Un poc de correspondència amb què m'honora un membre eminent de l'iec —aprofite per a donar un poc de llustre a les meues activitats; i fins ací l'autobombo—, que encara està immers en una polèmica sociolingüística i normativa que supose que va calcular però que això no fa que et deixe satisfet. Doncs, que em sorprén un poc, perquè em fa notar que el que més l'afecta és que algú «faci derivar una animadversió de part meva contra cap part dels territoris de llengua catalana o dels Països Catalans». El cas és que valora que jo no haja entrat en eixes qüestions, en «interpretacions de sentiments». I no ho he fet, és clar, perquè no ho solc fer, no hi veig la pertinència, a pesar de l'èmfasi que hi ha qui posa quan parla d'«amor» a la llengua, als valencians o a la terreta... Jo no m'estime gens la llengua, ja ho dic ara, ni la terreta, ni els valencians, ni els vallers. En canvi, m'estime moltes altres coses que no declare en fals, i tot allò ho deixe per al debat permanent sobre el que és legal, ètic i just.
En general, trobe que els «amadors» públics i cridaners d'eixes entitats coŀlectives només pretenen justificar amb eixes declaracions amoroses alguna malifeta o alguna idea (lingüística o gramatical) sense massa fonament. En un altre àmbit, per entendre-ho millor: ni Zapatero odiava els valencians —tal com hem sentit repetir a alguns politicastres—, ni els pepers que tant diuen que se l'estimen ho fan realment. Això és parlar per a confondre. En realitat es tracta d'economia, de deures, de drets, de salut, d'educació, de gestió pública. I això és el que estafen amb l'amor. ¿Amor? Amor de fregar els metalls, que diu ma mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada