Hi ha un moment en què Enric Iborra reproduïx una afirmació de José María Valverde que em fa pensar: l'oralitat no té lletres, per tant, la paraula literatura que ve de lletra (littera), convertix en problemàtic o paradoxal el concepte «literatura oral». En el meu cas, estic tan acostumat als escrits en paper, que me se fa estrany pensar que la llengua tinga sons però no tinga lletres. Si no s'haguera inventat l'escriptura, parlaríem només de sons (¿de fonemes?). Iborra assevera: «La paraula es va fer literària per mitjà de l'escriptura.»
Trobe que això té a vore amb la profunditat amb què explorem el món de les metàfores que ha donat lloc a les paraules. Mirem d'on ve la paraula, del francés, de l'anglés, de l'italià, per eixe camí arribem al llatí i a voltes topem amb el grec o l'àrab. I mos sembla que hem arribat al cap del carrer, sense passar pels pobres estruscs oblidats, ni reconstruint aquell misteriós indoeuropeu que tant de joc arriba a donar.
Els etimologistes ho miren no sé si amb microscopi o amb telescopi, perquè la solució tant pot estar en les moŀlècules com en l'espai sideral. Si fem cas, en síntesi, del que poden arribar a dir (llegim, per exemple, «Toward the Etymology of Latin littera» de Václav Blažek), podem pensar tant en gravar o ferir en pedra o altres materials com en el lli que podia servir de suport als primers escrits que els van dur els grecs als etruscs.
Tant en un sentit com en l'altre, la literatura (em sembla que devem estar parlant de 'ficció') no s'oposa a la lletra, ja que, en el fons, el suport del relat són les persones, les que parlen i les que es deixen gravar les idees en el cap, les que es veuen abrigades per un relat oral; i més avant, quan és escrit, no deixa de ressonar-mos al cap o de rascar-mos el pensament quan fixen la mirada en el rastre d'arraps que queda de l'oralitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada