Garbellant el lèxic

En lloc de posar-me a dir el nom de la ministra Calviño en va, tal com em convida a fer un apunt de la Intersindical Valenciana sobre la taula general de la funció pública (en diuen «mesa» segurament com deuen dir «mesita de nit» o per esnobisme), a última hora de les meues hores reflexives m'arriba el debat que han tingut en l'aoetic i que mos comunica August Bover en «Cribatge i cribar», i em despenge amb les consideracions habituals:

M'ha semblat molt atractiu i interessant llegir el debat que mos heu facilitat. Entenc que qualsevol de les opcions hauria de ser possible.

En tot cas, si estem acceptannt que hi haurà pronúncies diferents, convindria no fomentar la contradicció entre la forma escrita i la pronúncia. Eixa és una de les irregularitats més inconvenients que mos oferix la normativa massa sovint i no sempre amb justificacions clares.

Haurem arribat, per tant, a acceptar la duplicitat de grafies: «cribratge» i «cribatge» («cribrar» i «cribar»). Una duplicitat no seria cap novetat i evitaria crear la sensació que en valencià tot són errors i complicacions sense justificació (llevat la de facilitar els embarbussaments). Evitaria això d'anar dient una cosa i escrivint-ne una altra, i seguiríem la justificació exposada per l'IEC en la seua gramàtica.

Per altra part, si pensem que la forma «cribratge» existix des dels anys huitanta o noranta del segle passat (crec), diria que ja hem fet tard per a pensar que no hem patit una pèrdua, tenint en compte que podíem haver creat «garbellatge» (com ha fet el GEMET) o haver ampliat «garbellada» (o innovacions paregudes a partir del vocabulari usual disponible), en lloc de tirar pel camí del «cultisme» i l'«etimologisme». Supose que hauríem d'haver pensat en el sedàs, el cernedor o el garbell, i no en cap «cribra» (ni «criba») que es suposa que no teníem.

Els mitjans direu què utilitzeu i la resta anirem darrere. Al capdavall, aixina és difonen i consoliden els canvis i permanències lingüístics. I quan en castellà decidixquen dir una altra cosa, en tornarem a parlar, ja que eixe és encara un factor ben determinant. Sort n'hem tingut del castellà «triaje», ¿oi?, que mos ha permés mantindre la «tria».