Cita dominical / 180: Dale Carnegie

Si algú fa una afirmació que segons tu és errònia —sí, encara que sàpies que és errònia— és molt millor començar dient: «Bé, mira, jo pense d'una altra manera, però pot ser que m'equivoque. M'equivoque sovint. I si m'equivoque, vullc corregir el meu error. Examinem els fets.»

Dale Carnegie, «How to win friends amb influence people», 1936.

Desedició

L'edició també és això, tria, decisió, preferència, oportunitat. El que em sembla greu, però, és que un editor no diga simplement «no m'agrada», i au, indiscutible, clar i comprensible. No, pretén que això no és acceptable, que no ho fa cap editorial seriosa, que no coneix ningú que ho haja fet (llevat dels secessionistes)... I quan li documente les opcions, arriba el paroxisme: no llig els meus missatges perquè són massa llargs i documentats. Es sent atorrollat. Per tant, no s'entera que existixen Al cor, la quimereta d'Encarna Sant-Celoni ni els exercicis d'estil de Raymond Queneau, no s'entera del que diuen les gramàtiques de l'avl o d'Abelard Saragossà, els diccionaris de l'iec o el d'Enciclopèdia Catalana. Només sap que ell és qui mana i, per tant, això és el que compta —i jo li ho reconec, és clar—, fent bona la referència literària al cap d'ou que tampoc no deu conéixer.

La llengua esmussa

Canviant de crisis, tinc la crisi de la correcció, que he de revisar el text perquè al lector de l'editorial li molesta la llengua del seu poble (i no se n'adona). Per a parlar-la, supose que li sembla bé, però això de vore-la per escrit, es veu que l'esmussa: lèxic com artiste, dentiste, morfologia verbal com puguera, vea, fea, dia, trea, quea, el pronom mos... I no sé quantes coses més, perquè no me les ha sabudes dir. I eixe és el problema, que no sap de què parla, que simplement treballa amb prejuís i imitant el que ell diu «editorials serioses», però en realitat no llig ni sap de què parla, no coneix les gramàtiques ni els llibres sobre flexió verbal, no s'ha adonat de les variacions estilístiques que hi ha entre els llibres d'una mateixa editorial, no accepta l'existència registres en la llengua escrita, no sap que tota la llengua s'ha de poder escriure... Sí que sap, però, jutjar, dictaminar, desqualificar, tot des del desconeiximent, amb arguments sense més fonament que les seues impressions, els seus prejuís sobre la llengua.

Bavoses econòmiques

Setmana de passió. D'una banda, l'excusa de la crisi està fent que la dreta dibuixe quin és el sistema «democràtic capitalista» que té en el cap i tant li interessa. Els ciutadans l'hem d'acceptar com a penitència per haver desitjat durant massa temps un altre món possible i equitatiu. Però, no, les dones decents i autèntiques han de tindre xiquets i quedar-se en casa per a cuidar-los; les «altres» seran el complement del lleure dels hòmens a la vora dels grans casinos.

Això, els casinos que un milionari americà vol instaŀlar en Espanya, són el sector «productiu» que les bavoses projecten per a continuar xuplant del pot. Diuen que crearà llocs de treball per als aturats. No sé si en el recompte entra l'ocupació en la prostitució, masculina i femenina —sense discriminar per raó de «gènere», és clar... La discriminació serà només econòmica—. Però no hi ha cap problema, perquè els diners negres de la prostitució podran blanquejar-se mitjançant l'amnistia fiscal del 10 % que ha resoldre els «remordiments» dels defraudadors que els tenen en paradisos fiscals. ¿Per què deu ser que a mi em lleven més d'un 23 % de la nòmina? Perquè no vixc en un paradís, i els que viuen en el paradís ja ho sabem que estan desitjant anar-se'n al purgatori.

Un toc de clàssica

El sendemà del disgust inteŀlectual faig un poc de convalescència. Repasse les llistes, observe que anem a recules i a fosques, però que no parem de moure-mos, i amb una miqueta de sort eixa vitalitat donarà fruits. Informe el becari de l'existència de Gustav Mahler i li recomane la cinquena simfonia per a començar. Tampoc no havia vist La mort a Venècia. Dia que li agradava la música clàssica. Vorem què diu d'este clàssic modern.

Retalls

Em perc en retoricismes, em diu en una correspondència que em pensava fèrtil i reflexiva. Els fets són més importants, i el fet és que el seu criteri preval, perquè ja ho diu aquell: «Factum negantis probatio nulla sit.» Ja puc pegar-li voltes al molinet, que jo afirme i ell nega. Retallem també, per tant, la reflexió i el debat. Total, ell mana retallar la llengua editada.

Lo sant esperit

No faig vaga hui, però quasi, que m'entretinc divagant entre l'edició, el secessionisme, la normativa, l'AVL, la seriositat editorial, els criteris de correcció, la morfologia verbal, el pronom mos... I totes eixes coses tan importants en la nostra vida.

Cita dominical / 179: Steny Hoyer

El congressista demòcrata Steny Hoyer, codirector d'un projecte per a acostar l'activitat legislativa als ciutadans amb l'ajuda de Facebook —publicant, per exemple, tots els projectes de llei, amb les modificacions corresponents connectades als perfils públics dels polítics— reconeixia en desembre que el parlament «només pot servir els ciutadans si estos estan informats i si [els legisladors] mos informen constantment».

Steny Hoyer, segons Cristina F. Pereda en «La revolución de cristal de Obama», El País, 18.03.2012.

Contrareformes

M'han canviat la interfície de Blogger i deuen estar convençuts que l'han millorada, però la trobe ara menys pràctica. A més, per a que les imàtgens ajusten un poc millor, els incloc el codi que em posava automàticament la interfície i que ara han eliminat:

Per a imàtgens a la dreta:
style="cursor: hand; cursor: pointer; float: right; height: 218px; margin: 0 0 10px 10px;

Per a imàtgens al centre:
style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;

De tant en tant hi ha canvis d'este tipus que no s'acaben d'entendre, ja que no sembla que aporten res de bo. Una cosa com la pretesa «reforma laboral» de Mariano Rajoy Brey que, com que es tracta d'una poció màgica, podríem més aviat denominar «contrareforma» i associar-la directament als mateixos principis ideològics d'aquell moviment ara en el vessant econòmic: la inquisició empresarial. Llàstima que no la dirigixca Díaz Ferrán, perquè això seria digne d'una pel·lícula de Berlanga. Amb tot, podrien posar Carlos Dívar i Fernando de Rosa i estendre en l'àmbit laboral això de la «setmana caribenya» que practiquen, que deu suplir el temps per eficàcia, sense cap mena de dubte. Ho haurem de reivindicar en les Corts. Per als funcionaris, vullc dir.

¿Retallades? Les justes

Com es pot apreciar, a més de fer vaga ahir, em vaig passar el dia de manifestació en manifestació, perquè la cosa té delicte —com diu Takse— i ja que hi ha qui preferix lamentar-se i fer victimisme mentres s'aprofita dels avantatges de ser funcionari, mos hem de multiplicar en la faena de reivindicació, i allà que mos en vam anar uns quants companys de les Corts. El colofó ha estat hui en el programa de La Sexta «El estado del malestar», on hem trobat a faltar que després de l'anàlisi mos passaren unes quantes alternatives com ara els diners que mos furten l'armament, de l'Església Catòlica i el frau fiscal, a més, és clar, dels delinqüents institucionals que troben que els diners públics són bons per a al circ de la fórmula 1 o dels aeroports mal fets i sense avions i, en canvi, no invertixen en educació ni en sanitat. Però això ja ho sabem massa, que ho diu fins i tot algun «veriueuo» del Xavi Castillo, i després anem i votem el que votem. En fi, si en lloc de fer manifestacions puguérem tinguérem dret als referèndums derogatius, crec que no s'aprovarien tants lladronicis. I podríem continuar escoltant L'estaca al final d'unes manifestacions més lúdiques.

El bloc Eines de Llengua féu vaga en solidaritat amb la bocateria i la resta de treballadors i treballadores del món.

No mos amagam

Havent acabat la correcció del llibre suec suecà, tope amb prejuís estilístics. Són prejuís meus, és clar, perquè encara no he pogut jutjar quin és realment el problema estilístic. Només sé que per ara al bibliotecari no li agrada vore escrit el pronom mos. Almenys en el que ell considera «publicable». És un criteri estilístic, clar, i no li'l discutiré. Tanmateix el que no podré fer és endevinar quins són eixos criteris seus que es suposa que jo hauria d'intuir, n'hi ha massa possibilitats en la llengua, fins i tot en la llengua literària més comuna, com per a deixar-se dur per intuïcions i prejuís. Però, bé, supose que al final tot quedarà com vullga l'autor i l'autoritat competent, editora, és clar.

Llibertat materna

Acabe de sentir un energumen que, a més i encara que sembre redundant, és ministre espanyol del pp, que la «llibertat» de la maternitat fa les dones autènticament dones. Esta temporada s'estila retorçar el llenguatge més del que és habitual. El cas és que traure qualsevol conclusió a partir del fons del que diu el ministre, seria bastant imbècil, aixina que no conclouré res sobre les dones que trien la seua llibertat per a no reproduir energúmens. En canvi, consigne el que diu Aministia Internacional (març 2012, núm. 113):

Aministia Internacional i el Lobby Europeu de Dones han demanat a la Unió Europea que complixca el seu compromís d'eradicar la mutilació genital femenina i altres formes de violència contra les dones. Des de 2010, quan la Comissió Europea es va comprometre a adoptar una estratègia sobre la violència contra les dones, inclosa la mutilació genital, no hi ha hagut cap intent coherent i estructurat d'abordar esta violació de drets humans. El Parlament Europeu calcula que cinc-centes mil dones i xiquetes que viuen en Europa patixen les conseqüències permanents de la mutilació genital, i cent huitanta mil estan en perill cada any de ser sotmeses a eixa pràctica.

El gènere no marcat, insistixen.

Retallant els dies

S'acosta la vaga contra les retallades que mos arruïnen socialment. Demà mos decidiran els serveis mínims en les Corts i vorem si hi ha possibilitat de negociar. De moment, el fet que el pp no haja arrasat com esperaven ni en Andalusia ni en Astúries mos dóna un poc d'aire. Un poquet només, perquè els valencians, d'acord amb les dades contrastades i conegudes estem al cap dels endeutats i dels diners malbaratats i a la cua de les inversions i del funcionament dels serveis públics. Una altra cosa són els falsejaments i les mentires que amollen els dirigents populars en les Corts. Això no hi ha transparència que ho resolga.

No he pogut mirar encara la proposta de llei de transparència espanyola, però pel que he sentit, continua permetent els regals als funcionaris i càrrecs públics. Tan simple com seria resoldre-ho definitivament i instaurar una norma que evite les prebendes «innocents» de què tant s'aprofiten alguns, des de la setmana «caribenya» dels membres del Consell General del Poder Judicial espanyol fins als vestits de Camps Ortiz i Costa Climent. La cortesia i els usos comunament acceptats són termes «deliciosament» subjectius. Com això de dir-ne retallades o ajusts quan el que volen dir és enderrocament.

Cita dominical / 178: Katrin Jakobsdottir

La idea és analitzar els diferents impactes que el sistema té sobre els homes i les dones i vore com el podem ajustar per a generar més igualtat entre els gèneres. També es veu la influència femenina en la discussió sobre l'ocupació. Els homes es centren en coses com la indústria de l'alumini. Mosatros parlem dels sectors creatius. Hem arribat a la conclusió que les arts —especialment la música i la literatura— aporten tants diners al país com l'extracció d'alumini. No crec que als homes se'ls haguera ocorregut ni pensar-hi.

Katrin Jakobsdottir entrevistada per John Carlin, «Aurora borealis», El País, 11.03.2012.

El «.es» ocult

Poca cosa, un canvi de plans. I a última hora, aplique el codi que mos facilita Xavi Caballé per a fer desaparéixer l'apèndix identitari inevitable «.es» de l'adreça d'este bloc que es conforma sent «.com». No acabe d'entendre per què Google havia decidit afegir això ni tampoc m'havia adonat si este bloc ho tenia des de fea dies, però em molesta per motius estrictament polítics i estètics i decidixc amagar-me la meua «realitat» nacional.

El treball que som

Al final, parada de burra vella i demostració del poder periodístic: com que el pagament l'alarma de l'expresidenta de les Corts ha aparegut en els diaris, tal com vaig comentar ahir, ara diuen que no cal eliminar eixa dada en el bocv de hui i, per tant, la despesa de dos pagaments de 216 euros apareix amb la informació original. Que no era censura, diuen, i per a que no ho parega, ho mantenen en la publicació. ¿No era censura? Doncs, devia ser servilisme, trobe, i això s'hauria d'eradicar de l'administració democràtica. Però un altre dia parlarem de la precarietat, l'antesala de la coacció, com ha dit hui el representant sindical de Comissions Obreres.

Transparència periodística

Mentres s'actualitza l'Ubuntu, me se tanquen els ulls de son. Em comenta Takse que els diaris també s'han fixat en el pagament de l'alarma de ca l'expresidenta de les Corts en Novelda. Jo esborrava ahir eixa dada en la liquidació que es publicarà demà en el bocv i em semblava ben ridícul i rebutjable eixe detall d'opacitat dels comptes públics. Però, és clar, si jo estava llegint-ho, és que no estava davant de cap dada realment sensible i reservada, sinó que simplement estava fent efectiva una manipulació viciada i persistent de la informació pública. Els periodistes han tingut accés a la dada i els ha semblat oportú difondre-la. Diu que Rajoy prepara una llei de transparència pública. Serà cosa de vore com la lluna nova esdevé lluna plena la mateixa nit.

On error goto...

Òbric per fi el llibre Kit del programador de Word que em vaig comprar d'ocasió en l'any 1997 i encara puc aprofitar alguna ordre per a les macros amb què estic mirant d'automatitzar al màxim la faena. En este cas aplique «On Error Resume Next» que em permet polsar la tecla «Canceŀlar» en un quadre d'introducció de dades. Xorrades, però m'estava fent la mà l'altra ordre que havia posat, «On Error GoTo eixida» que no m'acabava de servir del tot. Ara ja puc posar tots el epígrafs del bocv en Word polsant els codis numèrics que representen cada nivell.

I parlant del bocv, a més de vore alguna ridícula ocultació de dades econòmiques que no entenc —dades que esborre en la imatge, perquè no s'han de publicar: l'alarma de l'expresidenta, ja veus—, m'estic preparant per a reclamar-me a mi mateix a través del síndic de greuges, ja que en les liquidacions pressupostàries de la Sindicatura de Comptes i del Síndic de Greuges els quadres de quantitats només tenen versió en castellà, que també pertany al «gènere no marcat», pel que sembla. Ja sabem quina marcam portem la resta. I no hi ha error que mos moga d'ací.

Enllaços i marques

Un tal Gos Groc m'envia un munt d'enllaços que semblen vius i actuals per a lligar les referències dels decrets de canvi de nom dels municipis valencians del web Eines de Llengua. Ha estat una alegria rebre eixa coŀlaboració inesperada i espere fer-la servir, tal com li he dit al Gos Groc, abans que arribe un altre càrrec públic de la Generalitat valenciana que decidixca desfer la faena feta i canviar de lloc tota eixa informació, tal com feren fa uns anys quan eliminaren el cidaj, desaparició que hem patit bastant.

I parlant de material rebut, cal esmentar la impagable faena de Silvia Senz que, a més, mos ha fet el favor de fer-mos conéixer en el bloc Addenda et Corrigenda l'aportació de Juan Carlos Moreno Cabrera «Acerca de la discriminación de la mujer y de los lingüistas en la sociedad. Reflexiones críticas», article que respon adequadament a algunes qüestions metodològiques que alguns lingüistes no sempre tenen en compte quan fan una tasca que els sembla tan «asèptica», pel que sembla. En fi, tal com diu Moreno Cabrera:

Hasta donde alcanza mi conocimiento, ninguna guía intenta cambiar la competencia gramatical, sino la actuación gramatical y, como todas las lenguas ofrecen diversas posibilidades de expresar lo mismo, se pide que se elija la menos ofensiva para aquellas personas que se puedan sentir discriminadas, que no tienen por qué ser todas. A mí meparece razonable la idea de que no hay que esperar, por ejemplo, a que todas y cada unade las personas de piel oscura o de etnia gitana se sientan discriminadas para actuar respecto de los usos racistas de la lengua española, que los hay.

Ho havia de ser tot

Hui ho cremen tot, però en realitat no cremen res, tot continua igual, només han fet foc, s'han entretingut amb el soroll, la ciutat per a passejar o deixar-se anar, i han cremat uns ninots. Però no han cremat res, només han fet fum, que és també l'ingredient que més mos sobra cada dia, el fum que entela les activitats socials, comercuals, econòmiques i polítiques, el fum darrere el qual s'amaguen les cartes i el senyals de la partida de truc. Per tant, demà, com si no haguera passat res, perquè, en general, allò que ho havia de ser tot, no ha segut quasi res.

Cita dominical / 177: Axel Honneth

Poques vegades, sens dubte, s'ha fet reviscolar amb tant d'aplom un ideari del passat, que ja al seu temps traspuava només pors difuses i una actitud defensiva, per presentar-lo com si fos l'últim diagnòstic, el més modern, de la situació politicointeŀlectual del present.

Axel Honneth, «Contra Sloterdijk», traducció de Benno Herzog i Francesc J. Hernàndez, L'Espill, número 33, hivern 2009.

Es referix també, un poc a la travessa, si vols, a tot el que podem pensar ara mateix.

Gèneres canviants

No fan tant (?) que els valencians sabíem que la nostra llengua no era apta per a la ciència, la filosofia o el rock... El català no era sexista, és clar, però tampoc no era musical, no era científic, no era conceptual... Ja sabem que tot això eren favades revestides de solemnitat aŀlòfoba. No cal dir que la societat continua més o menys igual, però sí que hem modificat els usos lingüístics del català per a adaptar-los a molt del que volem —i resulta que podem— expressar. I tal com no hi ha verbs masculins, ni rimes femenines, ni paraules malsonants, ni morfemes jueus, excepte que la nostra ideologia o el consens social entenga que això és possible, podem evitar els trets més bàsics del sexisme lingüístic, començant per la denominació dels gèneres de les paraules.

Blasfems laics

Blasfèmia. Per exemple, si dic «¡cague en Déu i en l'hòstia!» puc estar amollant una blasfèmia, segons els catòlics... O no. Si filem tan prim com fan alguns, és un recurs lingüístic expressiu, i tal com diuen alguns acadèmics, la llengua, si no és sexista, tampoc deu ser blasfema. Ni racista. I és clar que ni és sexista, ni blasfema, ni racista, tot té a vore amb l'ús que en fem. Si hem creat la presidenta o la síndica, si podem evitar els exabruptes racistes, si sabem triar les paraules per a expressar-mos, no cal esperar a canviar les lleis o el comportament social, perquè el llenguatge també és un instrument per a modelar la societat.

Cap de dona

Eixos canvis es fan cada dia en alguna part del món —encara que no en tot el món—. No fa tants anys que les dones no podien ser cap de família, no podien tindre compte al banc, la seua carrera professional i vital era casar-se i «tindre família». ¿Com hi havien d'haver mineres, metgesses («Alcaldessa-fornera-jutgessa-peona-música-fontanera...», com titula el seu article la companya Imma Navarro)? Ara ja podrien tindre fins i tot busts literaris pels jardins i les places. Podrien.

Rellegir la realitat

És clar, la proposta de canviar els noms dels gèneres gramaticals obligaria a canviar l'educació gramatical que mos fa relacionar les paraules amb els sexes dels éssers vius a qui les apliquem. Crec que no seria gens greu que abandonàrem la divisió humana entre sexes, a pesar que això no signifique eludir l'existència d'eixa diferència física. Simplement que convindria explicar-la i viure-la d'una altra manera. Llegir la realitat altrament, i millor, si això és possible.

Contenidor de cinema

Tenim horari faller, així que la faena continua igual de llarga i canviant, segons l'humor i les pulsions cortesanes del nostres diputats i diputades. El temps per a fer-la, però, s'acurta —com el sou—, ja veus la gràcia. De matí, però, i no sé si és cosa de l'horari, rescate un cd que hi havia per terra davant dels contenidors del fem abans de tombar per l'antic carrer que hi ha vora el mur vell de València. N'hi havien més, però tenia pressa i n'agarre un perquè dia que hi havia alguna cosa de Pasolini i Jarmush. El disc està ben malament, ratllat i tacat. Al final aconseguixc rescatar quatre peŀícules: Il Vangelo secondo Matteo de Pier Paolo Pasolini, Rosemary's baby de Roman Polanski (en versió espanyola: La semilla del diablo), Les amants du Pont Neuf i Mauvais sang de Leos Carax. S'han quedat en el disc Stroszek de Werner Herzog i Broken flowers de Jim Jarmusch. I ara, certament, no serà fàcil trobar temps per a vore-les.

Somnis a trenc de badall

A estes hores ja no estem bons pe a res. La poca llum no altera el meu ritme circadià que consistix en anar adormint-me a poc a poc..., Sí, però ben ràpidament, amb picors en la vora de les parpelles i alguns badalls que s'allarguen, que s'amplien. Abans de l'últim badall somie ja que es resolen totes les crisis, fins i tot les reals.

Cita dominical / 176: Mercedes Gallizo Llamas

Hi ha qui pensa que amb el juí i la sentència sobre les escoltes de la Gürtel s'està castigant un jutge singular, egocèntric, ambiciós, poc curós amb els procediments... Jo no ho crec. S'estan santificant les regles d'un joc repugnant: el de la utilització dels principis de l'estat de dret per a blindar fins a l'infinit la cobertura legal de la delinqüència organitzada d'alta volada.

Mercedes Gallizo Llamas, «El derecho a la defensa», El País, 10.02.2012.

Trastets

Després d'uns mesos, estic un poc llunt de la meua taula d'estudi i torne a escriure amb l'Asus Eeepc. M'adone de la versatilitat i eficàcia d'este trastet. Després de llegir les meravelles que promet el nou Ipad d'Apple, amb la seua pantalla Retina, que no paren de lloar en els diaris, semblaria que l'Asus ja no aprofita per a res. Tanmateix, és pràctic encara per a moltes de les activitats habituals. Però vivim en el sistema de la iŀlusió insatisfeta i sempre estem buscant-li recanvis. Ara em toca esbrinar fins a quin punt un Kindle Fire serviria per a navegar per Internet, consultar el correu i, fins i tot, llegir una mica o mirar peŀlícules. Tot molt passiu, però és per a això que crec que podria anar bé. Per a la resta, escriure quatre coses, programar-ne dos o tres, mirar algunes fotos o retocar-les, emmagatzemar fitxers, amb un Asus xicotet i vellet ja n'hi ha prou. Ah, el Kindle per a llegir, això sí que va bé.

L'ALV de la TFV

El membre de la tfv —si no volien que digueren «la taula», no haver-li posat eixe nom— Àngel Calpe mos avança unes fotos de la revista de l'associació Aula de Lletres Valencianes. Ja li ho he dit, preciosa, és preciosa, és sens dubte una revista commemorativa de l'inici de les publicacions de l'associació. Coincidixc en això amb Takse, que l'havia vista abans i ja m'havia dit que era una festa estètica. Tanmateix, no mos sembla una revista tècnica que facilite la lectura i la reflexió sobre els seus continguts. Segurament jo dec ser un maniós, però opine que hi ha suports diferents per a lectures amb objectius diferents. En fi, commemorarem el naiximent de la publicació i les primeres passes publicades de l'associació.

Marques sense gènere

Hi ha moltes pressions estructurals en esta vida i, tal com diu el ministre de justícia del pp, Alberto Ruiz-Gallardón, les estadístiques diuen que les dones patixen la violència estructural de cobrar un 22 % menys que els hòmens per fer la mateixa faena. Si només fóra el sou, però eixa xifra només servix per a amagar moltes altres pressions més concretes i visibles quotidianament. I la primera és, sense dubte, la pressió educativa i lingüística que encara aplica les receptes «neutres» i «naturals» que permeten que alguns lingüistes diguen encara que en la gramàtica hi ha morfemes «no marcats», com ara el masculí... ¿No marcat? És clar, l'àcid els el tiren a la cara a elles, l'ablació els la fan a elles... El gènere marcat. En fi, Ignacio Bosque es demana retòricament «¿com han de reaccionar las dones que no hi perceben la discriminació?»... Curiosament, no sembla que siga fàcil que els hòmens es demanen això mateix, «com hem de reaccionar si no percebem la discriminació»; o també, «com ho hem de fer si la percebem». Això no els marca massa.

Llengua visceral

Aprofite que agafe el diccionari de Martí Castell en paper per a vore què diu de tanda, ara que al company Eugeni Reig li ha pegat per lamentar que la gastronomia tradicional, la que han heretat de mares a filles les valencianes —no ho diu ben bé aixina, però quasi—, haja abandonat alguns usos i, a més, algú en un supermercat no ha sabut com retolar en valencià la casquería espanyola. En valencià tant pot ser tanda com triperia, menuts i, si no m'enganye, corada. Tot són entranyes, vísceres i òrgans d'eixe estil. El diccionari de Martí Mestre afig per a tanda l'accepció 'abdomen', que he d'afegir a la de 'cap', «en llenguatge familiar», que dóna el general de Ferrer Pastor. Tenim una llengua visceral.

Tracamanda de paper

La nova versió de visualització de Google per ara dóna problemes en la lectura dels llibres del Google Llibres, almenys en el Firefox i el Chromium del meu Ubuntu. Només hi puc llegir els fragments dels llibres que tenen la visualització de fragment. Els altres presenten simplement la pàgina en blanc on es suposa que hi hauria d'haver el text. Estava buscant la tracamandana que em comunica el company elxà Joan-Carles Martí i Casanova i he hagut de llegir l'entrada del diccionari de Joaquim Martí Mestre en paper, perquè la pàgina del Google es queda en blanc. El diccionari recull tracamandana, tracamandar i tracamander(o) -era. El paper és un recurs segur i disponible, i encara és més ecològic, segons algun estudi que hi ha en la xarxa, que els lectors electrònics. I, segons com, també és menys tracamander.

De cap

El company Víctor Pàmies ha aconseguit 4.650 euros en Verkami per al seu segon llibre de refranys, esta volta relacionats amb el cap. Hi ha qui pareix que tinga té el cap ple de pardalets, però result que tots li piulen... En part em sap mal no haver contribuït en esta ocasió, però m'alegre molt d'això mateix, que haja assolit un «mercat» dinàmic on els mecenes o «clients» van canviant, però on l'oferta troba demanda, a pesar de les crisis i de la poc publicitat i ressò que té l'existència d'un mercat per al català, sobretot al País Valencià. Ara espere poder trobar el llibre pels carrers de València o, per què no, en format electrònic per al meu Kindle, que podríem dir, exagerant i buscant una expressió relacionada, que no tindria cap ni centener si no s'hi llança també.

Cita dominical / 175: Sara Martínez Casamajor

Volem fer visible que mos estan robant: els diners saquejats en emarsa equivalen al deute de la Generalitat amb tots els instituts de la Comunitat Valenciana. Els diners gastats en la fórmula 1 equival a la construcció de 26 centres educatius. Els diners gastats en la Ciutat de les Arts i les Ciències equival al pressupos de 30 anys de la Universitat de València.

Del manifest llegit per Sara Martínez Casamajor, segons N. C i F. S., «El dinero gastado en fórmula 1 equivale a 26 centros educativos», El País, 01.03.2012.

Les ocasions

Trac comptes i continue fent macros per a les faenes més repetitives. Em sembla que no hi cap llibre localitzable que tracte l'ús del vba en Word. Els informàtics tampoc s'hi dediquen massa. Als eua sí que localitze alguns llibres. Em diu el becari que en podria fer un, ja que tinc tantes macros... Jo no en tinc ni idea de tot això —només em dedique al reciclatge del codi—, però aprofite cada ocasió que tinc de practicar. El que sí que li dic és que aprofite ell la faena que té en l'administració envoltat de catalanoparlants per a aprendre bona cosa de valencià. Em diu que sí, que cada dia m'entén millor... S'ensenyarà un valencià particular, certament. No crec, però, que la cosa vaja molt més enllà, ni jo amb el codi ni ell amb la llengua, però hi posem voluntat.

23,18 %

El govern de la por, el desistiment del poregosos, l'obediència dels emporuguits, d'això és del que es tracta i això és el que donarà l'excusa per a qualsevol decisió contra un societat social i de dret. Tenim els jubilats espantats pel futur de fills i néts. Alguns jubilats, és clar, només la majoria.

D'altra banda, hem cobrat hui en les Corts. M'han descomptat el 23,18 % d'irpf. ¿A què dedicaran eixos diners? Doncs, a res que els ciutadans pugam decidir en benefici de tots, perquè la decisió és «política» i és costum per ací que siga irresponsable, tal com diu Blasco Castany (que ell és un càrrec polític, no administratiu...): deu ser això, l'administratiu del despatx del costat ha decidit augmentar-me la retenció d'irpf... ¡Quan m'entere d'on aparca el Ferrari...!

ERO de confiança

Es repartixen subvencions, sous, interessos polítics i econòmics, defugen responsabilitats pels errors que firmen i segellen i es pengen medalles per la faena que no fan. Ara, a més, no paguen quan toca. Els bancs i les administracions, però, cobren puntualment els rebuts. ¿Que se n'ha fet de la «confiança» que ho havia de resoldre tot? Un ero de parlamentaris i assessors, això sí que aprimaria el dèficit de colp, però el dèficit real de trellat en l'activitat política parlamentària.

Estem en març, i sense cobrar febrer. Allí estic cremant-me la vista fent macros en Word per a fer el butlletí, però ells retarden els pagaments. I ara vorem què passa amb les baixes i amb els interins, perquè si apliquen el decret en les Corts, això serà una partida de bitlles de personal amunt i avall. Ho amenitze tot ara amb el Groovechark, que m'ha descobert Kyrie Kristmanson quan anava buscant versions d'Eruption de Van Halen.

Manar i no pagar

Doncs, sí, s'acaba febrer i encara no hem cobrat. El meu barber diu que, l'important és que paguen, tard o d'hora, però que paguen. Mos podríem consolar amb això, si no fóra que es tracta de la mala gestió política. Hi ha qui es pensa que l'administració pública funciona malament per naturalesa, sense adonar-se que funciona malament perquè la política funciona malament, no perquè tinga cap naturalesa diferent que impedixca ser més eficaç i eficient.

Per exemple, el diputat Hernández Mateo, que és alcalde de Torrevella, s'excusa de qualsevol delicte en la gestió pública per ell només era l'últim que firmava i que no sabia què firmava... ¡Ahí tens els ous, Joana! No sap què firma, però ho firma. És a dir, que podia estar firmant un xec en blanc, i ell, avant i sense llegir-ho... Clar, estic segur que en eixe cas s'asseguraria que el xec anava a nom seu. Però no, no eren xecs en blanc, eren coses que fan més pudor, con la contracta del fem, que és un sector que s'ha «polititzat» fa uns anys.

En fi, el meu barber no coneixia això d'estar «emfambrat», però sí estar més desmaiat que una guitarra. Ja vorem com acabem, si qui no paga pretén manar.

Finals que comencen

La Revista de Llengua i Dret deixa de publicar-se en paper. A partir del mes de desembre d'enguany només apareixerà en format electrònic, que per ara és el format pdf. Esperem que amplien les opcions, encara que serà interessant carregar-se en el Kindle tot els números. Amb tot, donen l'opció d'adquirir l'últim número en paper, i ja els he dit que sí. Per un número, no anem a deixar la coŀlecció coixa. Tot i els suposats avantatges per a l'ecologia i l'economia de recursos, encara no sé per què, però em sap mal que desaparega la versió impresa. Sort, però, que no es tracta del final de la revista, perquè si Sheldon Adelson haguera demanat l'esclavitud, el dret de cuixa i que no es torne a publicar cap article sobre llengua i dret, o ni tan sols sobre dret, sembla que «els de sempre» li ho hagueren apanyat.

1.588,51 euros al mes per cap

Estava mirant altres coses relatives a la maquetació del bocv, que és amb el que m'entretinc fa uns mesos, i he topat casualment amb un butlletí (13.07.2011; [pdf]) que hauríem de tindre present de tant en tant, i més encara ara, quan alguns, com el president Alberto Fabra Part, tenen la barra de dir-mos que vivíem per damunt de les nostres possibilitats: la subvenció als grups parlamentaris de les Corts Valencianes. No tenen prou amb el que cobren i amb la infraestructura pública de l'administració, no, encara es regalen unes subvencions. (I no comentaré ara com és possible que ho hajam publicat ¡només en castellà!)

Cita dominical / 175: Ignacio Zafra i María Fabra

Respecte a alguns dels documents incriminatoris, com ara la llista manuscrita elaborada en una de les botigues (on figuren els acusats al costat de peces i preus), o les aconseguides de la trama amb anotacions similars, el jurat va considerar que no tenien valor mercantil i no li van atribuir «cap credibilitat».

Ignacio Zafra i María Fabra, «El jurador absuelve a Camps y Costa», El País, 26.01.2012.

A això hem arribat, la credibilitat és mercantil.

Al vol

Hui, finalment, com que ja n'havíem fet dos esta setmana, mos hem botat la manifestació, que esta responia més a l'esquema formal consensuat i n'hi hauria bona cosa de personal. Haurà estat un èxit, i haurem de vore en què es concreten tants èxits de carrer que no hi ha manera de consolidar electoralment en una proposta que tinga sentit, un poc a la islandesa, per exemple.

Parlant del nord, he aprofitat per a acabar la primera passada a la correcció d'un llibre de memòries d'un suecà que ara és suec i que m'ha donat bona cosa de faena, no tant pel contingut com pel mínim rigor ortogràfic, que no em permetia ni tan sols passar el corrector. No han estat moltes pàgines, però me s'han fet ben llargues a força de canviar les mil i una formes d'escriure una mateixa paraula. Amb tot, hem d'agrair que ho haja escrit en valencià —tot i que diria que hi havia trossos traduïts automàticament des del castellà—. En fi, coses de suecs i de suecans.

Tracamander -ra

Tracamander -ra diu que és un adjectiu (significa una cosa aixina com 'embolicador, enredrador' i 'mentirós') conegut per Sueca, Cullera, Alzira o per eixa zona. Diria que no ho havia sentit mai, però això no vol dir res. D'altra banda, també té un reflex en castellà que pot ser que explique l'origen en valencià, però no ho acabe de localitzar del tot. Casualment, hui han fet el reportatge sobre Urdangarin en La Sexta. Hi apareixien, entre altres, Jaume Matas i Francisco Camps. I ahir van detindre,entre altres, Josep Maria Felip, un dels subordinats —i company de viatge ideològic— més coneguts de Blasco Castany. Algunes relacions semàntiques fonamenten les nostres vides.

S'accentua

I la concentració de hui davant dels ajuntaments s'ha convertit en un passeig pel centre de València, primer cap a ca Camps Ortiz i Barberá Nolla, i després cap a la delegació del govern, la prefectura de policia i, finalment, la seu del Partit Popular. Tot amb molta animació i sense càrregues policials. Alguns cantaven que «ja s'ha acabat / la pau social». La demanda més concreta era la dimissió de Sánchez de León. I trobe que el comboi que tenien era per fer ús del dret de manifestació contra la ineptitud política que ha derivat en la crisi econòmica i social que els ha entrat dins l'aula quan les calefaccions s'han quedat sense escalfor.

L'enemic del poble

La manifestació dels enemics —de la mala educació— de hui tenia un recorregut curt en aparença, i es veu que l'hem fet a poc a poc per a aprofitar-lo bona cosa. La seu de la delegació del govern central ara està en l'edifici de la tresoreria de la Seguretat Social... ¿Seguretat social? Hui, sense policies carregant ni el cap policial Antonio Morena esclafant l'«enemic», hi havia una alegre sensació de seguretat democràtica. Fins i tot l'helicòpter rondava bastant silenciosament pels aires: «¡Eixa gasolina, per a calefacció!»

Ferma voluntat

El conseller d'hisenda i administració pública, accepta el suggeriment del síndic de comptes en la queixa 100342 (que arrancà en el 2008 amb la queixa 080042). José Manuel Vela Bargues diu:

Li informe de la ferma voluntat de Conselleria d'Hisenda i Administració Pública de respectar els drets lingüístics dels administrats, així com utilitzar en tots els procediments i en qualsevol altra forma de relació amb ells, la llengua (castellana o valenciana) elegida per ells.

En fi, si es concreta una voluntat tan «ferma», el món econòmic farà un tomb, lingüísticament i, si fóra cert, fins i tot en el balanços dels que es dediquen a la gestió de les llengües en els àmbits comercials i financers. Serà cosa de vore com, entre porrades i porrades a estudiants i vianants, els governants del Partit Popular adopten decisions polítiques que tenen un mínim sentit positiu en benefici de tots. Serà cosa de vore...

Molta burrera

Em comentà un company de la Generalitat que va pensar en mi fa poc quan va enviar a traduir un programa que estaven preparant en la conselleria. Pensà en mi a causa de les suposades pors i prevencions que tenia la seua cap ―catalana― davant ĺa possibilitat que la versió «valenciana» continguera alguna paraula d'eixes que estan «prohibides» en la Generalitat valenciana. M'agradaria aclarir que, en realitat, no hi ha cap paraula prohibida, sinó que la desídia i el sotmetiment convertix alguns funcionaris en criats atents a les ordres i els desitjos polítics o ideològics d'alguns càrrecs públics. Això arriba a afectar tant la percepció de la realitat que convertix en fets el que únicament són pressentiments.

És clar, hi ha «ordres verbals», amenaces, males cares, assetjament i pressions professionals i variants de tot això, si vols, i desemboquen sovint en una autocensura provocada per la precarietat laboral, la desídia i la poca cultura professional i sindical. El resum que li vaig fer al company: «n'hi ha molta burrera», que és una generalització i, per tant, desencertada, però aclaridora i festivament inteŀligible. Em sap mal haver segut tan simple en la conclusió, però és que n'hi han que no volen ―o no saben― filar més prim... Els «grisos» han tornat als carrers de València de la mà de Paula Sánchez de León. El juny passat no entenien el valencià, ara perseguixen els estudiants d'institut amb pilotes de goma.

Cita dominical / 174: El País

En els països seriosos, un càrrec públic no pot mentir i continuar ocupant el lloc com si res.

«El Acento», «Roldán puso el listón muy alto», El País, 14.02.2012.