Les llengües són limitades, més limitades encara des del dia que alguns les van convertir en escuts identitaris i ofensius. Totes les llengües són la mateixa llengua, de la mateixa manera que totes les «races» són la mateixa «raça» (ara que sabem que no existixen les races) i totes les terres són la mateixa terra. Vivim en una bambolla planetària, però la nostra condició i les nostres dimensions humanes mos fan somiar i creure que estem a punt de perdre-mos en l'infinit. Molt sovint mos deixem dur per la temor ressonant d'un buit de desconeiximent que sentim dins nostre. I no sempre sóm capaços d'entendre-ho i d'aprendre que no podrem omplir-lo mai del tot fins a obtindre totes les certeses.
En el diari m'apareixen tres paraules castellanes que em sembla que no havia sentit mai: retrechero, encartar (el diccionari no conté el significat que li dona el diari), albarrada. Trobe que no apareixen en el Quixot. Els límits sempre estan un pas més llunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada