Continue fent immersió en el coreà a base de films de tot tipus. Em pensava que els coreans no seguien els tics d'actuació i gestualitat d'algunes peŀlícules japoneses i xineses, però em sembla que són els gèneres i l'època els que induïxen a eixes curiositats expressives que supose que deuen tindre relació amb algunes tradicions teatrals d'aquelles cultures.
A banda de les tonalitats i modulacions expressives de la veu que em costa aprendre a interpretar, el film 도희야 (titulada en anglés A girl at my door) 🔗 és una mostra que, quan me n'ixc del gènere de gàngsters i arts marcials, trobe actuacions on no apareixen mostres gestuals tan exagerades de submissió, por o patiment que a mi em semblen prototípiques del comportament infantil, en la nostra codificació cultural d'eixa gestualitat.
És possible que això es dega a una elecció estètica d'utilitzar en l'actuació una gestualitat més «internacional». Una cosa com quan els valencians vam canviar el sainet per... Vaja, en coses de cinema valencià, ara no caic. Mos alimentem dels films americans, anglesos, espanyols, francesos i italians. Encara no hem pogut recodificar els nostres sainets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada