Dimissió del sentit crític

M'alleuja mantindre una certa sensació de sorpresa davant dels articulistes i opinadors —solen ser hòmens, no sé per què— que n'amollen com a punys després d'haver dimitit de l'ús del sentit crític que jo els atribuïa. Últimament es tracta de la comparació dels exilis a càrrec del periodista Gonzo —que va parar el parany— i del vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias —que es quedar més enviscat que apegat—. Ja ho vaig comentar en «La comparació de les evidències» (20.01.2021), però continuen pegant-li al molinet.

Este cap de setmana han segut Antonio Muñoz Molina i Manuel Vicent Recatalá en el diari El País. Els dos han utilitzat el recurs «pardal que vola, a la cassola», és a dir, la cosa ja no era només la poca traça o el poc encert a l'hora de matisar comparacions del vicepresident, sinó també aprofitar per a pegar-los un carxot als independentistes.

Dissabte, Muñoz Molina («Los exilios», 22.01.2021):

Eixos senyorets supremacistes catalans que van aprofitar els diners públics de tots en una barreja de colp d'estat i xarlotada grotesca, és més que una injustícia: és una vilesa.

Segurament l'autor es queixarà que es banalitzen els conceptes, com ara exili, però també tortura, dictadura, violació, maltractament, assetjament i altres, però ell acaba de comparar un acte polític democràtic i, certament, iŀlegal, amb una proposta ideològica racista. Essencialment el tema és que a Muñoz Molina no li agradava o no la compartia, però és veu que necessitava penjar-se alguna medalla ideològica relacionada amb la classe social o amb els drets humans per a evitar semblar igual de nacionalista que els que ell pretén criticar.

L'endemà, Manuel Vicent, dimitint dels volantins racionals i crítics que tan bé sol fer aterrar, es deixa embolicar pels fets alternatius que un cert corrent del nacionalisme espanyol conrea amb bona cosa de premeditació i personalisme:

El 29 d'octubre de 2017, després de posar en perill l'estabilitat d'un estat democràtic, Puigdemont decidix fugar-se per eludir l'acció de la justícia espanyola i muntar els reals amb absoluta comoditat a Waterloo.

El fet és que la justícia va notificar el 31 d'octubre que els citava a comparéixer els primers dies de novembre (veg. rtve, 31.10.2017). Per tant, no van arribar a «fugar-se», sinó que van ser espavilats («pícaro Puigdemont» escriu Manuel Vicent), està clar.

Però la cosa és que Manuel Vicent, tan preocupat per una comparació tan destrellatada, no pareix que tinga davant un finestral amb perspectiva per a «comparar» la situació dels exiliats catalans amb la dels presos (polítics) Bassas, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sànchez i Turull... Deu ser que les presons de la democràcia (espanyola, ei) ja no es poden denominar presons, perquè això seria devaluar les del franquisme. Ja posats, per comparar sense manies, les de franquisme, comparades amb les de Líbia o Síria, devien ser apartaments turístics.