L'últim número de la
Revista de Llengua i Dret (56) em sorprén amb una
rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l'autor d'un article sobre la traducció al català de València de la Constitució europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, autor d'un
article de diari bastant
eloqüent —per dir-ho d'alguna manera—, confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell aclarix que no té cap confusió en eixes qüestions. No és precisament tranquiŀlitzadora eixa afirmació, ja que llavors haurem d'entendre que el seu article no contenia cap fonament més que una certa prepotència iŀlustrada amb caricatures lingüístiques.
Bé, no tornarem a comentar les favades que una suposada «indignació» li fan vindre a la ploma al llavors president de la secció filològica de l'
iec, perquè es reflectixen clarament al començament i al final:
...la normalidad de un idioma pasa por que sea tratado dignamente.
[...]
...la subsistencia o la decadencia de cualquier idioma dependen, antes que de otro requisito, de la opinión que de él se tiene.
Si no li pega, li diu. Pot anar a Irlanda a preguntar com n'estan, del gaèlic... ¿De què parla quan parla de normalitat? ¿De què parla quan parla de dignitat? ¿De què parla quan parla d'idioma? ¿De què parla quan parla de subsistència o decadència? ¿De què parla quan parla d'opinió? Tenint en compte el correlat lògic, la traducció valenciana era anormal, indigna, no sé ni si tan sols idiomàtica; i tenint en compte la seua opinió sobre el valencià usat per a la traducció, la llengua catalana al País Valencià —d'acord amb els prejuís estètics de Martí i Castell— és absolutament decadent.
L'article de rèplica de Martí i Castell només mos aclarix, per tant, que sí que entén la diferència entre geolecte i registre. Però poca cosa més. Continua sense aclarir què és eixa situació que tenen els «parlants de llengües que viuen en una situació normal»; no explica com fan les llengües —i no les convencions socials o periodístiques— per a delimitar els usos d'elles mateixes; com pot ser que «l'aportació més valuosa del segle
xx en favor de la normalització lingüística» siga l'obra de Pompeu Fabra (gramàtiques i diccionari) i no la recuperació dels drets democràtics, entre els quals, una miqueta dels drets lingüístics.
Si no fóra qui és, és clar, l'article de diari no haguera tingut més ressò que eixos articles que sempre estan renyant els parlants per conforme parlen en lloc de renyar els qui els impedixen usar eixa llengua, com si el problema fóra estètic i no legal. Però com que l'autor era president de la secció filològica de l'
iec, l'article va tindre ressò i respostes. I ara tenim una nova aportació de Martí i Castell que confirma que, en estos àmbits, no fa articles de massa profit. Entre altres detalls, no crec que siga res consistent el fet de convertir en dogma d'actuació una obvietat dita per Fabra:
...l'adopció en la llengua escrita d'una forma única no pot ésser sense sacrificar l'una o l'altra d'aquestes variants dialectals.
Ei, més clar, aigua, si només en vols una, la resta és clar que no les tindràs en compte. Caldria explicar més aviat quin és el motiu i el benefici d'eixe sacrifici, que en lloc de ser la conseqüència de l'ús sembla que Martí i Castell el vullga convertir en la deixuplina compensadora de la impossibilitat política. El final de la seua rèplica ho explica tot:
Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d'aleshores ençà hem obert molt la mà...
Han obert la mà, vaja. I, sens dubte, també li servix per a agarrar mosques. Avant.
