Vaig comentar que l'invent i l'ús de la paraula cribratge era una conseqüència de la pressió i la imposició del castellà també en la nostra activitat normativa. A més, és una forma adobada de cultisme, perquè amb eixe excipient es veu que tot passa o es dissimula millor. Em va replicar un company de llista que no podia ser castellanisme i cultisme alhora, cosa que em va fer pensar si no hauria barrejat possibilitats incompatibles.
Però mirant-ho bé, crec que el company va sobrevalorar el fet que el cultisme tinga eixe valor suposadament elevat, valor que impediria la relació amb un fenomen tan planer i usual com el castellanisme. A més, cal tindre en compte que el castellanisme no sempre és un préstec d'un element lingüístic, sinó que també és castellanisme l'acomodació de la llengua als trets d'aquella, a les eleccions lèxiques, sintàctiques o morfològiques.
El vernís del cultisme mos va permetre incorporar cribratge i no cribatge, que és una manera consol o malíccia infantil: triem la mateixa variant que en castellà, però la pintem de manera que semble que els esmenem la plana. El cas és que no fem més que embolicar. A fe que ara n'hi ha qui està pensant si no seria possible escriure-ho aixina, però pronunciar-ho sense la segona erre. I és que mos hem acostumat a tantes contorsions normatives que quasevol incoherència mos sembla factible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada