Les notícies sobre el sexisme —el masclisme, clarament— són cada volta més habituals en els mitjans d'informació general, cosa vol dir que anem avançant en l'eliminació d'eixa ideologia discriminatòria. I també podem pensar que anem reculant, perquè la percepció que podem arribar a tindre sobre la nostra «humanitat», no hauria de ser cap monument als valors que es simbolitzen amb figuracions aŀlegòriques de valors comuns a tota l'espècie, al món animal i natural. Seria més un vorejar el marge interminable que separa els somnis que mos fan bavejar i la contenció que hem d'aplicar per a evitar que es complixquen.
En eixe trànsit em desfaig d'alguns retalls de diar que tinc sobre la taula:
- «La fractura racial sale muy cara» de Miguel Ángel García Vega (El País,, 25.10.2020)
- «Así es la brecha salarial en el Ibex» de David Fernández (El País, 25.10.2020)
- «Del no al sí al aborto en Argentina» de Mar Centenera (El País, 10.01.2021)
- «Amén... y a women» d'Álex Grijelmo (El País, 10.01.2021)
Llevat de l'últim, que fa gràcia per absurd, els altres, a pesar que són més absurds encara, ja que exposen les diverses discriminacions injustes que les societats —«democràtiques» incloses— practiquen contra els negres —i més encara si són dones— o contra les dones —més encara si són..., bé, ja són dones; doncs, si damunt són pobres—. I anem pel bon camí, diuen. I encara sort, doncs, perquè Takse opina que no hi ha res a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada