Els hi escriu, aturem’s-hi, convence’m, mi-te-la, t’enrecordes... són formes que no veurem escrites en un text legislatiu aprovat pel Parlament ni en un tractat científic per a una revista.
Trobe que en un text legislatiu aprovat pel parlament o en un tractat científic, des del punt de vista de l'estil o de la normativa de la llengua, segurament no trobarem eixes «faltes» que assenyala l'Optimot, no tant perquè eixos texts siguen el cim de la «correcció» normativa, sinó perquè les expressions analitzades no corresponen, en general, al to ni a les necessitats expressives d'eixos documents. De totes formes, no m'estranyarà que el verb «enrecordar-se» acabe formant part de la llengua general, tan general com és en valencià.
Veig que la variant enrecordar-se avança gràcies al fet que la llengua viva es mou —encara i per sort— des de la coŀloquialitat fins a la formalitat, i que eixes marques que assenyalen els registres són convencions socials derivades del prestigi i el valor que atribuïm a les persones que les utilitzen.
Ja podem trobar traduccions d'Elena Ferrante o de Joël Dicker que utilitzen «enrecordar-se». Si és útil per a això, va bé enrecordar-se d'usar-lo de tant en tant. El camí va aplanant-se per a ampliar el diccionari amb una variant més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada