Eficàcia comunicativa

Havia de fer neteja d'uns diaris que arrossegue, però només ho faré parcialment a partir d'una citació de Paul Krugman (El País, 01.02.2009):

Esta és, en primer lloc, una crisi provocada per un sector financer fora de control. I si no hem estat capaços de controlar eixe sector, no ha segut perquè els habitants dels eua, «col·lectivament», s'hagen negat a prendre decisions difícil; els ciutadans dels eua no tenien ni idea del que estava passant, i la majoria de la gent que ho sabia pensava que la liberalització era una idea estupenda.

Si canviem el tema, pensem ara en la cultura, la llengua, el projecte col·lectiu com a país, i el lloc, i pensem en el País Valencià, la citació funciona perfectament, segons el meu maldestre i atrabiliari parer.

Ahir, el futbet no va anar gens bé. No em donen joc, i estic convençut que és per enveja, els deu semblar que els eclipse. Sort que no sóc especialment vanitós i que perdre sempre és una oportunitat de millorar —i tinc molta experiència millorant.

Vaig tindre ocasió de parlar amb l'àrbitra, que deu ser andalusa de llengua, i li vaig haver de fer repetir el que mos havia dit abans de començar, perquè no l'havia entesa. Crec que això també és una de les possibilitats que no ha tingut en compte Sebastià Alzamora en el seu article «Blaveros catalans» (Avui, 14.02.2009):

[...] Així doncs, davant d’un auditori reduït, el meu amic va dur a terme la seva al·locució i ho va fer, lògicament, en el seu català de Mallorca. Fins aquí, res de remarcable. La sorpresa la va tenir en obrir el torn de preguntes i trobar-se amb una objecció repetida no per tots, però sí per bastants dels assistents: que no l’havien entès. Tots eren, convé subratllar-ho, catalanoparlants de tota la vida, però els costava d’entendre algú que els xerrava en mallorquí. [...] Un problema que tan sols pot ser d’actitud, i més concretament d’una barreja de mandra, displicència i una cosa difusa que, per qualificar-la d’alguna manera, en diré arrogància. [...]

Crec que s'enganya fàcilment, perquè encara recordem els primers temps de la tv3 per ací, o les pel·lícules argentines, que necessiten un rodatge de deu minuts. En tot cas, la culpa és de «l'eficàcia comunicativa» —Mònica Terribas dixit, ¡ai! (Avui, 14.02.2009)—, que més aïna és ineficàcia i que fa que la tv3 tinga com a referent un país cada dia més petit, en lloc d'un espai de referència amb eixa llengua que entenen José Bono i Helena Garcia-Melero. L'Helena fins i tot la parla sovint.