La legislació de l'estat espanyol repartix els deures lingüístics amb una tacanyeria desequilibrada. Tots els ciutadans i ciutadanes que es pensen que tenen «dret» a ser monolingües. A més, pareix que arriben a creure que la resta tenim el deure no tan sols d'entendre'ls sinó d'atendre'ls en la «seua» llengua, el castellà-espanyol. Sovint pareix que a molts d'ells els faça patir no poder-mos obligar sempre a parlar en la seua llengua.
Els ciutadans bilingües o multilingües que preferim no parlar en castellà —optem per parlar la nostra altra llengua— tenim també un deure de respecte i comprensió amb els parlants de totes les llengües oficials, deure que complim amb perseverança i amabilitat, però sovint vegem que eixe deure no és respectat i complit amb reciprocitat, ben al contrari, com si molts monolingües en castellà-espanyol saberen que tenen algun privilegi o preemincència derivats de la seua condició lingüística i no vullgueren perdre'l i haver de compartir els mateixos drets i deures.
Pel que fa a les situacions i «obvietats» que comentàvem ahir, és xocant que persones tan interessades en els (seus) drets lingüístics no vegen amb estranyesa, posem per cas, que extremenys, andalusos, madrilenys o murcians hagen de conéixer el castellà però cap altra llengua oficial de l'estat espanyol. Algun dia, a més de reclamar només per a ells, podrien pensar en reclamar per a tots.
Molt sovint ens trobem amb policies, metges, funcionaris ... que ens exigeixen parlar castellà, quan és un deute seu atendre'ns en la nostra llengua. I tenim una tendència a la submissió davant d'un uniforme, davant del poder
ResponEliminaDe fet, no és tampoc un deure d'eixes persones. La perversió de la norma és que ho han regulat per a que siga un deure genèric de l'administració, no del funcionariat. En canvi, la Constitució sí que mos «obliga» personalment a conéixer el castellà-espanyol. La submissió diria que consistix a parlar-lo quan no deuríem.
ResponElimina