Una goteta de dolç

Sí, hem d'insistir, la desocupació va amunt i amunt: podrien omplir unes quantes places de bous a canvi d'entrepans, si calguera. I el que és el més curiós del cas és que els que es queden sense faena no són els malfaeners, els ineptes, els qui menys aporten a la societat, els qui treballen afonant empreses i serveis públics i privats, ben al contrari, eixos continuen en els seus llocs i cobrant sous, primes, pensions i indemnitzacions. Ahí tenim els exemples paradigmàtics d'Olivas Martínez i Camps Ortiz —i podríem trobar-ne de socialistes, com ara Lerma Blasco ocupant el seu lloquet en la terra mítica de la política que és el senat espanyol—, que encara que les dades indiquen que són un fracàs com a gestors socials i empresarials, és innegable que són uns portents com a líders, com a membres d'eixa maquinària que són alguns partits polítics associats amb les oligarquies.

I tot això, a pesar de sabut, al cap i a la fi és assumit. Les formigues cuiden dels pugons a canvi d'una goteta de dolç. Alguna goteta de dolç mos donen també, i es veu que això és prou i massa:

I una cosa queda clara, en el meu partit, quan es parla en valencià, la gent està feliç i aplaudix, i diguem «¡parlem en valencià!»; en el seu partit, ningú de vosatros diu que parleu en valencià, perquè si tu digueres que parles en valencià, sí que tindries un gran problema en el teu partit, perquè vosatros no anomeneu el valencià valencià. Mosatros, sí, amb orgull i amb estima. Moltes gràcies.

Vejam-ho:

En canvi el web del pp valencià només té en valencià la façana secundària: els continguts reals només estan complets en castellà.

I Blasco Castany darrere, aplaudint els deliris demagògics i mentirosos de Camps Ortiz sobre el nom de la llengua, perquè el valencià són els últims segons de la seua intervenció i només hi parla per a polemitzar sobre el nom de la llengua, però no per parlar, conversar, dialogar, debatre, discutir sobre economia, drets socials o obres públiques, només per a l'insult, la mentira, la polèmica o l'exaltació cínica.

Un tio meu es queixava de la pensió que li havia tocat, però ahí el tens votant contra els seus propis interessos, els de la major part de la població. No mos han educat per a la responsabilitat, sinó per al dolç. I això encara ve de quan Franco.