Una confiança de por...

Fa molt d'aire hui. Volant volant m'ha arribat la felicitació nadalenca d'El Corte Inglés. Jo diria que per a això també hi hauria d'haver crisi, però no conec els seus comptes. Diuen que als funcionaris valencians mos volen retallar ara un deu per cent el sou. És a dir, que hem de complir amb Ecclestone, l'enterro de la cam i Bancaixa, Terra Mítica, l'aeroport per als conills de Castelló, la brossa de la muralla àrab del centre de València, els cotxes oficials i els assessors àulics per a quaselvol mamonada, com ara privatitzar els beneficis (subvencions, concessions i concursos fraudulents) i socialitzar les pèrdues (injeccions de liquiditat, en diuen)... O la més grossa, els minijobs, les minifaenes, que són la disfressa d'una altra manera de retallar el sou i les prestacions sense cap benefici social sobre un contracte fix discontinu, tal com vam poder sentir no fa massa en la ràdio quan un economista li ho aclaria a Sergi Arola, que estava ansiós per poder llogar mà d'obra tirada (que ni tan sols ja barata) per als seus restaurants.

En fi, la fada de la confiança, tal com repetix Paul Krugman, continua sense aparéixer, si és que algú encara pretén invocar-la, ara que el bruixot de l'austeritat fa el mateix efecte —no cap de positiu per a tots—, però molta més por, que sempre els va bé . ¿Què se n'ha fet d'aquell pla Confiança de Camps Ortiz? ¿Com anem a confiar en un càrrec públic que no demana factura ni tíquet de compra —si és que paga les facture en metàŀlic, tal com emfasitza en el jutat—? Això ho vivim tots cada dia, i més que «confiança» se'n diu mercat negre i economia submergida. Ai, aquells temps en què tot anava tan bé resulta que només era un fulletó televisiu, una mala peça de ficció. I les eleccions —les autonòmiques i les estatals— han mostrat fins a quin punt la ficció aquella és ara melancolia.