Cita dominical / 919: Núria Corbella Rius

Llegir ha adquirit una centralitat cultural nova.

Núria Corbella Rius, «Llegir en temps de Goodreads», Núvol, 25.06.2026. 🔗

Devesa d'ensomni

Mentres féem un poc de temps un dissabte de matí, vegent vindre un arruixó d'estiu primaveral, després d'anar mirant per damunt damunt, vaig topar en les estanteries de la biblioteca de Sòria amb la revista Trama&Texturas, editada per l'editorial madrilenya Trama Editorial. La llum, l'espai i el bon ambient del lloc em van decidir a fullejar-la. És una revista sobre el món de l'edició. Hi havia un article sobre José Martínez de Sousa —vaig descobrir que havia mort al gener d'enguany—, que vaig començar a llegir, i poc més, perquè mo'n vam anar, que anaven a tancar.

La vaig encomanar, perquè m'havia interessat eixa lectura sorpresa d'un dissabte de matí. La van dur ben prompte, ja fa uns dies. I he descobert que no és només que els articles em semblen interessants i ben escrits. La cosa que més m'atrapa és que, allà on estiga quan l'òbric, d'ensomni estic llegint en la biblioteca de Sòria un dia de primavera poc abans de deixar-mos ruixar per un núvol de calor passejant pel jardí de l'antiga devesa soriana.

Professions de fe

Acabe el Papers de sociolingüística de Lluís Vicent Aracil Boned i, tal com explica ara en la ràdio Borja Barragué —entrevistat per Aimar Bretos en la Cadena ser— en algun moment es van condensar totes les confusions entre causes i conseqüències, entre objectius i mitjans, entre idolatrar i reflexionar...

Tinc la sensació que em van exposar un ídol: davant la revelació salvífica i amb uns quants catecismes per a resar seguint el dogma, molts dels qui pretenen «salvar la llengua» van oblidar que, en primer lloc, s'ha d'alliberar els parlants, que són els qui fan la llengua.

Tinc quimera que, si l'han llegit, una relectura d'este llibre reorientaria algunes professions de fe. O les entossudiria, ves a saber. A vo com ho aclarix Calaforra. 🔗

Desequilibri estilístic

No sé com deu ser realment la prosa de Vasco Pratolini, perquè només he llegit Metello en la versió traduïda per Maria Aurèlia Capmany. Com que suposadament és una de les grans obres de l'autor i, vaja, no m'ha acabat de xocar quant a la redacció, tant pel llenguatge escollit com pel ritme, l'estructura de les oracions, els entrebancs sintàctics i semàntics, doncs, pense que deu ser cosa de la traducció, que ja té uns quants anys —com jo, vaja. No m'estranyaria que llegir la versió original transmeta unes sensacions ben diferents de les que he tingut en molts passatges de l'obra: una expressió sense equilibri que no em deixava entrar del tot en el text.

Més avant, quan acabe Les misérables de Victor Hugo, voré si continue amb Lo scialo, 🔗 que és la següent de la trilogia Un storia italiana. ¡O m'espere a vore la minisèrie!

La mar en un clot

Entre els llibres que tenia oberts, acabe Asentir o desestabilizar de Rafael Chirbes. És un d'eixos llibres que dona faena extra: la prèvia que voldria haver fet retrospectivament, i la futura que també lamentaré que no la puga fer. Recompte de crítica literària i posicionaments polítics i personals, «crònica contracultural de la transició», que diu el subtítol del llibre, aquella edat que encara no sé s'ha acabat realment, però que continua omplint els aires que respirem —i perquè encara respirem els qui la vam viure jovenets— amb les sentors de les fosses, els crims d'estat, del terrorisme, de la corrupció política, de la persecució ideològica, de l'arbitrarietat dels poders autocràtics i inclús de les democràcies que bateguen amb tensions maliccioses...

Hi ha un xiquet amb un poal a vora mar omplint amb la idea de fer entrar la mar en el clot que ha fet en l'arena. Hi ha qui demana ampliar les rambles i els barrancs i netejar-los de canyes. Transició cap a un món de danes.

An ell

Abans d'acabar la lectura de L'oncle Vània de Txéckhov —pegant mirades a unes versions en anglés i francés, per entendre millor alguns detalls condicionats pel rus original—, em demanava si eixe «tio» tenia relació amb l'expressiu «tio baina» valencià amb què mos referim a algí mig despectivament amb humor. Com que el dcvb inclou en baina 🔗 la definició de les Balears «persona de mala conducta moral, de mals sentiments», deixe el supòsit per al bagul de les coincidències curioses que es donen amb paraules coincidents de diferents llengües.

Per contra, agarrat com estic a descobrir com s'ha adaptat el dialecte de Geòrgia reflectit per Flannery O'Connor en A good man is hard to find and other stories, passat a Un home bo costa de trobar i altres contes per Marta Pera Cucurell, escric per a que facen el favor d'incloure més remulla informal —per no dir dialectal— en el diccionari, per exemple, afegint la variant preposicional an ('ad'):

- És la variant del nord del País Valencià (utilitzada habitualment per la diputada Besalduch Besalduch a les Corts Valencianes).
- Convindria augmentar la revisió i ampliació de la fixació de les formes escrites dels registres escrits informals. Per exemple, el DIEC aporta «poder» ('potser'), «re» ('res'), bombar ('suspendre'), «quartos» ('diners'), «rascaculs» ('tobogan'), «tafanari» ('cul'), que són formes habituals a Catalunya. En eixe sentit, l'AVL hauria de tindre més agilitat per a incorporar les formes usuals ara ja, abans que no puga incorporar-les perquè ja no es diguen i no hagen pogut ser escrites... perquè l'AVL no les havia incorporades. Això seria lesiu per a l'ús normal del valencià.

A pesar que mos deprimim llegint estadístiques, hauríem d'anar fent, tant pel que fa al valencià dels jóvens com al valencià usual en general, que hauria de servir de referent per a consolidar tots els colors de l'ús també per escrit.

Lectura argumental

Tanque la llista de lectures de l'any passat amb el llibre de Raimon i frustrat per la sentència que va emetre de Joan Carles Mèlich fa uns dies en el programa del Grasset —que ara es diu La Selva—: 🔗 llegir no mos fa més bones persones, ni pitjors persones. Immediatament va recórrer a l'exemple paradigmàtic sobre com de cultes eren molts d'aquells dirigents nazis que van fer més mal que una pedregà —per dir-ho seguint la saviesa popular—, aixina que, una volta arribats a eixa línia argumental, ja no hi ha res més a discutir. I només podem acceptar que sí, que deu ser aixina, que serem «simples», però lectors.