El dinar del dia de Nadal, a més de promoure els records, les xarraes i els acudits, dona pa converses i debats intensos més o menys acalorats entre pastissets de moniato, torrons de cacau, coquetes de segí —versió familiar carcaixentina; jo dia «sagí»—, i pa descobrir que els processos sociolingüístics que expliquen com desapareix el valencià et sorprenen a la taula familiar quan la teua neboda coneix «sargantana» per l'escola —la resta diu «sagrantana», i jo dic «sagristana» que sona com «sacristana», o al revés— i que dubta entre «almetla», «almela» i «almelda», perquè en realitat només diu «almendra». Diu que l'any que ve es casa. Per això, quan estem acabant, convida els familiars a la cerimònia amb un targetó embolicaet amb un cordellet apegat amb silicona, ¡tatxan!, en castellà. Em quede de la pasta que farcix els pastissets. Aixina va la cosa.
L'únic consol que ens queda és el ferm propòsit de morir-nos sense haver de canviar de llengua.
ResponElimina