El dinar del dia de Nadal, a més de promoure els records, les xarraes i els acudits, dona pa converses i debats intensos més o menys acalorats entre pastissets de moniato, torrons de cacau, coquetes de segí —versió familiar carcaixentina; jo dia «sagí»—, i pa descobrir que els processos sociolingüístics que expliquen com desapareix el valencià et sorprenen a la taula familiar quan la teua neboda coneix «sargantana» per l'escola —la resta diu «sagrantana», i jo dic «sagristana» que sona com «sacristana», o al revés— i que dubta entre «almetla», «almela» i «almelda», perquè en realitat només diu «almendra». Diu que l'any que ve es casa. Per això, quan estem acabant, convida els familiars a la cerimònia amb un targetó embolicaet amb un cordellet apegat amb silicona, ¡tatxan!, en castellà. Em quede de la pasta que farcix els pastissets. Aixina va la cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada