jutge català, de l'estat eixe, vullc dir.

[wí]

Al quiosquer li dia [wí], i li semblava que parlava d'ahir. No deu saber francés tampoc, i li haguera semblat que tot em semblava bé. Al centre de València els dies són afirmacions lingüístiques.

Percepcions estètiques confuses

Abans de tindre un problema amb la connexió de xarxa en el miniordinador Asus, estava (re)llegint l'article d'Eugeni Reig sobre si les llengües es florixen, es pansixen o es corquen... Ell diu que «degeneren», «Degeneració lingüística» es titula. L'han tornat a publicar en la revista Núvol. ¿Vols dir que calia? Pot ser que sí, perquè aixina podem continuar revisant i porgant eixes idees que enterbolixen la percepció del que és la llengua. Envie el meu comentari a Núvol:

L'article d'Eugeni va aparéixer en El Punt Avui el 31 de desembre del 2012. Allí vaig deixar la meua petita rèplica i unes referències («La idiosincràcia d'alguns valencians»; «Segones edicions foren millor encara») a altres intervencions semblants d'Eugeni Reig sobre esta mateixa qüestió. Eugeni ha fet i fa una gran faena com a lexicòleg, però és evident que té debilitat per l'estètica i que el seu sentit estètic es situa molt per damunt del seu objecte d'estudi. En l'art hi ha sempre eixe debat permanent, podem recordar que es parlava d'«art degenerat» no fa tant. Això és el valencià que ell observa, segons Eugeni Reig, un art degenerat. Coses de l'estètica.

Al «caloret» cubà

Ara hem sabut que «El caloret» ve de llunt. En el temps, com correspon a una paraula d'una declinació masculina en llatí. Va acabar en femení en valencià, per molt que el menyspreu de Barberá Nolla per la llengua del seus conciutadans s'alimente de mala idea i el pretenga girar-lo com un calcetí. Però ve de més llunt encara en l'espai, «el caloret» de Cuba, que és on el va notar un altre depredador dels béns dels valencians, Olivas Martínez, antic conseller, antic president de la Generalitat i visitant del «caloret» cubà cremant els diners dels valencians.

Retallades en valencià, superàvit en castellà

Al final del dia, quan ja tenia previst alguna altra reflexió més o menys xorra per a omplir unes ratlles, no m'ha agradat i m'he posat a al·legar-li quatre coses al síndic de greuges sobre unes excuses polítiques per a justificar la discriminació lingüística dels catalanoparlants del País Valencià, eixe costum que tenen sobretot —vaja— en la conselleria de cultura:

La resposta del director general constata un fet: la Generalitat valenciana està aplicant una política de retallades. I el que resulta injustament discriminatori és que no s'apliquen mantenint l'equitat en el compliment dels deures lingüístics, sinó que els diners es dediquen al castellà i, si en queden, es fan documents i traduccions en valencià. No cal dir que enlloc de la legislació vigent s'indica que l'ús del castellà és mantindrà en qualsevol circumstància i el valencià serà secundari i condicionat a l'existència de romanents de la despesa en castellà.

D'altra banda, assenyalaré que la funció de les institucions públiques no és excusar les discriminacions injustes que provoca la seua gestió i desentendre-se'n, sinó impedir-les, complir les seues funcions i fer efectius els drets dels ciutadans, en qualsevol moment i circumstància i no tan sols en temps de bonança econòmica. Per cert, també en eixos moments llegíem excuses semblants dels gestors públics valencians, tal com podem comprovar en els informes del Síndic de Greuges des de fa massa anys.

Amb això em quede un poc més malament, perquè és gros que hi haja tantes persones pensant més a tindre raons per a fer les coses malament que a mirar de fer-les bé. Uf, es nota que hui he discutit un poc en el Consell de Personal de les Corts.

Cita dominical / 329: Robert L. Cooper

A voltes fem prediccions encertades sense saber per què.

Robert L. Cooper, Language planning and Social Change, adaptació de la traducció castellana de José María Perazzo.

Els cegos secs

El diputat Torró Gil diu que els ciutadans valencians no estan «secs»... Segurament vol dir «cecs», és a dir, «cegos». Crec que un polític com Torró Gil, que parla tan clar i amb bons raonaments, hauria d'evitar la confusió sobre el valor de la varietat de llengua que parla.

Revisió persistent

Estic acabant la nova versió del Muticerca. No ho pareixerà, però és bastant nova per dins, quant al codi. Per fora, doncs, no he sabut millorar-lo com pretenia, no he trobat una manera simple de fer un disseny més agradable. I, bé, el que m'interessa és la utilitat i el manteniment. Crec que amb les petites reformes que li he fet, em serà més fàcil de mantindre i de millorar quant a possibilitats de cerca, substituint el cercadors que deixen de donar resultats i afegint els que descobrixc o apareixen i que em semblen útils, si és que els puc afegir.

Durant la revisió he vist que alguns cercadors no tan sols havien canviat d'adreça (com és el cas de la mudança que sembla que estan fent en Enciclopèdia Catalana), sinó que havien desaparegut. A banda, hi ha el cas d'alguns cercadors que es suposava que estaven de reformes i que prometien tornar, i ja fa anys que han tornat a donar senyals de vida: el de la Universitat Jaume I, que almenys ha deixat els vocabularis vells penjats en la xarxa; el Cercamots, que havia de tornar al llarg del 2010, i no; el cercador de la Xarxa Panllatina de Terminologia - Realiter, que ha desaparegut... I uns quants més.

Els revise, els substituïxc quan puc, i anem fent. En açò dels serveis (lingüístics o no) la constància, la persistència, la millora i el manteniment haurien de ser uns principis bàsics de funcionament. Per això podem aprofitar les faenes de Lou Hevly, Víctor Pàmies, Sebastià Oliveras, Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino, IEC, de qui siga que gestione l'Optimot, l'Ésadir o el Sens Dubte, per dir-ne uns quants dels que fa anys que donen servei en el Multicerca. No passa dia que no els ho agraïxca.

Mercadeig valencià

Senc en la cadena ser de València un dos anuncis sobre uns bars de copes o locals pareguts on hi ha unes agradables o meravelloses —o no sé què paregut— xicones, senyoretes, dones o no sé com hi fan referència. La cadena ser de València. Això també és un indicador del país que tenim, on la millor emissora, l'alternativa a les ideologies retrògrades, masclistes i violentes, fa diners també amb eixe mercadeig.

No és tan estrany, tenim uns màrgens ben amples per a tot el que siga fer l'«animal», dient-hi malament. I no cal tornar al «caloret» de Rita Barberá, que mos n'estan donat per dalt i per baix amb això. Encara en parlarem el dia del dinar de Nadal. I amb un poc de sort, els gintònics se'ls podrà fer en la intimitat. De sa casa o d'on ella vullga.

A deu i les revoltes a peu

«A reciclar vidre si cal anar s'hi va», és el rètol que duia l'autobús. Una llengua no és la traducció d'una altra llengua, sinó la traducció del pensament en paraules. Qui ha fet eixa traducció, no s'ha parat a pensar en valencià, només ha traduït una expressió castellana i n'ha fet un calc en valencià.

No cal entrar en el fet que s'ha pogut deixar un pronom d'eixos que per ací no gastem. No fallen els pronoms, falla qui es pensa que el valencià és la traducció del castellà i fallen unes institucions que deixen els valencians sense un espai mediàtic on es puga covar una frase humorística semblant. Podria haver eixit d'una emissió, per exemple, d'un famós humorista valler: «A reciclar, a deu; i les revoltes, a peu».

Paperets a volar

Hui tiraré uns paperets del munt desordenat i segurament polsós que m'ompli un lateral de la taula. En un vaig anotar, d'una banda, flèquic, [χęms] (hands), quicol; per un altre cantó, «el qui juga al bot, paga de la butxaca»; pals (semalers; rugbi), «fer rosegar les mastegueres», Perpinyà; trebanqueta 'traveta', web de Caçadors de Paraules.

En un altre retall, tret del diari, del 3 de març del 2007, València té 5,3 metres quadrats de superfície verda per habitant, enfront de Sevilla, que en té 16,3; Còrdova, 6,0; o Barcelona, 8,9.

El penúltim retall (09.03.2007) diu que Espanya estava per baix de la mitjana europea en consum d'energies renovables: 6,0/6,3, respectivament. Hi destacaven Letònia, 40,0; Suècia, 29,6; fins i tot Portugal, 12,8.

Finalment, un últim quadre del diari, del 21 de març del 2007, arreplega diverses versions de la vestimenta que la violència masclista ha fet obligatòria per a les dones en alguns llocs: hijab, burca, nicab, xaila i xador. Aclarint si les transcripcions o les paraules són correctes, tope amb paraules relacionades amb eixa moda: dupatta, al-amira, khimar, abaia.

I amb tot això no sé si es pot fer res de trellat, excepte acumular paperets, que a voltes ja és prou i massa.

Caloreta en les galtes

«El caloret» de Rita Barberá ha provocat un petit terratrèmol en Ossa de Montiel, o és que ha arribat fins allí. Les xarxes en van plenes, de rèpliques a la ineptitud valenciana de l'alcaldessa de València. És el retrat d'una persona que treballa amb el populisme i que fa ús de la hipocresia i la contradicció entre les paraules i els actes.

Rita Barberá pertany a un partit polític on la part més cridanera i prepotent dels seus dirigents pretén regular com a fe la identitat cultural i lingüística dels valencians i que fins i tot amenaça amb l'ostracisme els desafectes polítics. Alhora, és una persona que demostra amb els seus actes que no ha volgut mai expressar-se en eixa llengua amb la capacitat i la fluïdesa amb què encara ho fan molts dels seus veïns de la ciutat. La majoria dels seus conciutadans l'han votada repetidament, amb la qual cosa completem el retrat d'una ciutat que és bastant un país descarrilat (i amb un pet com un «cairer»), un país que hauria de canviar de brúixola ètica i política. Sí, molta caloreta durant l'estiu. I ara, a més, amb la calor interna encara hivernal que provoquen estes vergonyes.

Cita dominical / 328: Fernando Pessoa

De quem é o olhar
que espreita por meus olhos?

Fernando Pessoa, «Episodios/A Mumia», iii, Els Marges, 56.
De qui és la mirada / que guaita pels meus ulls? (versió d'Arnau Pons)

El cacau del diari

Acabe el dissabte amb el diari llegit. Milacre, podria exclamar. El cacau que tinc al cap és monumental, perquè m'és impossible assimilar tanta actualitat seguida. Em queda una imatge general ben trista i lamentable de la societat en que vixc i no sé com concretar res on jo puga participar de manera positiva. Accepte que fer la faena de cada dia professionalment com a funcionaris o com a forners, de la millor manera que sabem, és el que és realment beneficiós per a la societat i la fa un poc millor. És una llàstima, però, que això de bé i mal, justícia, encert, error, etc., no siguen categories tan universals com a voltes pensem. O, pensant-ho millor, encara serà un encert, que l'homogeneïtzació encara mos la faria el govern xinés, el rus o eixa troika que rosega per dins la Unió Europea.

Govern indesxifrable

El traductor Salt convertix el «Gobierno de España» en «Govern de», com si el programa dubtara, com si no sabera desxifrar eixa essència indestructible que és el fonament més ranci de la nostra vida política. ¿A què havia de correspondre això en valencià? Un altre país haguera estat possible, sembla que vullga deixar caure el programa.

Bous a barretinades

Diu que el pp espanyol —madrileny o valencià, tant és— ha ideat que, per a contrarestar la fuga de vots que li provoca el partit Ciutadans, s'hi referiran no pel nom castellà —que és el nom amb què es presenten en Espanya— sinó pel nom en català. Es veu que en el nom en català han de dur la penitència, és a dir, que alguna cosa els diu als del pp que un nom en català en Espanya s'entén com a cosa del dimoni. N'hi ha electorat per a tots els gustos.

En canvi, fa uns dies van baixar uns quants catalans —no sabria dir si desenes o unitats— per a reivindicar les corregudes de bous en Castelló de la Plana. Vaja, no hi van haver titulars sobre la invasió torera catalana que mos volia fer matar bous a colps de barretina... Vaig trobar a faltar que apareguera algun dels pròcers pepers per a amollar eixes coses tan «boniques» que diuen dels catalans que vénen per ací quan reivindiquem l'ús de la llengua al País Valencià o coses d'eixes que encara fem els valencians en valencià per ací.

Per a maltractar bous (i valencians) sí que són bons els catalans. Per a la resta, no tant.

Els diners grecs

Vicente Rambla Momplet, Cristina Ibáñez, Ricardo Costa Climent, David Serra Cervera, Yolanda García Santos, Milagrosa Martínez Navarro, Angélica Such Ronda, Manuel Cervera Taulet, Alicia de Miguel García, Luis Rosado Bretón, Juan Gabriel Cotino Ferrer, Francisco Enrique Camps Ortiz, José Víctor Campos Guinot. Noms que apareixen en els papers públics, amb notorietat i honorabilitat procoŀlària, amb precedència i deferència, amb el respecte degut dels funcionaris. Diu el diari que estan implicats en el cas Gürtel. Com diu el ministre Margallo, ¡quantes coses hagueren pogut fer amb els diners que els hem deixat als grecs!

Aixamfranats i aixambergats

L'adjectiu aixambergat i el verb aixamfranar s'escriuen aixina. Sí, l'ortografia del català té eixes mancances a l'hora de representar pronúncies diferents amb una única grafia. Coses que hem heretat, i ja vorem si algun dia arribem a resoldre-ho. Si arribem a hora, vullc dir.

Mentrestant, pel que he trobat en la xarxa, el diccionari d'Enciclopèdia Catalana en cd (alguna versió, si més no) els va escriure axambergat* i axamfranar*, formes que em sembla que no apareixen en cap diccionari actual, però sí que han tingut un cert recorregut. Fins i tot han arribat al diccionari de l'avl, diccionari que volia arreplegar bona cosa del cabal lexicogràfic català. Amb algunes errades incloses. Els haurem de dir que ho esmenen, per vore de no afegir maldecaps d'eixos que no porten enlloc.

Reflexió i moda normativa

Revise els enllaços als blocs lingüístics del dtl. N'han desparegut uns quants. No faig la distinció entre blocs actius i blocs que estan més o menys adormits. Els que estan adormits encara contenen informació interessant. I els actius, uf, donen per a bona cosa d'hores de lectura i reflexió. Durant el repàs veig que sempre caldrà que algú torne a explicar les qüestions bàsiques de la normativa ortogràfica o gramatical, perquè es veu que són coses que mos se queden gravades molt per damunt, perquè són decoratives i, periòdicament, canviem la moda. I, bé, hi ha qui es confon i creu que les modes que duren molts anys esdevenen obligatòries i pareix que mos vullguen fer anar amb els dialectes..., vull dir, els calçotets per fora, que dia aquell en Bananas.

Cita dominical / 327: Roland Barthes

Malauradament, el llenguatge humà no té exterior: és una porta tancada.

Roland Barthes, «Lliçó», traducció de Montserrat Ingla, revista Els Marges, 27, 28 i 29.

La saturació de la impunitat

Diu Takse que mos hauríem de posar en un pòster tots els càrrecs polítics implicats en la corrupció valenciana que apareixen en els diaris. Aixina podríem seguir-los la pista més fàcilment i vore com acaben eixos casos. No tenim prou memòria per a recordar-los i, clar, tampoc no és positiu ni just que acabem aplicant la simplificació i la generalització del «tots són iguals».

La saturació d'informació impertinent mos du a la desorientació. Si pretenem fer-ho millor que ells, hem de trobar les molles de pa que mos tornen al camí, la informació suficient i la decisió informada i correcta. No, no són tots iguals, a cadascú d'acord amb el seu mèrit i el seu esforç. No hem de demanar-los que solucionen l'atur, sinó que implanten mesures de participació ciutadana en els pressuposts, en els governs. I mesures de revocació dels mandats, per a quan empitjoren l'ocupació, la sanitat i l'educació i, a més, encara pretenguen continuar fent servir quatre anys de mandat com si foren quatre anys d'impunitat.

Missatger desorientat

Ni el missatger ni el gps que el guia coneixen els carrers de València. Tampoc no entén el valencià (¿cap dels dos?). La suposada eficàcia de l'empresa privada és una fantasia neoliberal molt sobrevalorada.

Un poc de translucidesa

Gràcies a una proposta de l'Spotify descobrixc el disc Heroes Symphony de Philip Glass. Em deixe dur pels les melodies i ritmes repetitius. Em fan pensar en peŀlícules de misteri.

M'acompanya la música mentres corregixc i traduïxc esmenes per a la llei de transparència valenciana. Ai, la transparència valenciana, sintagma que fins ara havia estat un oxímoron per als valencians que gosàvem demanar cap informació de l'administració. Perquè sabem que una cosa és la gestió de la informació de tràmit i, una de ben diferent, la gestió que amaga la informació desconeguda. La cosa no és saber quant diners costa una obra, un contracte, una despesa sumptuària, sinó quants diners mos amaguen que costen eixos negocis fets amb diners públics. La transparència consistix a llevar de les mans dels polítics la decisió sobre la informació que es mostra i a automatitzar-la funcionarialment. Si no ho fan, continuarem com fins ara, amb una falsa transparència, una simple translucidesa, posem per cas.

El fris del Partenó

La societat democràtica, de dret, justa i equitativa és un impossible financer. Democràtica, val, no molt, cada quatre anys, cada sis, però res més. La resta depén de la borsa. El fris del Partenó es conserva millor a Londres, vaja.

Hi ha qui parla idiomes

Lligc en el diari que el president gallec Feijoó, després d'una manifestació multitudinària que demanava un impuls a l'ús del gallec, diu que ell anima a parlar en gallec, perquè «connecta amb les persones que parlen idiomes dins de la lusofonia». Els rapinyaires polítics no deixen mai de sorprendre't.

Ara resulta que el gallec, llengua que calia «desconnectar» del portugués, connecta amb una lusofonia —no vullgues saber què deu voler dir en la seu boca això— on hi ha persones que «parlen idiomes» —és sabut que hi ha persones que parlen..., doncs, no sé, ¿moniatos?—. Deuen parlar portugués, quina coincidència, «idioma» que, casualment, és el mateix que el gallec, salvant les distàncies que separen dos parlants benintencionats de São Paulo i de Viana do Bolo —el poble d'uns amics dels meus pares en el París dels anys sixanta. Ara no recorde si ella era brasilera... Devien parlar «idiomes», com si ho vegera.

Una fulla que cau

Embolicat amb el Chromium, el Chrome, el Firefox, el Chromecast, l'Eurosport Player... No n'hi ha temps ni tan sols per a sentir, com dia el poeta, una fulla que cau.

Cita dominical / 326: Mazhar Aktas

Recorde que, quan vaig començar l'escola al meu poble, els professors mos castigaven a carrejar pedres si parlàvem en kurd.

Mazhar Aktas, director de l'escola Ferzad Kermanger, segons el periodista Andrés Mourenza, «Y el kurdo entró en la escuela turca», El País, 07.02.2015.

Convalidat per la funció

Presenten una llei en Madrid i, vaja, sembla interessant, l'haurem de replicar ací i presentar-la en el parlament valencià, això que en diuen Corts Valencianes (i, certament, n'hi ha bona cosa, de cortesans). L'agarren, li passen el Salt (supose i no sé quina versió) i l'envien en valencià a traduir al castellà. ¿Vols dir que eixa és la manera de fer les coses? Jo trobe que no, però és el que n'hi ha. Per tant, em toca demanar què han volgut dir quan feen anar un «explicant» on havien de dir «i comptarà»; un «oposats» on hi havia d'anar un «trobats»; o un «aclarides» on calia un «confrontades». No en són massa, ja. I tampoc el tornem a redactar com si l'hagueren pensat i escrit en valencià. El resultat serà un valencià dependent i convalidat per la funció que ha de tindre.

Hem començat guanyant

Almenys hem començat guanyant... Això és una afirmació política que no acaba bé. I aixina ha anat hui el futbet, un cabàs de gols a tres. N'érem un menys, la mitad de l'equip no mos coneixíem, però hem començat guanyant. Un poc com la Grècia de Tsipras i Varufakis. El partit s'ha acabat, però la lliga continua, i bé que mos ho hem passat al principi, i per un moment mos hem cregut que tot era possible. Al capdavall, futbol és futbol, que dia aquell. La política del lladronici no hi té res a vore i no hauria d'acabar igual.

Accept-charset="UTF-8"

Observe un codi «accept-charset="UTF-8"» que hi ha dins dels formularis, és a dir:

<form ... accept-charset="UTF-8">[...]</form>

Eixe codi em permet eliminar una duplicació de pàgines en el Multicerca. Eixa duplicació havia estat l'eixida que vaig trobar per a obtindre resultats en les cerques sense accents i amb accents en els diferents servidors dels recursos lexicogràfics i enciclopèdics. Hi havia qui fea servir la codificació ISO-8859 i qui fea servir l'UTF-8.

No vaig saber resoldre-ho més que duplicant la pàgina de cerca i fent enllaços creuats a una versió o altra segons la codificació que exigia el recurs. No sé si és cap novetat, però una casualitat mentres revisava el canvi de servidor que han fet els de la gec m'ha permés descobrir el codi. I ara em toca netejar de codi inútil la pàgina de cerca del Multicerca (i eliminar la duplicitat). Una faena, però també un descans.

Giradiscs

L'últim disc d'Ismael Serrano li ha agradat molt a Takse. Trobe que està molt millor que les cançons que li havia sentit fins ara. Però em cansa, no m'acaba d'agradar, no ho puc evitar. Torne a escoltar uns quants discs de Silvio Rodríguez —el primer fins i tot—, després d'haver provat a tocar-ne alguna amb la guitarra i adonar-me que ja quasi ni la sabia entonar. Bote al Botifarra, que em fa riure. Passe per Miquel Gil, Wilco... I acabe amb la novena de Bruckner —torna-li...—, dirigida per Barenboim. Ara sí que he arribat al punt central del giradiscs i puc desconnectar d'eixa altra humanitat que mos ronda amb ulls encesos.

Una gàbia

A una banda, el govern de l'estat social i de dret que deixa morir els malalts d'hepatitis C. A l'altra banda... Doncs, ja té igual, després d'això que passa en el que diuen primer món, ja no et pots estranyar de res. Encara que hui hages vist que li botaven foc a un pobre xic jordà tancat dins d'una gàbia. Una altra gàbia.

Res de sospitós

En la necrològica de Dolores González Ruiz, supervivent de l'assassinat dels advocats d'Atocha en el 1977, que va morir la setmana passada, els periodistes del diari El País escriuen:

[...] la va trobar al matí del 30 de gener morta al seu llit. També hi havia mort el seu marit José María Zafra, que estava caigut al passadís. [...] La policia va acudir al domicili i no hi va trobar res sospitós.

Tantes peŀlícules i tantes noveŀles d'Agatha Christie, i no hi ha res sospitós quan trobes dos cadàvers en una casa. La mort és un fet natural, però eixa naturalitat tan coincident és pròpia d'una història amb intriga, amb suspens, més encara si clou una vida tan marcada per les morts violentes, com és el cas de l'advocada. I damunt la troba la dona de fer faenes. Com si ho vegera en blanc i negre.

Cita dominical / 325: Luis Fernández-Galiano

Fukuyama raona persuasivament que res no és possible sense un executiu centralitzat i una burocràcia competent, que tindran inicialment un caràcter patrimonial i extractiu abans d'aconseguir la neutralitat moderna, garantida pel respecte a la llei i als controls democràtics.

Luis Fernández-Galiano, «Dirección: Dinamarca», El País, 24.01.2015.