Cafissos de Xàtiva

Havent salvat el planeta amb l'apagada d'una hora, reprenem el consum elèctric.

Fem una nota gastronòmica. Si aneu a Xàtiva, al peu del castell, només començar a pujar-hi, hi ha La Maga, un restaurant (i casa rural) d'ambient senzill i agradable i que oferix un menú ben ajustat quant preus i plats. Hem tastat l'arròs amb pollastre de corral, pebre i all que m'ha semblat molt bo. Fins i tot tenen una carta de vins acceptable: hem triat un Cepas Viejas (mencía, 2005). Takse i Emili s'ha fotut unes bones galtes de porc.

A l'hora de les postres, se'ls havia acabat el vi dolç, però mos han deixat ambientar el lloc amb el disc de Manel, un grup de Barcelona que acabem de descobrir —regal d'Emili—. I cap al castell, més que res, per cremar-ho tot.

Abans de pujar, li hem demanat a una dona que agranava per la font de la Roca, però resultava que era de Benigànim, que només feia quatre anys que vivia en Xàtiva i que no eixia del seu redol. Per tant, mos hem deixat eixa font també per a un altre dia.

En canvi, sí que hem entrat en el museu de l'Almudí —que no sé massa bé per què els diccionaris escriuen «almodí»— abans de dinar. A més del típic i tòpic retrat de Felip V cap per avall, hi havia alguns quadres interessants. I el que era l'almudí. Com en el de València, hi ha unes quantes inscripcions referents a l'arribada de gra, la majoria en castellà del segle xviii, però una del xvii en valencià amb la paraula «cafís», que és una paraula que supose que ara només s'usa en l'expressió «animalaes a cafissos», que és pel que em sona a mi.