dimecres, 20 de gener de 2021

La comparació de les evidències

Tot és comparable. Quan és diu que tot es pot intentar comprendre o entendre, també és cert. Però això no vol dir que tot siga justificable, ni que entendre o comparar res siga aprovar-ho. La polseguera que ha alçat la comparació que el periodista Gonzo li va proposar a Pablo Iglesias entre els exiliats polítics catalans i els exiliats de la guerra civil espanyola, i que el vicepresident espanyol va intentar aplicar en els aspectes que li semblaven concordants, és un episodi més del menyspreu que alguns mostren per entendre o analitzar els posicionaments ideològics que no concorden amb els seus punts de vista. De fet, és una mostra que el dogmatisme partidista és un mal ingredient per a la democràcia.

La recomanació d'Iñigo Sáenz de Ugarte («El manual del vicepresidente desconfiado, según Pablo Iglesias», El Diario.es, 18.01.2021) crec que és bona:

No faces analogies històriques amb la situació actual sobre fets del passat que ocasionen més dolor del que es pot suportar.

Certament, convé no escarotar els qui volen fugir d'estudi i exposar les seues emocions com si foren arguments. Però si mos posem a comparar, tot és comparable i tot és diferent. El cas és que Pablo Iglesias va ressaltar els factors comparables i només li va faltar matisar que les situacions inicials no són les mateixes —cosa que és òbvia, però les emocions no es paren en eixos detalls—.

En lloc d'entretindre's en buscar comparacions odioses per a desqualificar les posicions polítiques de nacionalismes rivals, els primmirats de les comparacions podrien pensar que tampoc deu ser comparable un estat de dret que permet i acorda que es vote la possibilitat de separació territorial i un estat de dret que no ho permet, que apallissa la ciutadania i que condemna per delictes inventats o impossibles. ¿De veres que no els preocupa la comparació? No acceptar les comparacions no amaga les evidències.

Cap comentari:

Publica un comentari