La transparència del fem

Encara estic digerint la sorpresa de vore un dirigent del pp valencià donant explicacions sobre els contractes que firma amb empreses privades. No em referixc als de Serafín Castellano, que hem sabut que cal ser amic seu per a que te'n firme alguns èticament, i legalment, si cal, també. No, la sorpresa és més d'una hora de discurs del conseller Rambla Momplet amb un detall de dades que fins fea unes hores eren poc menys que un secret d'estat (però versió secret de la sària), que no podien explicar on anaven a parar els diners públics perquè hi havia dades personals privades que havien de protegir i altres mil excuses sospitoses.

Supose que mos recuperarem més ràpidament del disgust, que no de la crisi, quan assumim que tots eixos doblers «invertits» en concerts, festes, fundacions i actes pomposos de tota casta que havien de fer navegar el País Valencià a tota vela seguint la direcció primer d'Eduardo Zaplana —sospitosament invisible— i de Francisco Camps després, no han mogut la nau ni un mil·límetre més enllà del que les plaques tectòniques han permés.

Ara cal que mirem per la finestra i observem que la plaça on vivim pot millorar, però fa més de dotze anys que pot i no hi ha ningú que s'ho propose realment, perquè el negoci polític és un altre i no sé si realment haurem de lamentar la «transparència» amb què ara ho sabem. Sempre era un bon analgèsic pensar que era cosa de la fatalitat. Com les dos derrotes del Barça de hui.