Ausberg, asberg, 🔗 inclús afegirien alsberg si se'l trobaren en el llibre Lletres que parlen de Jesús Alturo i Tània Alaix. En canvi, no hi trobarem rosà, vegà, brofegà, cabotà..., que són variants de l'ús viu valencià actual, regulars i sistemàtiques.
La llengua d'ús quotidiana tendix a la sistematització i la regularitat. Més que els vanitosos invents «cultes» ben poc modestos, que pareix que responguen sobretot a la presumpció. Ahí tenim el cas d'unànime, que diria que deu provindre de copiar com ho dien en castellà o com ho escrivien en francés al segle xvii, perquè si hagueren mirat l'anglés hagueren fet unanimós. I si s'hagueren fixat un poc més en el llatí real, el valencià casolà, tal com tenim ànim, desànim i magnànim, tindríem la resta: equànim, exànim, longànim, pusiŀlànim i unànim, si és que fan falta. I farien la mateixa funció i més encara, perquè formarien part del corrent de la llengua general i no tan sols dels meandres de la falta ortogràfica i la petulància.
L'armadura de la llengua és la força de l'estructura informativa i comunicativa institucional amb què la societat s'intercanvia coneiximents i idees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada