No sé si és massa comú tindre una sensació d'alegria quan topes amb l'ús del valencià oral i escrit en els contextos generals i habituals. A mi em passa i intente aprofitar eixe relax mental. Oralment encara tinc la sensació que és habitual, encara que tot s'haja fet recaure en això que denomine «lleialtat» lingüística, quan el que volen dir és que hi ha encara uns patrons de comportament impositius favorables a l'ús del castellà i que la política lingüística institucional no ha establit cap estratègia raonable per a variar les pautes de comportament que coneixem: la submissió o desemparança dels valencians, la simbolització compensatòria i l'omnipotència apresa dels castellanoparlants.
Això de vore escrit en el súper cada volta més retolets i inclús alguna etiqueta escrits en valencià, no arriba a compensar la invitació al desistiment i la discriminació que s'aplica institucionalment, però a voltes poden arribar a fer-te creure que encara és possible una gestió lingüística general més justa i equitativa, menys alienant i menys castellanista. Aixina i tot, encara que siga possible, per ara no és probable.
Tal com exposa un company collistaire, hi ha diaris que reben subvencions per passar el Salt i oferir un refregit infame en valencià que fa més atractiva encara la versió original en castellà; la política lingüística de la Generalitat continua amb els mateixos tics dels socialistes (simbolisme compensatori, castellanisme impositiu, bilingüisme asimètric, valencià desconnectat dels usuaris...) a pesar del vernís aigualit que Compromís es suposa que hi pot afegir; no sabem massa bé què pinta Podem en tot això; algun dia aclarirem què pretenien per a la llengua els qui fa més de trenta anys que treballen en alguns departaments lingüístics problematitzant i desqualificant les formes locals d'ús habitual, les que haurien de fonamentar una llengua pròpia dels mitjans i d'un ús general que no arriba, perquè mos entretenen amb eixos jocs gramaticals sobre pronoms i morfemes estèrils i embolicats.
«Allà on vaig, faig que em senquen» dia una dona major no fa no massa al quiosc on compre el diari els caps de setmana. No caldria molt més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada