Continua la matraca publicitària en les Corts. Els consellers i diputats del pp estan encantats d'haver vist nàixer en el portal de la Generalitat el president Camps, el millor president de la història de la democràcia, segons diuen. La veritat és que és reconfortant saber que això siga aixina, perquè ara que s'acosten temps de crisi, amb totes les mesures que deu haver adoptat previsorament el president Camps —i els seus predecessors Oliva i Zaplana—, el País Valencià serà un refugi, un port segur, un estel en l'horitzó que guiarà i salvarà l'occident i el món sencer. Tal com diu l'anunci que passen per la ràdio: tots tindrem faena i cobrarem el subsidi de desocupació encara que estigam treballant.
Per contra, per molt encantats que estiguen d'haver-se conegut, dels beneficis que això els reporta i dels deutes que ens genera a la resta, que això no els importa, el que pot ser terrible és que la resta del personal que no és del pp, tot i que li vota per algun motiu que entenc —vegent les alternatives electorals—, un dia obrirà la porta de casa i pot ser que els passe el que diu Paul Krugman (New York Times, 15.02.2009):
A estes altures, tots coneixen la trista història dels inversors als que Bernard Madoff va enganyar. Miraven els seus extractes de compte i pensaven que eren molt rics. Però llavors, un dia, descobriren amb horror que la seua suposada riquesa era producte de la imaginació d'algú altre.
Perquè, clar, el model que proposa el pp és eixe, el de la imaginació d'algú altre: d'ells en el vèrtex de la piràmide del poder econòmic, social i espiritual. Un nou feudalisme per la gràcia d'algun déu. I per les notícies que tenim, l'alternativa del psoe, alerta, és només el feudalisme del psoe. Foc i brases.
Per cert, repasse què ha dit Cholbi Diego en les Corts: poc més que «jo no he tocat el micro», «deu haver estat un error», «no volia dir res»... Res a vore amb la seua activitat dels anys huitanta que podem trobar en una nota del diari El País (26.07.1986):
Des que va prendre possessió, fa tres anys, són prop de 1.000 les preguntes que a través de la cambra ha plantejat al Govern valencià. Tan gran productivitat li acaba de costar al Parlament autònom unes 200.000 pessetes, el cost aproximat de l'últim exemplar del Butlletí Oficial de les Corts Valencianes, en el qual 60 de les 64 pàgines que consta han hagut de dedicar-se a contestar les últimes 52 preguntes del curiós parlamentari.
Més que curiós parlamentari, la seua biografia té altres dades, segons podem trobar en el Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2005 [pdf]:
Diputat a Corts i senador. Mestre de primer ensenyament i Graduat Social. Es va iniciar en la política en les files de Falange, on fou oficial instructor i cap de centúria del Front de Joventuts. Va ser professor d'Educació Física i Formació Civicosocial en els últims anys del franquisme en l'Institut de Dénia i en alguns col·legis privats d'Alacant, així com preceptor (1964) i cap d'estudis del Col·legi Menor José Antonio d'Alacant. Regidor de l'Ajuntament de Dénia i conseller provincial del Moviment. Va ser també inspector provincial del Moviment i des d'abril de 1970 fins a agost de 1972 va ser sotscap provincial del Moviment. Posseïa llavors nombroses condecoracions falangistes. Va marxar posteriorment a Madrid, on va ingressar com a funcionari —tècnic de radiodifusió— en Televisió Espanyola. A través de Martínez Esteruelas —a qui va conéixer quan aquest estiuejava a Xàbia— va començar a col·laborar amb el Ministeri d'Educació i Ciència, on al gener de 1974 va ser nomenat sotsdirector general de Formació Professional i inspector extraordinari. La seua transició a la democràcia la va iniciar en les files de Reforma Democràtica, amb Martínez Esteruelas i Fraga. Va ser un dels impulsors en la província d'Alacant de la Unió del Poble Espanyol, que en 1975 dirigia Adolfo Suárez, formació de la qual en 1976 va ser secretari executiu de províncies. Posteriorment, es va integrar en Aliança Popular, com a agregat a la Secretaria General (1988). Va ser senador en la segona legislatura (1982-1986), designat per les Corts Valencianes, i diputat al Congrés per Alacant en tres legislatures (1986, 1989 i 1993). Ha estat també diputat a Corts Valencianes en quatre legislatures, les de 1983, 1995, 1999 i 2003, síndic i vicepresident primer de les Corts Valencianes. En 2004 va ser designat senador per la Comunitat Valenciana. Ha ocupat sempre càrrecs orgànics en Aliança Popular i, després, en el Partit Popular, i pot ser considerat un model de polític professional que ha sabut sempre adaptar-se a les circumstàncies.
Aixina es fan els «altres».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada