dimecres, 1 de març del 2006

Segones edicions foren millor encara

aula magna D'esquerra a dreta, Emili Casanova (AVL), Eugeni Sempere Reig, Abelard Saragossà i Josep Lluís Domènech (AVL), reunits a l'aula magna de la Universitat de València ahir, dimarts, per a presentar les segones edicions dels llibres Valencià en perill d'extinció (d'Eugeni) i Gramàtica valenciana raonada i popular (d'Abelard).

Poc a dir, excepte esmentar alguns comentaris dels públic, que van anar des de la curiositat per algunes paraules no recollides pel llibre d'Eugeni a alguna explicació sobre el que una gramàtica normativa hauria de fomentar o rebutjar. La frase de la nit, en sentit positiu, d'Abelard, «no fer-ne un problema»: més o menys convidava els lingüistes a fer cas de la realitat i a evitar crear problemes als parlants; els lingüistes han de proporcionar solucions i han de fomentar que els parlants troben solucions en la llengua del seu entorn mateix.

Contra la calma del discurs d'Abelard, la dissertació d'Eugeni, adobada amb anècdotes i amb comentaris marginals, oscil·lava entre l'entreteniment erudit amb dades de la llengua popular i el sermó apocalíptic sobre la «degeneració» de la llengua dels jóvens. Si tenim en compte la gran faena de recollida d'Eugeni, podem prendre'ns les seues catilinàries sobre la joventut com un tret peculiar més del seu fort caràcter.

I algunes altres dades de la vetlada: la paraula darrer, prou desapareguda en l'ús —com hem comprovat en la llista Migjorn—, però que Eugeni considerava necessària i viva —ahir, el darrer dia de carnaval—; el temible assecador de mans que ha validat el Termcat contra el que seria normal, eixugador; un assistent de l'edat d'Eugeni va narrar que va aprendre «Virgilio» de memòria com a castic per haver parlat en valencià a l'escola; una xica d'Alaquàs parla del cantell 'entrepà'; i un veí de la Safor pregunta pel verb sangolejar 'balancejar'. A última hora, la queixa tòpica sobre els polítics, adientment contrarestada per l'evidència que els triem democràticament, més o menys.

Al capdavall, Eugeni i Abelard, dos intents diferents, i pot ser que siguen complementaris, d'evitar la lenta agonia dels cirerers florits, imatge que m'he firat de la llengua literària, a cavall de la novel·la del Cucarella i la cançó de Núria Feliu. Vaja el món!
  • Crònica de la presentació a la Pobla de Vallbona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada