Un dia d'orats. Tot el sant dia marcat per la docència del Transit, el programa de traducció assistida per ordinador que ens han instal·lat finalment. La veu persistent de l'explicació a cals traductors interferia en la calma poc substanciosa de les intervencions parlamentàries.
Després he hagut de comprovar si consultàvem la versió «correcta» del Salt 2.0 —la que conté la paraula làmpara—. Per si algú no ho sap, el Salt permet tindre diverses versions del diccionari de consulta alternativa. Això va bé, sobretot si vols cenyir-te a la que l'avl considerà oficial en son dia, perquè cada versió nova del programa ha incorporat versions diferents del diccionari, sense cap pauta o lligam previsible entre elles.
Més tard, m'havien d'instal·lar el Transit, aixina que he hagut de desconnectar el Cruzer. Ai, no he tret la llapissera i això ha provocat un error després que m'ha deixat sense Firefox la resta del matí. He hagut de recórrer a l'ie de Microsoft, el navegador apegalós i embotinador que tot ho empastra. Bé, ja ha passat tot. En casa he he fet reviure la llapissera.
I ara hauríem de parlar de la crisi. El que no hi ha és crisi d'idees: hi ha articles en el diari receptant noves actituds professionals; és moda la intel·ligència emocional, els líders dialogants i empàtics; ja no s'estilen els caps malcarats i antipàtics, renegons i tirans egoistes... ¿Vols dir que abans recomanaven això per a ser cap de res? ¡Era per això!, vaja.
Per una altra banda, m'ha atret un article que ressalta que la justícia, encara que només la reclame i l'aconseguixca fer surar un individu, té un abast general. No és la primera volta que passa, n'hem sentit a parlar bona cosa, des del cas Bosman en futbol, el cas de la valenciana que denuncià el soroll imposat i no esmenat per l'ajuntament de Rita Barberá, al cas de les raquetes de tenis d'un austríac que ha tret a la llum que el secret és incompatible amb les normes, segons els tribunals europeus, i per això ha caigut el reglament sobre els escorcolls dels aeroports. Puc afegir que jo faig la meua part amb les queixes al síndic de greuges. Algunes tenen èxit i tot.
En el mateix diari, un altre article sobre la cleptocràcia (escrit per Félix de Azúa, El País, 23.03.2009), m'ha semblat pertinent, però m'ha deixat un regust impertinent pels exemples —que vullc pensar que eren adients— que exposava: Montilla i Carod Rovira. Doncs, n'hi havia moltes més mostres gruixudes per a triar i remenar, sobretot per ací, més cap al sud dels països catalans, eixe petit país emblanquinat culturalment que alguns encara coneixem com a País Valencià, tot i que ara es diu oficialment Comunitat Valenciana.
I això de l'emblanquinada té a vore amb una article «sensacional» de Gregorio Belinchón, «Al cine, mejor sin política», que seria un article interessant, si no fóra tendenciós («impone», «bomba», «mina», «revolcón al mercado»), a més d'interessadament desinformador:
Oberta la porta en Catalunya, ¿què passa amb el País Basc i Galícia?
L'ànsia de Belinchón per ridiculitzar les ànsies imperials de les formigues localistes que tanta por els fan als imperialistes ridículs espanyols desconnecta Galícia del portugués, el País Valencià del català i, ja posats, el País Basc d'Idaho.
Finalment, la cirera terminològica del Termstar: xml, tbx, dtd, Martif, xslt... Demà, més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada