dilluns, 23 d’agost de 2021

Espanyar un país

Comence les vacacions d'enguany enmig del desastre. És a dir, que tot va normal, tot va com quasi sempre. A voltes ho volem vore i ho vegem, però la majoria de les voltes no fem massa cas de res que no siga el que tenim davant dels morros. Al cap de vint anys mos hem de tornar a preocupar per Afganistan. Durant estos vint anys passats, després d'una primera fase de guerra, no tan sols tot ha anat de cine, sinó que els suposats campions de la «democràcia» occidentals estàvem restaurant i impulsant un país cap a un futur modern i amb drets polítics, socials —i humans, si més no— respectats per a tots els seus habitants.

Com quasi sempre, quasi tot era fals. Ara toca lamentar-se i fer retòrica sobre la solidaritat, però els nostres governs no faran cap auditoria fiscal, comptable o legal sobre la seua activitat en cooperació internacional amb aquell país. Els comptes negres s'amaguen baix del llançol blanc de la pau i la solidaritat melodramàtiques. I «nacionalistes», si convé: han repetit en els informatius que hi ha afganesos que criden «Espanya, Espanya» per a intentar que els deixen accedir a l'aeroport de Kabul.

Estic ara amb un altre llibret sobre etimologies curioses. La història de la llengua mostrarà algun dia si eixos crits van donar lloc a alguna expressió miserable o esperançadora. «Qui parla d'Espanya, t'enganya», era un lema de fa anys per ací. Les banderetes en la roba i els accessoris i qui les porta, sol confirmar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada