Els fets i els embolcalls

Comentava Soledad Gallego-Díaz en el diari El País («Menys esforçar-se, més exigir», 08.02.2009):

[...] Sincerament, és més probable que les coses vagen millor si els ciutadans pressionen molt.

[...]

En lloc d'escoltar els apòstols del sacrifici, l'abnegació i la renúncia, als qui prediquen l'expiació (dels mals i pecats comesos per altres), els ciutadans podríem fer més cas als debats sobre els canvis que cal introduir en els sistema i exigir als nostres polítics i representants que hi participen, que hi exposen les seues idees, que ens les expliquen i que les defenguen ens tots els fòrums en què participen.

Com sabem massa bé, quan un polític, posem per cas que Francisco Camps Ortiz, parla reiteradament i repetitivament de l'«esforç» que fan les institucions que ell dirigix, simplement està fent retòrica i disfressant amb paraules boniques que està abocant els diners de la ciutadania en interessos oligàrquics. Ben cert és que podríem dir que aixina està muntat el sistema polític de democràcia periòdica i irresponsable. ¡I tant! Però, una vegada aclarit això, el problema és el de sempre, coses de física, química, matemàtiques, llengua, biologia, història, ciències naturals... No parlem del sistema educatiu, sinó de la capacitat de conéixer i usar les eines de què mos dotem i amb les quals volem dotar la resta de les persones amb què convivim en societat. Per això els barracons, la falta de recursos sanitaris i socials —comparat amb la mitjana europea—, són fets ben consistents que anul·len els efectes de la (possible) llibertat de càtedra i, per tant, anul·len l'autoestima i la capacitat d'exigència de la ciutadania.

Casualment, i quina coincidència, m'arriba un missatge del inefables socialistes municipals valencians referent al seu web indecentment gestionat quant a la llengua. Ja en vam parlar (06.12.2008) i ja sabem que la previsió sobre els dirigents actuals no és molt positiva. Amb tot, faig l'«esforç» de tornar-los a escriure:

Bé, començaria per resoldre la subsidiarietat o subordinació del valencià respecte del castellà. En altre cas, no esteu fent més que confirmar que les iniciatives tan esbombades per vosatros des de la Llei 4/1983 no són més que un engany persistent i insidiós. Això ho podem pensar (i comprovar) en el cas de molts membres i dirigents del PSOE, entre els quals els diputats que no saben expressar-se en valencià en les Corts valencianes ni en este web (com mostra el vídeo, amb l'aparició darrere del parlament de Carmen Alborch de la denominació del «Grup Municipal Socialista / Ajuntament de València»), però esperaríem que no fóra una directriu del partit.

Per a això, caldria que este web tinguera nom i adreça en valencià, per a entrar-hi directament, sense haver de passar per la versió castellana ni haver de vore —com en este formulari de suggerimens— el valencià entre parèntesis.

Realment, si ni tan sols sabeu gestionar un web lingüísticament, ¿què podem esperar de vosatros?

No podran dir que no els pegue la vara. D'això és tracta.