divendres, 7 de febrer del 2025

Antiparres funcionarials

Tenint en compte la meua experiència laboral com a tècnic lingüístic funcionarial, trobe que qualsevol faena deu ser més interessant i enriquidora, en general. Probablement, també deuen ser més pesaes, tedioses, mal pagaes, poden ser molt més perilloses, insegures... Però tenen una part positiva que les crec que aporta capacitats i coneiximents que no s'obtenen en la meua rutina administrativa. Estic pensant en l'enriquiment personal del contacte amb persones molt diverses en situacions ben variaes amb estats d'ànim, llengües, costums i cultures que poden ser quotidians, però també inesperats i sorprenents.

L'administració pública, en concret, les Corts Valencianes —i el que conec de la Generalitat—, són un carreró d'una direcció en què s'ha instaurat una cultura de la rutina, la inèrcia, la submissió i l'obediència acrítica. No es tracta de modernitzar la institució i millorar els procediments, sinó de portar antiparres, seguir el solc dels predecessors i aprofundir la carrerà que guia el camí cap a la jubilació. El neofeudalisme i la burocràcia absurda decimonònica són les pautes recurrents. No sovintegen els facilitardors de la democràcia.

Espere tindre ocasió de farcir d'exemples estos apunts massa inconcrets i improvisats. Ho deixe ací. Encara em falten massa anys per davant. I que les meues eixides de solc no me'ls allarguen encara un poc més.

dijous, 6 de febrer del 2025

L'ànec coixo

Hi ha coses que vegem vindre, però que anem ajornant, que deixem de vore i que acabem oblidant, i algú és possible no tan sols que en traga profit, sinó que mos estiga posant a bollir com allò de la granota i en el perol d'aigua gelà al foc.

Ho dic perquè ara que senc que diuen que Google ha decidit sumar-se als acòlits hipòcrites del neofeudalisme trumpià (El País, «Google abandona sus políticas de diversidad en la contratación en plena ofensiva trumpista»), 🔗 note que estic molt lligat, quasi presoner, a totes les «facilitats» en què he consentit deixar-me atrapar en la gestió de massa coses: navegador, correu, contrasenyes, blocs...

M'he de desenganxar, però no sé si ho podré fer, si m'ocuparà molt de temps, si tinc alternatives pràctiques... Ja vorem si passe este bloc a Wordpress i me l'alce en un servidor propi. De totes formes, pa començar, aniré provant el navegador Duckduckgo, aprofitant que Trump hauria de ser això que diuen allà en els segons mandats presidencials, un ànec coixo. 🔗

dimecres, 5 de febrer del 2025

El codi sempre futur

Continue fussant en la conversió del codi html en pdf. El recurs d'un web conversor està bé, però estic mirant que també hi ha l'opció d'utilitzar les plantilles css dels documents que em descarregue, crear un document html enllaçat a eixa plantilla que vaig modificant per a que s'ajuste al que pretenc, i finalment, quan té l'aspecte que em va bé, fer una impressió en format pdf de la pàgina.

He mirant d'aprofundir un poc —la plantilla pot fer que els talls de pàgina tinguen un punt predeterminat, que les notes vagen al marge a la vora del text...— perquè hi ha webs que mostren un aspecte agradable en el navegador, però que donen un mal resultat com a document pdf. I aixina faig hores davant la pantalla. Sort que ara estic amb el totxo integral de L'arab du futur de Riad Sattouf, 🔗 que em permet desentendre'm de la lletra electrònica i em porta un poc a una infància més artesana, a poc a poc elèctrica, amb alguns ressons vitals, polítics i ideològics que m'abstrauen alhora que em constaten.

dimarts, 4 de febrer del 2025

La troballa del codi

En lloc de convertir documents editats en Word, com que extrac i edite codi de pàgines web, pegue una mirà en la xarxa i trobe que sí que puc convertir el codi html directament a pdf en línia: es tracta del web de DeftPDF 🔗. Em falta trobar una aplicació que ho faça encara més directe i que tinga alguna opció més, però és un recurs senzill i pràctic que m'evita anar combinant codis i formats entre programes i webs de conversió.

Trobe que no arriba a serendipitat —terme i circumstància més mudaors: els propose als del dnv que incloguen la paraula—, perquè jo sí que esperava que hi haguera algun recurs d'eixe tipus, però no deixa de ser una troballa afortunà.

dilluns, 3 de febrer del 2025

Lo coŀloquial

Diverses universitats promouen unes jornades al mes de maig sobre «el col·loquial»... Em sembla que eixa referència encobrix un element lingüístic que ells mateixos diuen rebutjar de tant en tant quan es posen doctes: «lo coŀloquial», amb eixe article nominalitzador... En realitat, estan fent referència a alguna cosa inconcreta que no sabem com denominar o que es pensen que queda clara i que és qualificà com a «coŀloquial». Em sorprén que facen un títol d'eixe estil tan ambigu o inconcret. De totes formes, com que són jornades d'estudi, és possible que al final puguen explicar de què estan tractant.

A banda d'això, el títol de les jornades es centra únicament en els mitjans de comunicació, tot i que en el programa provisional previst pareix que s'estenen més enllà, fins a la realitat mateix, fins a l'ensenyament, inclús fins a les situacions conversacionals. Per tant, alguna intuïció podem tindre sobre el tema: mos estem referint al registre col·loquial. Seria bo que ho explicitaren, perquè aixina es pot entendre millor que la llengua regulada acadèmicament, que tractar la formalitat i la informalitat de les produccions comunicatives, també permet atendre els trets de l'intercanvi quotidià, la coŀloquialitat de l'expressió diària. Al cap i a la fi, ja ho sintetitzava Lluís Payrató (Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana): 🔗

El registre col·loquial actua com a nucli del repertori lingüístic d'un parlant (natiu) i en constitueix una varietat estilística imprescindible.

Paradoxalment, el «nucli», que hauria de ser al centre de tot, és ben sovint ignorat o bandejat com a marginal. Esperem que les jornades ajuden a centrar un poc lo que siga això de «lo coŀloquial».

diumenge, 2 de febrer del 2025

Cita dominical / 846: Benet Salellas i Vilar

Mirant les dades i la legalitat.

Quan els tribunals europeus ens parlen de mesures de promoció que puguin ser avaluades des de la legitimitat d’objectius, d’idoneïtat i de proporcionalitat, la sociolingüística ens proporciona un cànon més o menys objectiu per justificar clarament la proporcionalitat i la necessitat de la mesura.

Benet Salellas i Vilar, «La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans Djeri contra Letònia i el llarg hivern català», Revista de Llengua i Dret, 24.01.2025. 🔗

dissabte, 1 de febrer del 2025

divendres, 31 de gener del 2025

L'habilitat dels flamencs

Hi ha flamencs a la marjal a l'altura d'Alfafar, per la carretera del Saler. Allà on parem per vore'ls, sempre estan massa llunt, aconseguixen mantindre's a molta distància. Tenen un to més pujat i rogenc a les ales. Estan molt escampats. Pareix que es posen tots d'acord per a acatxar el cap dins l'aigua quan intentes fer-los una foto. Fa solet i l'airet és fresquet.

La setmana laboral ha acabat, el rotovato de l'orella dreta pareix que s'haja de cronificar, tal com es degraden de manera constant i persistent les condicions laborals i professionals. No deuria ser aixina, es suposa que hi ha un comité de riscs psicosocials que hauria de poder intervindre. Però també tenen l'habilitat dels flamencs.

dijous, 30 de gener del 2025

Deixant arrere

Durant les dos legislatures del Botànic, primer mos vam poder sentir alleujats, i segon, vam avançar molt en molts aspectes que pensàvem que no podríem mai ni tan sols intuir. Però també vam poder observar uns tics, unes pràctiques i unes idees que estaven a l'ombra del que pensàvem que havia de ser no tan sols el govern, sinó el comportament i la perspectiva dels qui treballaven per a dur avant unes polítiques progressistes, socials, equitatives, redistributives, ecològiques, d'ampliació i respecte dels drets i llibertats.

Ara, a banda de la derrota electoral i pensant que aquella força política té validesa i fonament i que mos és necessària, l'editorial de hui del Diari La Veu del País Valencià, «Els enemics a casa», 🔗 ha aprofitat una mostra dels errors que convindria esmenar i de les males pràctiques que s'haurien de bandejar, per molt tocats per la vareta de la veritat que mos pugam sentir:

Les decisions judicials que van buidar de contingut la primera llei educativa formulada pel Botànic van ser el preludi d’un seguit de decisions que comptaven amb el rebuig explícit de la major part de les entitats representants dels docents i per les entitats defensores de la llengua. Es va alertar del perjudici d’eliminar les línies en valencià, es va posar el crit en el cel davant la proposta d’homologar els títols de Batxillerat als de la Junta Qualificadora —mesura que han acabat implementant PP i Vox!—, hi va haver protestes per la derogació dels cursos de capacitació lingüística i tant Marzà com Trenzano, com també la majoria de l’alta direcció de Compromís, es van fer els sords amb les queixes emeses pels afectats.

L’última sentència és també l’última prova de fins a quin punt s’han fet malament les coses. És una prova fefaent després de molts capítols d’hostilitat i d’arrogància que mai no s’haurien d’haver produït. Davant la incompetència manifesta del Govern valencià del PP, de la seua trista dependència de Vox i de l’odi declarat que ambdós partits –que sumen majoria a Les Corts– li tenen al valencià i als valencians, cal que l’esquerra i el valencianisme no només es rearmen per apartar-los de les institucions, sinó que també aprenguen dels errors comesos.

No cal que mos flageŀlem, però podem deixar arrere la irresponsabilitat i la incompetència negligents.

dimecres, 29 de gener del 2025

«Sanitat pública»

En unes «Notes d'hospital» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 29.01.2025), l'articulista, a més de la crònica de l'estada a l'hospital cuidant de sa mare, exposava com només compartint comunitàriament els costs sanitaris —pagats amb els imposts de tots— s'aconseguix l'atenció per a tots:

És llavors quan el rètol «Sanitat pública» deixa de ser un concepte abstracte i es concreta en mil i un detalls que tindran el seu cost. Que el tenen. Només cal mirar-ho en internet. Cada dia en un hospital públic val 700 euros, sense contar el cost de la medicació i d’altres. Fa tres anys van operar mon pare d’apendicitis en aquest mateix centre. Això suposa un cost d’entre 3.000 i 6.000 euros. Però, si la intervenció haguera tingut lloc en un centre privat, el preu oscil·laria entre 25.000 i 40.000 euros. Com va dir algú, «tots som neoliberals fins que portem la nostra mare a urgències».

Afig Garí que després de l'hospital, encara hi ha atencions, cures i tractaments que s'han de tindre en compte per a garantir que les persones siguen ateses en les millors condicions:

Comprem una cadira de rodes, ens deixen un llit adaptat. Contractem una interna que conviurà amb els meus pares i els assistirà dia i nit. Per sort, ja tenim reconeguda la Dependència, així que l’estat ens sufragarà un part de les despeses.

El mercantilisme polític neoliberal massa sovint mos fan combregar amb rodes de molí que no pensem que mos afectaran. No puc evitar enviar un comentari a l'article:

Deixe passar com a mitjanament certa la frase enginyosa «tots som neoliberals fins que portem la nostra mare a urgències». El mal és que té una segona part terrible: la majoria d'eixos mateixos devots del sistema sanitari públic per a la seua mare en urgències —mare inclosa— tornen a ser neoliberals i inclús esclavistes a l'hora de llogar «una interna que conviurà amb els meus pares i els assistirà dia i nit». «Contractar»? L'explotació esclavista és més econòmica.

Gràcies per l'article i per «contractar» una persona (¿colombiana, equatoriana?, al meu poble és lo més comú) en lloc de fer com fan, que diuen que no és pecat.

dimarts, 28 de gener del 2025

Infracció de colors

Es veu que el color «marró» no és un color, sinó un invent dels francesos (que probablement havien agarrat la paraula de l'italià): 🔗 el van generalitzar a partir del color de les castanyes... Els llauraors que em van transmetre un poc de vocabulari del camp —amics d'infància, algun familiar i pocs més—, crec que no van parlar mai d'eixe color, sinó del color «roig» de la terra, quan era bona, o simplement del color «de la terra». Com que ací no és lloc de castanyes, el color «castany» crec que té a vore més amb la literatura. En això em va bé amb un comentari de Coromines: 🔗

En la meva adolescència encara no es deia quasi altra cosa que color de castanya «això és de color-de-castanya» [...] en lloc dels després generalitzats marró i castany.

Estic segur que vaig apendre a dir «marró» com a resultat de l'aplicació de la normativa en l'ensenyament, també en la meua adolescència. Com que soc de família de tintorers, recorde que es dia «marrón con moscas», que era una manera humorística de parlar del color eixe en la roba. El cas és que, sense bromes, em sona que jo sentia «marron» (sobretot en «falda marron» o «jaca marron»). A més, la «falda pantalon» també ha segut sempre un element habitual del repertori. Els «pantalons» com que solien ser en plural, no eren objecte d'atenció, i això em fea més estrany el cas de «falda pantalon». De totes formes, la meua percepció estava condicionada per l'escola i per la interferència del castellà, que afectava i afecta tots els àmbits de la vida: «mayo», «mekhillons», «melocotons», «atún», «lentekhes», etc. «Marron» va entrar en eixe calaix (habitualment, «caixó»).

Posteriorment, sempre m'ha cridat l'atenció que en tv3 hi haja gent que diga «camion». També ho vaig relacionar amb la interferència del castellà, tot i que també s'origina en francés 🔗 i, per tant, també és candidat a mantindre eixe final que ara mos sembla estrany en algunes paraules agudes acabaden en -on. Sovint, mirant a fora podem afegir coneiximent i regularitat a la concepció que tenim del cabàs valencià, a vo si podem evitar estar estigmatitzant-mos sistemàticament com a infractors dialectals.

dilluns, 27 de gener del 2025

La pantanà de l'escriptura

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

diumenge, 26 de gener del 2025

Cita dominical / 845: Raquel Casesnoves Ferrer

Mirant va deixant-se de parlar en valencià.

Seguim arrossegant, doncs, el procés de la interrupció intergeneracional del valencià.

Raquel Casesnoves Ferrer, «L’enquesta del cens de 2021: coneixement, usos i trajectòries lingüístiques al País Valencià», Revista de Llengua i Dret, 82. 🔗

dissabte, 25 de gener del 2025

La foto del sàbat / 235

Els anys, les idees, van passant i tornant a passar.

divendres, 24 de gener del 2025

Tamborinà somorta

Vora dos hores amb un rotovato en l'orella dreta pegant colpets, tamborinant sordament. Segons Takse, una manifestació de l'estrés setmanal —d'esta setmana concreta— que per algun lloc havia d'eixir. Com dien al meu poble, que tot siga això.

El dnv entra la forma rotovàtor, que prové de l'anglés rotovator, que no sé d'on ix —el podem documentar en 1840, 🔗 encara que el diccionari d'Oxford el troba només a partir de 1936 com a marca— 🔗 que es va convertir en una marca, Rotovator, que va donar lloc a un verb rotovate, en l'anglés d'Anglaterra.

A banda, pa que el desfici haja tingut alguna utilitat, m'ha anat bé el sorollet per a ampliar la fitxa sobre bízum 🔗 amb rotovàtor com a exemples d'adaptació ortogràfica dels noms propis de marques comercials que es convertixen en noms comuns.

dijous, 23 de gener del 2025

Algoritmes nocius

Amb els algoritmes, que són una creació humana, hi ha qui vol substituir la inteŀligència, que és una circumstància natural equitativa i sostenible. Podem posar-li un floc, però el resultat serà el mateix: una de tantes variants de l'«estupidesa», que últimament pareix que és una addicció política ambientalment nociva.

dimecres, 22 de gener del 2025

Passa sense prèmit

Quan connecte els informatius, acabe tenint la sensació que el periodisme massa sovint és tractat com un ofici que consistix a escarotar-se o a escarotar. Es veu que encara és més rellevant la notícia, la novetat, la sorpresa, fer-mos estar pendents i enganxats. Poques voltes es dona el cas que els periodistes eviten el titular i facen per explicar i contextualitzar la informació relacionant les dades i suggerint interpretacions possibles. No sol ser habitual allà on hauria de ser un requisit, com ara en els espais informatius.

La majoria de les informacions evitaran fer cap relació entre el canvi climàtic, la contaminació del medi ambient, la pobresa, la fam al món, la sanitat pública universal o els drets humans amb la llista Forbes de milionaris, l'impagament dels imposts, el fracking, els negocis que hia ha darrere dels esports professionals o els viatges en avió de baix preu i d'altíssim cost.

En lloc de transport públic, mos fan omplir les carreteres de vehicles privats, en lloc de contractar i pagar el salari mínim als qui cuiden ancians i malalts, la majoria els paga una misèria en negre i els exigix submissió. Un xicon temerari en moto —no sé per què tendixc a dir-ne «imbècil»— mos avança a poc més de xixanta xafant la línia contínua mentres mos creuem amb un cotxe en l'atre sentit per la carretera del Saler. No sol passar res, fins que passa. La vida, que també passa i no té prèmit.

dimarts, 21 de gener del 2025

Excrecència decorativa

A estes altures del segle xxi, amb tants llibres com n'hi ha publicats de dialectologia i sociolingüística, sempre tendixc a suposar que han segut i són llegits més o menys en diagonal pels tècnics lingüístics, però de colp tope amb la realitat més crua, i encara em sorprén descobrir inesperadament i amb tota la burrera i la impudícia més ignorant, com és possible que n'hi haja que expressen prejuís barrejats amb supèrbia i petulància contra els trets escrits de les variants dialectals i inclús contra qualsevol manifestació d'alternança de registres —ei, en valencià, eixa llengua que només té sentit per ad ells com a excrecència decorativa.

dilluns, 20 de gener del 2025

Dosi elefantina

Tractar de dissimular la incompetència amb dosis elefantines de supèrbia i menyspreu personal. No estic pensant en Donald Trump, encara que ho puga semblar perquè la seua presa de possessió és el tema del dia. Estic pensant en l'entorn de cadascú, inclús si es tracta d'una administració pública democràtica —com ara les Corts Valencianes—, que hauria de premiar la formació, la capacitació, la professionalitat... Però no sempre es dona el cas.

Hi ha qui és molt persona d'un atre tipus, prepotent amb el mínim poder que li atribuïxen; o si es tracta de mantindre un lloc de treball que depén d'una decisió discrecional de la persona que dirigix el departament, són llepons amb l'autoritat i poden ser malintencionats i agressius amb els companys, arribant a la mentira i convertint la discrepància o diferència professional en una recriminació personal.

Per a no posar-mos en el mateix pla absurd de l'insult i el retret insultant per cínic i fals, la qüestió és com hem d'engolir-mos el malestar o l'angoixa i calmar eixe cor que batega accelerat.

diumenge, 19 de gener del 2025

Cita dominical / 844: Pol Viñas Jiménez

Mirant la intuïció democràtica.

Totes les intuïcions que no es posin al servei d’una millora democràtica es posaran al servei de la seva destrucció. Però què us he d’explicar, si som catalans…

Pol Viñas Jiménez, «Fidias o el perill de les intuïcions polítiques», Núvol, 07.01.2025. 🔗

dissabte, 18 de gener del 2025

La foto del sàbat / 234

Dia fresc i amb sol entre el Montgó i la serra de Segària.

divendres, 17 de gener del 2025

Mix sentimental

Al cap dels anys, torna a fer una miqueta de fred amb cara i ulls... gelats, sobretot de bon matí, quan eixim al carrer camí de la faena. A més, hui fea aire i plovia. Un dels passejants amb gos d'eixes hores està traguent la bossa per a arreplegar els cagallonets que està fent l'animalet davant la porta d'eixida d'una finca. Res, no li pega ni el més mínim estiró pa que no ho faça justet davant la porta, on poses el peu quan ixes. Després diuen, de sensibilitat i d'empatia no en venen en les farmàcies, perquè caducarien en els estants. Takse voldria seguir-ne algun dia un dels que van decorant els carrers amb les pixarraes... Per cert, eixa «ix» és palatal sorda, que hui m'han fet vore des del Termcat que l'ortografia valenciana no té ben resolta la distinció entre la paraula mix ['miʃ] (palatal sorda, 'gat') i la paraula anglesa mix ['miks] (oclusiva sorda, 'barreja'). L'ortografia no, però per sort els gats són més polits per a estes coses. ¡Quin mix!

dijous, 16 de gener del 2025

L'armadura institucional

Ausberg, asberg, 🔗 inclús afegirien alsberg si se'l trobaren en el llibre Lletres que parlen de Jesús Alturo i Tània Alaix. En canvi, no hi trobarem rosà, vegà, brofegà, cabotà..., que són variants de l'ús viu valencià actual, regulars i sistemàtiques.

La llengua d'ús quotidiana tendix a la sistematització i la regularitat. Més que els vanitosos invents «cultes» ben poc modestos, que pareix que responguen sobretot a la presumpció. Ahí tenim el cas d'unànime, que diria que deu provindre de copiar com ho dien en castellà o com ho escrivien en francés al segle xvii, perquè si hagueren mirat l'anglés hagueren fet unanimós. I si s'hagueren fixat un poc més en el llatí real, el valencià casolà, tal com tenim ànim, desànim i magnànim, tindríem la resta: equànim, exànim, longànim, pusiŀlànim i unànim, si és que fan falta. I farien la mateixa funció i més encara, perquè formarien part del corrent de la llengua general i no tan sols dels meandres de la falta ortogràfica i la petulància.

L'armadura de la llengua és la força de l'estructura informativa i comunicativa institucional amb què la societat s'intercanvia coneiximents i idees.

dimecres, 15 de gener del 2025

Dependre a pendre

La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:

La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.

¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.

Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...

dimarts, 14 de gener del 2025

Tirant amb comptador

Veig que he de continuar afegint notes al text que he penjat en la xarxa de manera conscient però temerària alhora, una edició completa del Tirant lo Blanch. 🔗 També ho he fet de manera prou militant de la revisió permanent, no sé ja si amb bon criteri o per obsessió. Aixina que després de descobrir una nova discordança entre el facsímil i les transcripcions canòniques —essencialment, Hauf i bvd—, em plantege el problema de resoldre la numeració automàtica de les crides i les notes.

Sort de W3Schools, 🔗 que sempre té una solució o atra per a estes coses, encara que t'hages de calfar un poc el cap per a vore com ho adaptes al que necessites. En este cas es tracta d'incorporar en el css unes quasi variables «counter» que van variant la numeració de les crides. Més avall, les notes estan en una llista numerà «ol li».

Ara la primera crida, que és sobre un «disveltar» que passa a l'edició com a «divetlar», s'ha numerat i fa la remissió sense problemes. La gràcia.

dilluns, 13 de gener del 2025

Les síndromes

Mentres faig algunes d'eixes coses que ningú no pot fer per mi, em pose un moment France Culture. Estan parlant de l'aniversari de la Llei de 17 de gener del 1985, relativa a la interrupció voluntària de l'embaràs, denominada «llei veil». 🔗 Comenten que no existix cap «síndrome postavortament», terme que amaga el prejuí antiavortista donant-li una aparença de concepte científic. Com que no coneixia el terme ni el debat sobre eixa qüestió, pegue una miraeta en la xarxa i tope amb el programa De Boca a Orella de Sílvia Tarragona en Ràdio Nacional d'Espanya.

El titular («Postavortament, una realitat que no s'estudia per ideologia») 🔗 i el resum del programa que escriuen en el web, indiquen que eixa síndrome existix i que t'informaran sobre el tema. Però el cas és ben bé el contrari, l'exposició de Giulia Covalolpe i la conclusió que enn traus després d'escoltar el programa és que el terme síndrome postavortament és una enganyifa antiavortista per a degradar les dones i entorpir l'exercici dels seus drets.

Per tant, escric al web de la ràdio pública espanyola, perquè miren d'evitar la confusió a què induïx la presentació del programa —confusió en què es trobava immersa Sílvia Tarragona abans d'escoltar l'experta—:

Em sembla que seria menys confús i més clar que tant el títol del programa com el resum que se'n fa en l'escrit del web s'ajustaren al que expressa la convidada experta Giulia Covalolpe, que aclarix que no existix cap síndrome postavortament i que l'ús d'eixe terme i moltes de les dades que aporta la periodista Sílvia Tarragona són invents de la ideologia antiavortista que pretenen aconseguir una aparença de cientificitat. Després d'escoltar el programa queda clar que hi ha una contradicció insalvable entre el resum que apareix escrit en el web i la informació aportada en el programa.

Al final de la correguda, ni l'avortament té cap connexió directa amb cap problema mental de les dones ni la ideologia antiavortista té cap relació amb l'avortament: és tan sols una forma més de la síndrome masclista, que trobe que també deu existir i que l'estem patint de moltes maneres.

diumenge, 12 de gener del 2025

Cita dominical / 843: Isabelle Poulin

Mirant l'ecologia de la traducció.

L'establiment d'una cultura de la traducció arreu del món podria promoure la consciència d'estar connectats, que es percep millor entre llengües, i eixe coneixement només pot que afavorir la transició ecològica.

Isabelle Poulin, «Avant-propos : le devenir traducteur», Littérature, 216. 🔗

dissabte, 11 de gener del 2025

divendres, 10 de gener del 2025

Calma activa

Com ara, parlant de la rapidesa i de l'atenció als usuaris, esta setmana m'ha arribat una resposta de les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans. S'ho han pres amb calma, perquè els vaig escriure el dia 20 de setembre passat, però entenc que la qüestió demanava eixe mínim d'atenció, perquè es tractava d'una qüestió general de majúscules i minúscules, i ja sabem que és millor no haver de decidir on posem cada granet, sinó omplir el sac amb un criteri general. Un mínim d'organització —han consultat els tècnics de l'Oficina d'Onomàstica—, un mínim de gestió i una resposta adequada.

No caldria massa més, si l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vullguera obrir-se activament als usuaris, no tan sols als del diccionari, sinó als de les obres que han publicat en el seu web, que per a alguns dels qui treballem en estes coses són l'oli del cresolet que mirem d'evitar que s'apague massa prompte ofegat pel desús davant del castellà o davant de l'estàndard de menjar ràpid.

dijous, 9 de gener del 2025

Lectura argumental

Tanque la llista de lectures de l'any passat amb el llibre de Raimon i frustrat per la sentència que va emetre de Joan Carles Mèlich fa uns dies en el programa del Grasset —que ara es diu La Selva—: 🔗 llegir no mos fa més bones persones, ni pitjors persones. Immediatament va recórrer a l'exemple paradigmàtic sobre com de cultes eren molts d'aquells dirigents nazis que van fer més mal que una pedregà —per dir-ho seguint la saviesa popular—, aixina que, una volta arribats a eixa línia argumental, ja no hi ha res més a discutir. I només podem acceptar que sí, que deu ser aixina, que serem «simples», però lectors.

dimecres, 8 de gener del 2025

Gestió retòrica

Com a inici de temporà —en lloc de pensar en anar al gimnàs o a apendre a fer calça— torne a demanar-li a l'avl que faça realitat això que diuen que pretenen en el preàmbul del full de propostes que tenen penjat en el web: 🔗 «mantindre una relació activa amb els usuaris». Està bé com a preàmbul, però ja fa uns quants anys que eixa relació activa és ben passiva, ja que l'acadèmia no ha incorporat els mitjans per a «activar» els intercanvis. Els envies les propostes i, excepte algunes alegries inesperaes, busca qui t'ha pegat. L'acadèmia van fent faena, però trobe a faltar eixa faceta de la connexió amb els qui els necessitem per la gestió lingüística quotidiana.

Fa anys que els demane que s'inspiren en el Cercaterm del Termcat. 🔗 Però no. Si no tant, tirant per baix, podrien provar a ser mínimament sistemàtics i comunicatius com sol ser la Secció Filològica de l'iec. Però no. En fi, aprofite per a indicar-los que la sensació que tinc és que eixe preàmbul és «retòric». Emmarque l'adjectiu perquè també els indique que l'accepció 'ampuŀlós; buit' no la tenen inclosa en la definició de retòric -ca. Com que en fan ús, si més no, que la incorporen al diccionari.

I deixe de banda el ravanell (Diplotaxis erucoides), 🔗 que es veu que encara no l'han tastat, i això que els camps estan plenets de les floretes blanques del nostre uasabi llaugeret.

dimarts, 7 de gener del 2025

Cavant amb cinisme

Senc un policia que s'escandalitza perquè els polítics estan parlant en passat respecte a la dana del mes d'octubre, encara no fa tres mesos, que estan fent homenatges als voluntaris i als que han participat en els treballs... com si tot s'haguera resolt, com si tot fora un malson que anem oblidant. El cas és que el policia veu tots els que estan treballant en la reparació i la recuperació material dels pobles, que no han arribat les ajudes, que les infraestructures encara estan malmeses i que hi ha obres que són pedaços provisionals —que tem que es poden eternitzar—...

I a mi em venen ois sentint alguns discursos que clamen contra la falta d'informació, falta d'avís, falta d'actuació..., però és Betoret Coll (pp) que clama contra tots llevat de contra el president de la Generalitat Carlos Mazón i el seu Consell, que era qui tenia la responsabilitat d'actuar d'acord amb les seues competències i d'acord amb la informació que li enviaven les institucions, però que ells van ignorar, desatendre, desoir, com les mones aquelles que es tapen els ulls, la boca i les orelles, i ara s'agarren a la fantasia que no van vore res, no van sentir res, no van dir res, a pesar que tots coneixem la informació i sabem de la seua negligència. I té el cinisme de demanar-se retòricament si no hem aprés res..., ara que acaben d'aprovar una llei per a acostar de cinc-cents a dos-cents metres la possibilitat d'urbanitzar la costa.

Té igual on mires, els grecs clàssics, la França revolucionària de finals del xviii, l'auge del nazisme a Alemanya, l'Israel actual... Anem cavant.

dilluns, 6 de gener del 2025

La partició del pastís

Em sembla que torne a tindre problemes amb les particions de l'Ubuntu, i sempre sol ser el mateix tema: falta espai en el sistema de fitxers. No sé com me les apanye que tinc més de huit-cents megues lliures, però no els puc utilitzar per a la partició de l'arrel del sistema de fitxers. L'última volta que ho vaig tocar, seguint les indicacions d'uns i atres, vaig posar en eixa partició 29 megues, perquè dien que n'hi havia per dalt lo cap, i ara diu que n'hi ha un 93,4 per cent en ús i l'actualització em demana que allibere espai. He provat amb el clean i l'autoclean, però no n'hi ha prou amb això.

Em tocarà revisar la instaŀlació i pot ser que toque tornar a instaŀlar l'Ubuntu. I a vore esta volta quant recomanen que deixe en eixa partició. O més bé a vore com recomanen res pa que jo ho entenga. Hi ha un ratolí que va menjant-se la partició i soc jo que no acabe d'encertar amb el ganivet a l'hora de tallar el pastís.

diumenge, 5 de gener del 2025

Cita dominical / 842: Ricard Chulià Peris

Mirant la ineptitud política.

Hem donat per a la posteritat autèntiques obres d’art. I Carlos Mazón s’està treballant durament ser-ne una de les més excelses. La Mona Lisa de la inutilitat i la indecència polítiques.

Ricard Chulià Peris, «Sic transit gloria mindundi», Diari La Veu del País Valencià, 02.01.2025. 🔗

dissabte, 4 de gener del 2025

La foto del sàbat / 232

La judia (Vanellus vanellus), ara que fa un poc de fred.

divendres, 3 de gener del 2025

La malíccia de l'espiga

Les espigues. Per a calcular la fondària em faig un canutet amb un tros de canya, li'l pose a la broca i aixina limite la profunditat del forat. Funciona a la primera, oli en un llum. Per contra, el braçalet de marca de coses de bricolatge —a no recorde com es diu— que vaig comprar per a eixa funció: al primer ús el caragolet pa ajustar-lo se'n va entrar massa en la canaleta de la broca, la cabota Allen es va desfer i no eixia. Vaig haver de traure el cercolet a martellaes.

Quan estava comprant-ho —no era car— em pensava que estava fent el que calia pa obtindre un resultat bo —no diré «professional», tampoc no m'ix tan bé—, però en realitat estava caiguent en un parany: un maldecap i uns minuts de malíccia.

dijous, 2 de gener del 2025

La pacència del bricolatge

Això del bricolatge demana pacència, perquè totes les ferramentes i les màquines que pugues tindre segur que estan a punt de deixar de funcionar, estan pensaes per a atres faenes o no són compatibles amb els accessoris que hauries d'utilitzar. Aleshores és quan convé ser un expert en això que diuen de manera tan lletja: «procrastinar», deixar-ho per a més avant.

Arribarà el dia —en vacances, com a desig més recurrent— que tindrem el carregaor de bateries, la broca que li càpia a la màquina, el suport que permeta fer els forats rectes, el canutet que controle la fondària, el paper de vidre del gra adequat per a allisar, la clau Allen que li vaja bé al caragol que s'ha passat de rosca... Tot està sempre apegat amb una escopinyà i pendent d'un fil. Excepte eixe llibre que t'està esperant i que la pols ja diu que no pot esperar que vullgues acabar precisament ara que tens temps lliure aquella obra de la seu proverbial que no acabaràs en la vida. Com ara la Bíblia, això no pot ser que encara no mos l'hajam llegida. S'acaba de desfer la punta del tornavís...

dimecres, 1 de gener del 2025

El revit de l'estora

Està Takse afaenà calfant-se el cap amb un «revit» que vol fer-li a una estora, cosa que li donarà faena tant per a descosir la vora com per a afegir-li la vora nova. Això del «revit» —i en versió diminutiva també habitual, «revitet»— no apareix en els diccionaris ni tampoc ho he trobat en les bases de dades més habituals. A banda, és llenguatge d'especialitat del camp de la costura, però no sé quina extensió territorial deu tindre en el vocabulari d'eixe gremi. És clar, el diccionari dona «rivet», però ja sabem que eixes coses són com les mateixes peces de costura, que cuses per ací, descuses per allà, apedaces o solsixes, i quasi tot és possible, sobretot si queda al gust de qui ha de lluir la peça.

dimarts, 31 de desembre del 2024

La paraeta de l'any

Canviem de dia, d'any, anem tancant el primer quart del segle, però som els mateixos, fem anar el mateix sistema desequilibrat dels guanys que són també pèrdues. Les bombes són la mort dels qui en són víctimes i són la vida dels qui les fan, les venen i les llancen, la «creació de riquesa» desigual i injustificada d'algú està depredant, explotant o estafant algú atre, el benefici privat desregulat d'uns és la part que mos deixen de la pobresa, la contaminació i la misèria que s'amaga en la foscor dels abismes terrenals o oceànics... La història sempre és parcial, incompleta, el fum que esbandim perquè mos estem ofegant, porta substàncies que estan ofegant algú atre. ¿En queda, d'aire lliure? ¿En queda, d'aigua neta?

Arribem a les hores en què mos hauria de pegar per fer recomptes, sumaris, resums, síntesis i anàlisis, compendis, memòria... L'any 2024 ja està acabant de passar, mos sembla que alguna cosa important s'acaba. Però és la mateixa cosa de sempre.

Què mos sembla rellevant, què trobem de positiu, què hem de millorar, on hem clavat la pata... Massa coses, massa complex i queden poques hores. Millor deixar-ho per a l'any que ve, millor tancar la paraeta de l'any i fer plans per al nou any, projectes que ja hem previst que, en principi, no aniran avant, perquè no tindrem tantes ganes quan hagen passat els primers minuts, les poques primeres hores de l'any que comença d'ací a res.

dilluns, 30 de desembre del 2024

Divisió del record

En els seus diaris, el cantant Raimon comenta de tant en tant una preocupació política: la «divisió internacional del treball». Com que no és un concepte que associe a la política actual, en un primer moment l'atribuïxc als anys huitanta del segle passat. De totes formes, pegue una mirà en la xarxa i veig que el concepte és vigent i que se'n parla en els llibres de sociologia i d'economia, encara que no aparega en la premsa de cada dia actualment.

Això sí, aquells anys huitanta que recorde, llegint-los versionats en els diaris de Raimon, són la meua prehistòria particular, el temps en què es congriaven molts dels elements del present. Cap novetat, perquè sempre estem fent versions de la mateixa història. Diu Raimon que va actuar a la Vall. Jo no vaig anar aquell recital —que ell va qualificar com a desastrós—, però tinc gravat en el record des d'aquella nit del 1985 que els vaig vore a Annalisa i ad ell passant pel meu costat per l'avinguda de les Germanies —«la Carretera»—, prop del cine Capitolio. Un poc com una aparició, el «personatge» existia com a persona fora dels discs i es passejava ben abrigat per la foscor d'aquella vorera. I jo no en sabia res de la divisió internacional del treball. 🔗

diumenge, 29 de desembre del 2024

Cita dominical / 841: Neus Climent

Mirant els aprofitats.

Tot i que contra la força de la natura no es pot fer res, contra l’aliança del capital privat amb el govern de Mazón sí: fem memòria. No oblidem qui té la culpa; qui nega i sosté, conjuntament, la crisi climàtica; qui s’aprofita de la desesperació per a donar falses esperances a través de discursos d’odi i, sobretot, no oblidem que açò forma part d’un entramat estructural que actuarà, en cada crisi i catàstrofe, assegurant els interessos dels qui ho enfanguen tot.

Neus Climent, «Entre canyes, fang i desvergonyits», Diari La Veu del País Valencià, 07.12.2024. 🔗

dissabte, 28 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 231

Tal com diuen, la història el jutjarà; però convindria gestionar el mentrestant sense que ho empastrara més encara, ni de sang ni de fang.

divendres, 27 de desembre del 2024

L'espai vital

Van reomplir la zona envaïda amb ciutadans pioners voluntaris que havien de fer de colons i que repoblarien amb la seua descendència la regió conquerida, l'espai vital necessari que necessitava la pàtria. Es va «facilitar» que els indígenes se n'anaren, i els que es van voler quedar tenien restriccions de drets i de moviments. Inclús tenien molt «restringida» la possibilitat de sobreviure a llarg termini, encara que els indígenes no sabien segur què podia passar i n'hi havia que confiaven que els lluentons dels vencedors els iŀluminarien també a ells.

És gros que el detall inconcret del paràgraf anterior es puga identificar amb diferents noms de països i persones agressors i de víctimes de condicions diverses, inclús algunes voltes obscenament intercanviables entre ells, tant si es tracta de l'antiguitat, de la mitjania de la modernitat o de l'actualitat.

dijous, 26 de desembre del 2024

De pasta de moniato

El dinar del dia de Nadal, a més de promoure els records, les xarraes i els acudits, dona pa converses i debats intensos més o menys acalorats entre pastissets de moniato, torrons de cacau, coquetes de segí —versió familiar carcaixentina; jo dia «sagí»—, i pa descobrir que els processos sociolingüístics que expliquen com desapareix el valencià et sorprenen a la taula familiar quan la teua neboda coneix «sargantana» per l'escola —la resta diu «sagrantana», i jo dic «sagristana» que sona com «sacristana», o al revés— i que dubta entre «almetla», «almela» i «almelda», perquè en realitat només diu «almendra». Diu que l'any que ve es casa. Per això, quan estem acabant, convida els familiars a la cerimònia amb un targetó embolicaet amb un cordellet apegat amb silicona, ¡tatxan!, en castellà. Em quede de la pasta que farcix els pastissets. Aixina va la cosa.

dimecres, 25 de desembre del 2024

Solet nadalenc

El dia de Nadal hauria d'entrar en l'imaginari coŀlectiu —i mediàtic— com un dia d'anticicló amb solet i temps primaveral. Crec que em costaria de trobar un dia de Nadal plujós, sense sol, un dia en què mos gelàrem pel carrer... Devia ser cosa d'abans, d'abans que li haguérem posat una bomba de calor a la Terra. La bomba de calor és molt més eficient que el Sol... L'estrella havia de rebentar d'ací a uns cinc mil milions d'anys. En canvi, mosatros, la humanitat, farem que el planeta rebente molt abans. I els que vinguen darrrere, ja s'ho trobaran.

dimarts, 24 de desembre del 2024

Pa què em nomenaren?

Si no l'he vist encara, les aparicions als mitjans i les intervencions parlamentàries cíniques de l'encara president valencià em fan pensar que sí, perquè tinc la sensació d'haver-ho fet, tinc la sensació d'haver vist un vídeo del president valencià Mazón emulant aquell: «Si ja saben com em pose, ¿pa què em nomenaren president?» 🎬 Està clar que la resposta ha segut terrible.

dilluns, 23 de desembre del 2024

El clotet

S'acaba l'any, s'acaba tot, però tot continua, a la faena mos inunden la bústia amb felicitacions nadalenques, totes festives i inclús quasi sempre hipòcrites i faŀlaces —maliccioses a voltes—, mos saludarem el bon any durant dos mesos, me s'acaba el paper per a embolicar els còmics —el regal que ja veig com una tradició que no puc trencar—, els sobrets amb les estrenes, els maldecaps de si els pastissets ixen llegets o si el plum-cake té la consistència d'un rejol, si cal dur vi o torrons... Sense voler-ho vore, anem cavant el clotet.

diumenge, 22 de desembre del 2024

Cita dominical / 840: Xavier Serra Labrado

Mirant la lingüística franquista.

Sis mesos després de l'entrada de les tropes franquistes, quan acabà el règim especial d'ocupació, a Barcelona no restava cap rastre del català ni en els noms de les botigues ni en els rètols dels carrers. La llengua de la ciutat era una altra.

Xavier Serra Labrado, «Poznan i Barcelona: ciutat sotmeses a substitucions lingüístiques ràpides», Saó, 505, setembre 2024.

dissabte, 21 de desembre del 2024

La foto del sàbat / 230

A pesar del fred, pareix que les calèndules vullguen traure la flor.

divendres, 20 de desembre del 2024

Infinites voltes

Mos fan escoltar infinites voltes les mateixes declaracions formulàries, difoses incansablement a través dels mitjans. Hi havia un grec que dia que no mos podíem escabussar dos voltes en el mateix riu —o una cosa aixina—, però els humans dedicats a la política o al futbol no fem més que omplir hores i hores amb expressions tòpiques, sempre girant en el mateix corrent insalubre. Deu ser que mos satisfà i mos tranquiŀlitza la trivialitat i la seguretat de les paraules conegudes:

  • La consellera valenciana Marian Cano (20.12.2024): «Som una regió amb un potencial enorme»
  • El president de La Rioja, Gonzalo Capellán (13.12.2024): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Patricia Loro, de Norteando Servicios Turísticos, membre de l’associació OPCE (Cantabria, sense data): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Mariana Costa, CEO de Laboratoria (Colòmbia, 14.02.2020): «Somos una región con un potencial enorme» 🔗
  • Le Matin (Marroc, 05.10.2010): «Une région à fort potentiel»
  • BPIFrance (França, 28.11.2024): «Bretagne : une région au fort potentiel pour l’essor de l’industrie»
  • Le Monde (França, 13.03.2019): «Vélo: " l’énorme potentiel " de la région parisienne»
  • Oaxaca: l'isthme: ses fetes et ses traditions (Mèxic, 2008): «région comptant un énorme potentiel de développement»

Té igual que siga esports o política, es suposa que la notícia seria que l'entrenaor (masculí o femení) declarara que qualsevol futur equip rival és molt roín, que no s'esforçaran durant els entrenaments, que no preparen els partits durant la setmana, que tene com a objectiu pedre tots els partits possibles... Si no és això, ¿on està la notícia?, perquè mos hem d'enterar que el juaor tal o qual tanca els ulls per a dormir... Vaja, si fora que dorm amb els ulls oberts, mos ho podrien comentar en la secció de malalties del son o de curiositats de la natura.