Làmpara em pensava jo que ja havia aparegut pels diccionaris, però observe que no(*), que la proposta lèxica per als mitjans de comunicació que féu Emili Casanova en 1990 no ha estat acollida en este cas pels diccionaris. Amb tot, es tracta d'un col·loquialisme ben estés i documentat (si no vaig errat, apareix en Vida privada de Josep Maria de Sagarra). Al capdavall, mirant d'aclarir d'on ve eixa curiosa forma amb dental, no aconseguixc documentar-la més enllà del segle xiii fins que torna a aparéixer en 1918. ¿Llavors?
Bé, segurament amb estes raons estic provocant alguna cosa com el que comenta Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 61):
Segons el nostre parer, una de les qüestions més preocupants del model autonomista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou. Amb l'accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriorment com a col·loquials i l'obertura a l'acceptació d'interferència lingüística, els agents culturals que havien protagonitzat la lluita per la dignificació de la llengua (els sectors universitaris, el món de l'ensenyament i l'àmbit editorial) han vist impugnat el seu capteniment lingüístic massa radicalment.
M'ha fet gràcia sobretot eixe «massa radicalment». És a dir, que a algú li ha cogut alguna cosa. En tot cas, l'autor descriu i etiqueta dos models enfrontats d'estandardització valenciana, autonomista i unitarista, però em sembla que són etiquetes innecessàries i, de fet, es tractaria més aviat d'un recurs per a deixar de valorar les aportacions de cada sector implicat en la promoció de l'ús del valencià. Una cosa com si a mi em digueren que no sóc «necessàriament secessionista». No, no em va coure, perquè delatava a qui ho dia més que qualificava a qui ho rebia.
En fi, coses de la tribu. Una miqueta com eixa baralla que s'inicià amb l'article d'Emili Casanova demanant que s'instaure definitivament una denominació per a la llengua («valencià», en concret), però que segons Alfons Esteve (Levante, 19.03.2009) la qüestió no és només això, sinó el detonant real és la negativa de la Generalitat valenciana a subvencionar actes de la universitat que continguen el glotònim «català».
Si això és cert, estem on estàvem, en que el problema rau on sabem i no en la descoberta de models unitaristes o autonomistes, sinó en les mil i una maneres de fer-mos agafar mosques. No és el nom —i menys des que els tribunals i l'avl ho han deixat ben clar— sinó l'ús. El desús, per ser més precís.
Si algú té interés real per la llengua, no cal anar a ballar-los els nanos als governants i dirigents polítics (del pp o del psoe). Per contra, cal exigir-los que complixquen les seues obligacions, les de l'administració en general. ¿Quants acadèmics i altres tants que estan tan preocupats per la llengua paguen els rebuts en valencià?, ¿parlen amb amics, parents i desconeguts en valencià?, ¿han fet mai una reclamació a la Generalitat, al síndic de greuges o a l'avl? Ui, com m'imagine que està el pati.
Nota: el salt 2.0 sí que l'inclou.
No he llegit el llibre de Pradilla, però sempre que l'he escoltat parlar en conferències m'ha agradat molt. Almenys, sap comunicar, és clar, senzill i és coherent i no només es dedica a descriure, sinó que expressa "propostes de millora" (des del punt de vista de la normativa i de l'estàndard dels mitjans de comunicació, dels pocs) com la que té en compte el parlar de l'antiga Diòcesi de Tortosa allò que ell anomena estàndard "transautonòmic".
ResponEliminaAra bé, tens raó: tots aquests debats són estèrils sense l'ús i les discussions sobre el nom no tenen sentit si no van acompanyades amb actuacions. I la Universitat, moltes i moltes vegades, no actua en la societat. Això és el que jo pense, clar. El llibre de Pradilla, me'l recomanaries?
Salutacions.
Estic bastant d'acord amb la teua apreciació sobre la universitat, i és lamentable, però al cap i a la fi, eixim d'allí i mosatros sí que podem actuar en la societat. El que seria més greu és que tampoc ho férem.
ResponEliminaQuant al llibre de Pradilla, com que t'interessen l'autor i les qüestions, és clar que te'l recomane. Amb tot, jo estava interessat sobretot en els dos primers articles més relacionats amb la política valenciana, que me s'han fet curts.
Per a aprofundir sobre eixa qüestió acaba d'aparéixer un llibre d'Anselm Bodoque sobre les polítiques lingüístiques valencianes del 1983 al 2008 que suposa que caldrà consultar.