Sense cervell

Després de llegir la ressenya de Joan Garí sobre la segona novel·la de Rafa Lahuerta, 🔗 que valora molt positivament —a Takse li va semblar bé la primera, que es podia llegir, però sense passar-se’n—, refaig la fitxa sobre el descerebrat que apareix en una primera versió de l’article —finalment han optat pel descervellat del dnv— i que és un terme de l’àmbit de la medicina, però que la imposició del castellà (el descerebrado) ha traslladat per calc als registres informals.

Seguint la idea dque Abelard Saragossà exposa en alguns llibres i articles, es podria fer una llista llarga de les voltes que la pretesa «llengua literària» —que no sé per què es confon tan sovint amb l'«estàndard»: es suposa que la literatura ultrapassa i infringix l’aiguabarreig formalista de l’estàndard— es dedica a malmetre la llengua general duta pels aires enganyosos que a voltes van a favor i atres voltes fugint del castellà, cosa que els fa sempre dependents d’eixos vents, sense que siguen capaços de falcar el timó clarament cap a l’horitzó de la llengua. La llengua, sense més adjectius que la parceŀlen innecessàriament.

N’haguérem pogut dir caps buits, destarifats i milanta fórmules més —tan bonic com és trapatroles—, però havien d’innovar amb un «terme tècnic» agarrant-se al llatí —com si això resolguera res o fera més sabut—. Al final, desconcerta un poc que hajam de vore com gira el penell: a voltes «roín, perquè ve del castellà, encara que siga general» i a voltes «bo, encara que s’acoste al castellà i no ho diga ningú».

Bé, això són minúcies que la sociolingüística hauria de ventilar per a poder centrar la qüestió en els drets, els deures, la disponibilitat, les ocasions i la facilitació. Sense cervell, però amb el cap com un bombo.