Supersticions monolingües

La primavera m'està fent trontollar la neurona. I no sóc l'únic a qui li passa això. Els diputats en les Corts de Madrid accepten votar un informe que no coneixen. Al capdavall, una nova demostració que sobren quasi tots, si no tots. És a dir, que si això és la «representació» que fan de la voluntat dels ciutadans, quedem ben retratats.

I un titular d'ahir en el diari El País: «Fracasa la campaña para que la ue defienda la educación en castellano», notícia de Ricardo M. Rituerto. ¡Nyas, coca! I ara els que mos n'alegrem, es suposa que ens hem de sentir culpables de no defendre això que en diuen «l'educació en castellà», que no és sinó una manera indigna i vergonyosa de referir-se a la imposició i generalització del monolingüisme d'alguns castellans.

La cosa més «graciosa» de la notícia, com és habitual, és:

El Partit Popular s'havia queixat de la primacia de l'educació en els idiomes cooficials espanyols en les comunitats autònomes que els posseïxen, acceptada pel Tribunal Constitucional i pel Consell d'Europa.

Cal tindre en compte que el castellà també és cooficial, però és una qualificació que volen evitar-li. En segon lloc, totes les comunitats autònomes, segons ho exposa el pp, «primen» un idioma cooficial, encara que siga el castellà. Per tant, ¿què pretenen els dirigents del pp? En realitat, no res, crear mal ambient i traure rèdit electoral. Això de la llengua només és un instrument més —una arma, podríem dir tendenciosament— en la lluita per aconseguir el poder polític. Malauradament, sí que reflectixen un estat de pensament malaltissament adherit a la intolerància, l'al·lofòbia, l'odi als altres i, encara ara, a la ficció que hi havia un estat feliç anterior a Babel. El mal és que tot això és una perversió (lingüística) políticament transversal que ningú ha aconseguit mai demostrar positivament ni ha pogut conrear pacíficament. Mos movem en el terreny de la superstició.