Altra volta el dubte de (quasi) sempre: el metge que mos ha atés hui a l'hospital parla en castellà i és malcarat. ¿És malcarat perquè parla en castellà? ¿Parla en castellà perquè és malcarat? ¿Tenen cap relació eixes dos circumstàncies? Podria dir que no, perquè també hi ha malcarats que parlen en altres llengües, inclús en valencià. Però mos acostumen tant a vore malcarats en castellà que ja dubtem que hi haja algun factor neurolingüístic que provoque una tendència al mal caràcter en castellà.
La sospita de fons és: ¿és malcarat perquè li parlem en valencià? ¿Perquè li parlem en valencià a pesar que ell parla en castellà? No ho sabria dir, perquè a Takse, que encara no havia dit res, ja li ha semblat malcarat quan li ha dit que deixara la porta oberta. A més, podria ser malcarat perquè està fart de la pandèmia i del mur de metacril·lat transparent que té davant, perquè no li agrada la faena en l'hospital, perquè està fent torns a punta pala... No sé si ho sabrem mai.
Per sort, podríem dir que hem avançat democràticament: este no mos ha dit que li parlàrem en castellà (encara ho fan altres, com contava Zahia Guidoum Castiblanque fa uns dies en Núvol). Espere que li se passe el mal caràcter i que pugam desmentir en una altra ocasió que no era cosa de la llengua seua ni de la nostra, sinó de l'estat d'ànim. O, en cas contrari, ai, ja confirmarem (per exemple, després de llegir Xenophobie? Logique de la pensée populaire d'Uli Windisch) si també es tracta d'un símptoma d'eixa ideologia rància, autoritària i xenòfoba, una suposada cultura popular prou sospitosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada