Prove de dormisquejar de tant en tant durant les vacances, però els entreteniments que me se proposen cada dia em fan eixa faena quasi impossible. M'ha assaltat el dubte sobre el nom de les galtes (o de les galtes grossetes) que tenen uns companys collistaires, aixina que pegue una mirada a la xarxa i trobe més del que em pensava sobre la variant «mofles» que apareix en el dnv —¡vaja!— i que crec que jo no havia sentit mai.
En este cas, l'aldc té com a general «galta» (vegeu el mapa 36), però localitza com a segona resposta «mofla» (o «mofle» amb e oberta final) a Fraga. La referència literària de Guinot que apareix en mofla el dcvb em pensava que podia ser una mala lectura de «molles», però he trobat una xica valenciana (?) que parla de «mofles roges» l'any 2006; i una altra xica, que deu ser de Peníscola, que té un xiquet de dos mesos de qui diuen: «quines mofles». En la foto es veu bé que té bones galtes.
També trobe en el bloc Versos i carícies una xica (pel que explica, naixcuda a Romania i que va vindre al nord del País Valencià quan tenia dos anys) que escriu en «A paraules destrellatades, orelles tapades» (07.05.2018):
Jo ho he aprés a fer i cada volta que esdevé alguna cosa com aquesta em ric tant que em fan mal les mofles i tot.
De totes formes, m'estranya que Labèrnia arreplegara «mofla» com a 'enuig' però no com a 'galta'. A Benicarló, sembla que «mofla» té algun sentit que no sé si és despectiu o relacionat amb la constitució física. En La Veu de Benicarló (974, 06.03.2015), un tal Vicent T. Peris escriu:
Si tindrà castanyetes la cosa que encara acabaran traient-li partit a la gatera de la batllessa de València. Quina donota més bestiota. No contenta deposar-nos a tots el valencians en ridícul, encara dimarts passat, tota digna ella, va tindre la barra de dir que «caloret» era una expressió ben valenciana. Com ella, la tia mofla. Encara acabarem creient-nos que calor és masculí i que na Rita és molt i molt entranyable i, un pet l'agarre qualsevol en un dia de festa i pelillos a la mar. Em penso que m'he desviat una altra vegada del tema.»
També a Borriana ha tingut o té ús la paraula, segons relata Juan Manuel Arambul en «Querido enseñador» (Buris-ana, 188, 2002):
«Si quería ponerle más énfasis a su regañina, la acompañaba de rápidos vaivenes de “bigot i mofles”.»
No sembla que la documentació done per a que haja aparegut en el diccionari, però en este cas la paraula ha tingut sort. Per exemple, a l'Alcora, una mofla sembla que era un forn (Vivències), i eixa accepció no ha aparegut en el diccionari (a més, no sé si seria una adaptació del francés «moufle»).
Estes recerques sempre em desperten la curiositat i em fan continuar fussant en la riquesa que desapareix quan la llengua és garbellada per uns suposats estàndards normatius, que sovint pareixen més pensats més per a castigar i amagar que per a ajudar a mostrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada